La Font Fresca 296 mts. 31T 410059 4619770 és troba al costat mateix de la riera de Nespres, en el punt que fa de partió del terme del Pont de Vilomara i Rocafort amb el de Talamanca. L'esmentada font queda situada en el terme de Talamanca, ja que és a la dreta del torrent, aigües avall. Sortint de Rocafort de Bages i passant per davant de la masia del Prat, es troba abans d'arribar a Can Jepet.
Desperezóse la inmensa vega bajo el resplandor azulado del amanecer, ancha faja de luz que asomaba por la parte del Mediterráneo.
Los últimos ruiseñores, cansados de animar con sus trinos aquella noche de otoño, que por lo tibio de su ambiente parecía de primavera, lanzaban el gorjeo final como si les hiriese la luz del alba con sus reflejos de acero. De las techumbres de paja de las barracas salían las bandadas de gorriones como un tropel de pilluelos perseguidos, y las copas de los árboles empezaban á estremecerse bajo los primeros jugueteos de estos granujas del espacio, que todo lo alborotaban con el roce de sus blusas de plumas.
Apagábanse lentamente los rumores que habían poblado la noche: el borboteo de las acequias, el murmullo de los cañaverales, los ladridos de los mastines vigilantes.
Despertaba la huerta, y sus bostezos eran cada vez más ruidosos. Rodaba el canto del gallo de barraca en barraca. Los campanarios de los pueblecitos devolvían con ruidoso badajeo el toque de misa primera que sonoba á lo lejos, en las torres de Valencia, esfumadas por la distancia. De los corrales salía un discordante concierto animal: relinchos de caballos, mugidos de vacas, cloquear de gallinas, balidos de corderos, ronquidos de cerdos; un despertar ruidoso de bestias que, al sentir la fresca caricia del alba cargada de acre perfume de vegetación, deseaban correr por los campos.
El espacio se empapaba de luz; disolvíanse las sombras, como tragadas por los abiertos surcos y las masa de follaje. En la indecisa neblina del amanecer iban fijando sus contornos húmedos y brillantes las filas de moreras y frutales, las ondulantes líneas de cañas, los grandes cuadros de hortalizas, semejantes á enormes pañuelos verdes, y la tierra roja cuidadosamente labrada.
Animábanse los caminos con filas de puntos negros y movibles, como rosarios de hormigas, marchando hacia la ciudad.
De todos los extremos de la vega llegaban chirridos de ruedas, canciones perezosas interrumpidas por el grito que arrea á las bestias, y de vez en cuando, como sonoro trompetazo del amanecer, rasgaba el espacio un furioso rebuzno del cuadrúpedo paria, como protesta del rudo trabajo que pesaba sobre él apenas nacido el día.
En las acequias conmovíase la tersa lámina de cristal rojizo con chapuzones que hacían callar á las ranas; sonaba luego un ruidoso batir de alas, é iban deslizándose los ánades lo mismo que galeras de marfil, moviendo cual fantásticas proas sus cuellos de serpiente.
La vida, que con la luz inundaba la vega, iba penetrando en el interior de barracas y alquerías.
Chirriaban las puertas al abrirse, veíanse bajo los emparrados figuras blancas que se desperezaban con las manos tras el cogote, mirando el iluminado horizonte. Quedaban de par en par los establos, vomitando hacia la ciudad las vacas de leche, los rebaños de cabras, los caballejos de los estercoleros. Entre las cortinas de árboles enanos que ensombrecían los caminos vibraban cencerros y campanillas, y cortando este alegre cascabeleo sonaba el enérgico <!arre, aca!> animando á las bestias reacias.
En las puertas de las barracas saludábanse los que iban hacia la ciudad y los que se quedaban á trabajar los campos. -!Bòn día mos done Deu! -!Bon dia! Y tras este saludo, cambiado con toda la gravedad propia de una gente que lleva en sus venas sangre moruna y sólo puede hablar con Dios con gesto solemne, se hacía el silencio si el que pasaba era un desconocido, y si era íntimo, se le encargaba la compra en Valencia de pequeños objetos para la mujer ó para la casa.
Text original: LA BARRACA de Vicente Blasco Ibáñez.
Des de la carretera BV-1221 hi ha un camí al P.Q. 11,5, a la dreta en direcció Matadepera, que porta directament fins aquesta casa.
El conjunt format per dues cases està situat al costat de la carretera, en una zona boscosa d'alzina, roure i pi amb sotabosc arbustiu. Es troba envoltat de zones de muntanya i cingleres de pedra de pinyolenc. Es troba dins la zona de protecció paisatgística del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Es tracta d'un habitatge de planta rectangular cobert amb teulada metàl·lica a doble vessant amb ràfec que deixa al descobert una alçada d'un metre dels murs laterals. És una edificació de maó amb elements de tancament de fusta i que té característiques d'habitatge fet de forma artesanal i que recorda les barraques valencianes. A la façana devantera té un balcó obert en forma triangular.
El pont del Puig de la Balma396 mts. 31T 413079 4617856 es troba a la carretera de Mura a Rocafort, a l'altura del quilòmetre 2, aquest pont creua la riera de Nespres donant pas al camí que va al Puig de la Balma i a Santa Creu de Palou, per arribar finalment al Pont de Vilomara.
Hola em deien ROCCO, suposo que devia ser un nom d’origen italià, però ara la família adoptiva, m’ha batejat amb el nom de ROCO DUARRI I ESCODA.
La meva historia, tal vegada a molt poques persones els pugui interessar, però com que el que fa i porta aquest bloc, és una persona que sol estimar molt i molt, a tota la raça animal a la que jo pertanyo, i que en cert moment varem creuar sensibilitats i formes d'entendre la vida, m’ha donat l’oportunitat de poder expressar els meus sentiments.
Si, no us estranyi gens. També els gossos tenim sentiments i en segons quins moments, molts més que qualsevol animal d’aquests que els anomenen racionals.
Bé no m’allargo més, que no voldria fer-me pesat. Tant sols vull explicar-vos aquesta petita anècdota.
Ja feia molt de temps, per no dir anys, que solia visitar el poble de Mura. Perdoneu, no us havia dit, que jo soc natural de Rocafort del Bages, si Rocafort, aquell poble que fa molt de temps, fou municipi autogestionat des del seu propi ajuntament i que ara per motius ves a saber quins, ja que jo no entenc, ni m’importa la política, pertany al municipi del Pont de Vilomara, i perquè ningú s’enfadi, ara li diuen El Pont de Vilomara i Rocafort.
Bé, a que volia referir-me. Ah si, perdoneu aquest lapsus en la meva memòria, es que estic tant desconcertat, que hi ha vegades que perdo el nord.
Com anava dient. Durant aquestes visites al poble de Mura, vaig anar connectant amb els seus habitants i per lo vist els hi vaig caure bé, ja que ningú m’ha maltractat.
No tots els gossos poden dir el mateix, i si no us ho creieu, podeu preguntar-ho a molts gossos caçadors que viuen i campen pels boscos, sense que ningú els ajudi a res, ni tant sols a donar-los de menjar i beure.
Per sort aquest no ha estat el meu cas. Però tampoc en estat flors i violes la meva vida.
M’explico, sabeu que suposa quedar-se sol durant molt de temps, i dic sol; els meus antics amos anaven de viatge, i jo tenia que buscar-me la vida com fos ,i per tant l’única solució fou emigrar cap a Mura, on trobava l’afecte i manyagues per part de molts muratans i muratanes.
En varies ocasions, vaig ser reportat de nou a Rocafort del Bages per part d’una ànima caritativa, que si mal no recordo es deia Robert.
Tornava a començar per a mi una nova etapa de desencís i soledat. Cansat de nou d’aquest estat anímic, vaig decidir tornar a Mura. Ara ja em coneixien quasi tots els seus habitants.
Segons m’han explicat confidencialment alguns dels bons amics muratans, aquests trucaven per telèfon a casa meva, i informaven als meus amos sobre la meva situació. La única resposta que n’obtenien era, que em deixessin al camp de futbol de Mura i de cara a Rocafort, i que en cap moment em donessin de menjar, d’aquesta forma tornaria de nou a “casa”.
Els meus amos, es pensaven que jo era tonto.
Cansat ja de fer l’excursió quasi cada setmana de Rocafort a Mura, i de Mura a Rocafort, vaig aprofitar l’ocasió per la nevada de principis de Març.
Recordo que feia molt fred, no tenia termòmetre per poder detectar la temperatura en aquells moments, però si la suficient experiència per poder sobreviure en aquelles condicions.
També recordo, que una família muratana que viu prop de Cal Carter, em va donar de menjar i beure durant uns dies. Gràcies a ells, vaig poder sobreviure.
El fred cada vegada era més intens. Vaig buscar tota mena de refugis per poder subsistir en aquelles condicions climàtiques, fins que un d’aquells dies i aprofitant la sortida del Sol, vaig trobar-me amb una família que anava cap al gorg del Padre, i jo els vaig acompanyar.
Tot era neu, les meves potetes es quedaven quasi congelades, i no podia seguir més en aquelles circumstàncies. Vaig decidir aturar-me i no continuar més la marxa. Fou en aquell mateix instant, quan la dona d’aquella família, va decidir agafar-me a braços i va dir-me: que no em preocupés, que tant ella com el seu marit, es farien càrrec de mi.
Arribats al poble, em van presentar a la resta de la família. Es tractava d’un gos i una gossa. El gos de nom Polo, i la gossa Reina.
Quan em van veure, es tiraren de cop a sobre meu fent-me uns llepats fraternals que mai oblidaré. Tinc de reconèixer, que em vaig quedar de pedra i si em punxen, no em surt gota de sang.
Després de respirar profundament durant uns minuts, vaig entrar en un estat de màxima relaxació, donant-me la sensació de haver tornat a néixer de nou.
Recordo que aquella nit, vaig dormir i descansar a ple pulmó com mai havia experimentat.
L’endemà, tot foren petons i abraçades per part de tota la família. També recordo amb molts bons ulls, les mostres d’afecte que em van expressar el Polo, la Reina, la Pilar i en Joan.
Se de bona tinta, que en Joan va trucar a la meva antiga mestressa per comunicar-li , que no patís ni un sols instant per la meva vida, i que em trobava en perfecte estat de revista com els militars.
També se que en Joan, li va preguntar si estava vacunat i portava xip, a la qual cosa ella, va respondre afirmativament.
En Joan li va proposar la meva adopció, a la qual cosa ella li va respondre que, degut a la seva feina es veia obligada a viatjar molt, i que en algunes ocasions em tenia de quedar sol, i per tant no era mala idea pensar amb l’adopció.
Se que es van intercanviar els números de telèfon i van quedar, que quan la meva mestressa arribes de viatge, em vindria a veure i parlarien de l’adopció.
Van passar dies i setmanes, i ningú va venir a veurem.
Passat un temps prudencial, aquesta família va decidir portar-me al menescal per fer-me una revisió rutinaria i demanar els papers necessaris, per canviar-me de casa, però lo més sorprenent fou quan després de feta la revisió, la menescal els hi va comunicar que jo no portava cap xip identificatiu, i per tant era solter i sense compromis.
Va ser llavors que sense pensar-ho ni un minut, vaig decidir forma part de la meva nova família adoptiva.
Des d’aquí vull deixar ben clar i català, que no guardo cap rancor a la meva antiga família, sinó tot el contrari.
Desitjo que siguin tant o més feliços que jo, i si algun dia es dignen a venir a veurem, ja saben on visc, seràn rebuts amb la màxima cordialitat per part de la nostra família.
VACANCES DE SETMANA SANTA PER CAMINS DEL BAGES us proposa fer una escapada a Mura on podreu visitar les seves magnífiques Coves o Mines i gaudir del bell entorn de les seves formacions d'estalactites i estalagmites durant un recorregut per dins la cova d'uns 180 metres. Durant la caminada us mostraré tota la vegetació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, així com les muntanyes més significatives d'aquest meravellós parc. Les sortides tindran lloc els dies 2, 3, 4, i 5 d'Abril a les 10,45 h. Lloc de trobada: Centre d'Interpretació de Mura (Antigues escoles)
Arribada a Mura: Sobre les 14 h.
El recorregut total és d'uns 6 quilòmetres. Cal portar bon calçat, aigua i llanternes, o bé frontals. Per dinar podeu triar, o bé dinar en un dels restaurants del poble, o fer ús de l'Àrea d'Esplai de la Riera de Nespres, on hi han barbacoes a la vostra disposició. Els preus de visita a les Coves és de 3 €. per persona, jubilats i menors entre 12 i 18 anys, 2 €.
Animeu-vos us hi esperem¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡.
Per a més informació, podeu trucar-me al Tel. 616 961 948 Joan Escoda i Prats, i amb molt de gust atendré les vostres consultes.
Puix al Cel sou exaltat ple d'amor com serafí: Siau de tots advocat, Patró nostre Sant Martí. En Sabària nasquéreu i als deu anys senyals donàreu de que escollit de Déu éreu, puix que amb ardor desitjàreu el Baptisme, que alcançat és del Cel segur camí, Siau... Pertenyent a la milícia fóreu molt brau militar, i essent la vostra delícia els cristians imitar. Tinguéreu tal caritat, que el vestit vareu partir. Siau... Tant content quedà el Senyor que en la nit s'aparegué amb la capa que amb bon cor Vós donàreu, i us digué: La nuesa que has tapat és bona obra feta amb mi. Siau... Rebut ja el Sant Baptisme, la milícia abandonàreu, i amb virtuós heroisme en un convent excitàreu el fervor i humilitat dels companys que havia allí. Siau... Zelosíssim sacerdot igual que el sol que il·lumina i esten els seus raigs per tot, que vostre exemple i doctrina, de Tours, Bisbe, essent nombrat, del convent heu de sortir. Siau... Treballaveu incansable guanyant ànimes per Déu, consolant el miserable que escoltava vostra veu; i estant prop d'eternitat, desitjàveu més patir. Siau... Els deixebles que teníeu lamentaven vostra mort; son pesar prou coneixieu i per dar algun conhort: Estic-dèieu-conformat d'anar al Cel o estar-me aquí. Siau... Mes volent Déu premiar vostre zel amb mort sortosa, del dimoni us va allunyar la figura paorosa, I per àngels sou portat a la glòria sense fi. Siau... Esteneu vostra mirada compassiva sobre Mura, que en Vós té la fe posada en desgràcia i en ventura. Protegiu-la Sant Prelat, perquè us pugui sempre dir: Siau... Vetlleu com sempre heu vetllat pel nostre últim destí: Siau de tots advocat, Patró nostre Sant Martí.
Les Tines de les Rates-Pinyades31T 408737 4616229 342 mts. es troben en el sector del torrent de Santa Creu de Palou, al mateix costat del camí. Són dues tines de construcció rectangular en la qual queden molt ben delimitades les dues èpoques de la seva construcció. L'una és amb pedra morterada, mentre que l'altra és feta solament amb murs de pedra seca. Tot i que en el moment de la segona construcció se seguiren les mateixes directrius que en la primera, se'n veuen les dues etapes.
La part de les tines que termeneja amb el camí, que és el de la boca dels cupots, es troba en un estat molt ruïnós. A l'interior d'una d'aquestes tines podem veure que hi ha crescut fins i tot una figuera.
Antigament, la coberta cobria les dues tines i estava feta de pedra i recobriment de terra, però en l'actualitat tota la construcció està molt malmesa. L'entrada a la primera tina té la porta acabada amb arc, i la segona es troba completament derruïda. Hem de creure que feia parella amb la primera.
Crida l'atenció la construcció del darrere d'aquestes tines, que és el lloc on hi han les corresponents boixes. Aquest recinte es convertia en un espaiós habitacle, ja que la superfície que ocupa fa més de vint metres quadrats.
La Font Fresca 296 mts. 31T 410059 4619770 és troba al costat mateix de la riera de Nespres, en el punt que fa de partió del terme del Pont de Vilomara i Rocafort amb el de Talamanca.
