La carena dels Emprius fa de partió dels termes municipals de Mura i de Sant Llorenç Savall. Comença a la font del Llor i arriba a la serra de les Garses. Cal destacar que s'hi troba el turó de Roca Sereny i les restes del Castell de Pera. En aquesta carena s'hi troba també el turó de Finestrelles, la Vella dels Emprius, el Queixal Corcat, el Puro dels Emprius, l'agulla de la Casa de la Vall i l'Ocell de Pedra. Presideix tota la Vall d'Horta.
El topònim Finestrelles prové de la quantitat de forats que té la roca , com si talment fossin finestres.
El Queixal Corcat és a l'esquerra del coll dels Emprius, prop del Cau dels Emboscats. El nom li ve donat pel seu aspecte de queixal corcat, ja que el seu interior és buit i permet pujar-hi fins al cim, de 965 metres d'altitud.
L'Ocell de Pedra és a la contrada de la casa de la Vall. La roca, situada quasi al final dels Emprius, té la forma d'un ocell i està separada de les cingleres d'aquesta contrada.
El Romeu és una casa situada quasi al final de la Vall d'Horta i propera a la Pregona, prop dels Emprius i del Coll d'Era Ventosa. El document més antic que parla d'aquesta casa i que al mateix temps confirma la seva antigor data de l'any 1468. L'any 1960 fou restaurada molt dignament. La Pregona també coneguda antigament amb el nom de Coma Pregona. Una de les masies més antigues de la serralada dels Emprius. Es troben referències d'aquesta casa en documents dels anys 1266, 1360 i 1577. La masia era propietària, antigament, dels terrenys de Roca Mur. Roca Mur és un extraordinari turó, segurament més conegut amb el nom de la màquina de tren. Té una altitud de 789 metres, proper al Coll Gavatx al sector de la Vall d'Horta. Es format per tres roques anomenades Xemeneia, Cabina i Carbonera. En el seu cim es poden observar restes del Castell de Rocamur.
El Garric o Coscoll(Quercus coccifera) és un arbust de fins 2 metres, de fulles dentatoespinoses, glabres, concoles, coriàcies.
Gla fins a 3 cm, de maduració biennal o anual, endocarp tomentós; cúpula amb escames patents i punxents. Indiferent edàfic, encara que prefereix els sols de reacció bàsica. És una espècie molt ben adaptada a l'eixut estival, però és sensible a les baixes temperatures; es troba des del nivell del mar fins als 1200 m.
Forma part de les màquies i garrigues de la regió mediterrànea. La seva fusta s'ha utilitzat, a petita escala, per a llenya i carbó.
Antigament es va cultivar per la cria a les seves branques de Cotxinilles Kermes, emprades per l'obtenció del colorant grana o carmesí. En castellà és anomenat Coscoja.
En un dels indrets més bonics del terme de Mura, hi ha l'anomenada casa del Puig de la Balma537 mts. 31T 413698 4616286, construcció aixoplugada en l'interior d'una important balma.
És de creure que en el decurs dels segles la casa va anar experimentant importants transformacions i les corresponents ampliacions, d'acord amb les necessitats pròpies de la pagesia en aquelles èpoques.
No hi ha pas cap mena de dubte que és una casa emblematica del municipi de Mura.
No n'hi ha pas cap més, que ens pugui recordar aquesta obra. Té una ermita dedicada a Santa Margarida, datada a la segona meitat del segle XVIII i la campana actual, va ésser reposada el 20 de juliol de 1996.
Darrerament, la casa, disposa d'unes excel·lents dependències, són ara, un curiós museu d'eines del camp.
Les primeres notícies que en parlen són de l'any 1149. Aquesta casa està situada a llevant de la carena de Roca Picarda, sota un cingle que domina el torrent dels Codolosos, on es troba una balma que porta aquest mateix nom 505 mts. 413855 4616403.
Per anar-hi amb automòbil cal seguir la pista forestal, que surt al quilòmetre 2,2 a l'esquerra de la carretera de Mura a Rocafort. En aquest punt, i degudament indicat, es travessa el pont del Puig, sobre la riera de Nespres. La distància del pont a la casa és d'uns 2,5 quilòmetres.
El proper divendres dia 7 de Maig de 2010 a les 23,50 h. i també el dissabte 8 a les 02,45 h. pel CANAL 33 podreu veure en l'espai EL DOCUMENTAL:
MURA, UN POBLE DE CINE
Es tracta d'un documental produït per PRODUCCIONES DOBLE BANDA, en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb el suport de l'ICIC i la col·laboració de l'Ajuntament de Mura, Ajuntament de Navarcles i Zoco Serveis Audiovisuals S.L.
Mura, un petit poble ubicat en una vall a uns 50 quilòmetres de Barcelona, resisteix el pas del temps i conserva la màgia que li donen les seves muntanyes, les seves parets medievals i la seva petita riera anomenada de Nespres. Tots aquests aspectes fan de Mura un valiosíssim plató cinematogràfic i, en els darrers anys, moltes productores han decidit rodar als seus carrers.
El Marc i la Sara, dos adolescents enamorats del cinema, a partir d'un treball de recerca de l'institut, decideixen investigar sobre Mura i la relació dels seus habitants amb el món del cinema. Rodatges profesionals, cineastes amateurs, animacions, projeccionistes de carrer, se'ns van descobrint a través de la mirada encuriosida d'ambdós nois.
GUIÓ I DIRECCIÓ: Pablo García PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Yolanda Olmos PRODUCTOR EXECUTIU TVC: Jordi Ambròs DIRECTORA DE PRODUCCIÓ: Leonor Miró PRODUCTORA DELEGADA TVC: Ruth Casanovas FOTOGRAFIA: Pablo García MUNTATGE: Pablo García SO DIRECTE: Verònica Font i Marta García MUNTATGE DE SO I MESCLES: Verònica Font
PROTAGONISTES: Marc Perich, Sara Cortés, Jordi Perich, Fina Calvet, Roser Font, Andreu Cortés, Martí Perich, Mª Rosa Batallé, Montserrat Viadiu Perich, Abdon Santesmases, Joan Baldé, Nuria Murí, Gabriel Marqués, Mª Dolors Rosas, Xavier Benito, Aida Jurado, Xènia Sellarés, Paula Escalé, Anna Pareja, Michelle Pérez, Miriam Moreno, David Villareal, Adrià Martínez, Anna Buisan, Cristina López i Karolines Stephany de los Santos.
Casa Nova de l'Obac669 mts. 31T 412870 4608299. La construcció d'aquesta gran casa fou començada l'any 1786. És al cim de la carena de la collada de l'Obac, molt propera al coll d'en Tropes. Té l'entrada per la carretera de Terrassa a Castellbell i el Vilar a l'altura del quilòmetre 10, a la dreta. És propietat de la Diputació de Barcelona, que ha convertit la gran casa en Centre d'Informació del Parc. A cavall dels termes de Terrassa i Vacarisses.
Casa Vella de l'Obac 677 mts. 31T 413106 4608846. Hom creu que és un dels masos més antics d'aquesta contrada; actualment està en ruïnes, no obstant això és un dels llocs més frequentats pels senderistes. Es creu que fou bastida allà per l'any 1371, però més tard, noves construccions necessàries a la casa ampliaren tota aquella obra. Entre la casa Vella i la Nova hi ha l'antiga capella dedicada a Sant Antoni. Les dues cases queden comunicades per un camí que passa pel turó de la Mamella, pel costat del Tossal de l'Àliga, per arribar al collet Estret.
Pou de Glaç de l'Estepar661 mts. 31T 413312 4609042. Del camí que surt de la Casa Nova de l'Obac, segueix per ponent la carena dels Alts de la Pepa i continua en direcció al collet de Pals, passa per aquest pou de glaç. El camí que hi porta és anomenat de l'Estepar. Vessant oest del Turó de la Carlina, a 1,5 quilòmetres de la Casa Vella de l'Obac. Aquest pou, és una cavitat cilíndrica d'uns 7 metres de diàmetre on era emmagatzemat el gel i la neu recuperada de les geleres. El pou és cobert amb pedres amb forma de casquet esfèric i amb obertures practicades en la mateixa volta. Alguns l'anomenent pou de glaç Sobirà.
Turó Roig681 mts. 31T 413448 4609399. Aquest turó es troba dins el terme de Vacarisses i és al costat de la Font de la Portella, dels bacs de la Portella i a l'esquerra de la Torrota de l'Obac.
Paller de Tot l'Any818 mts. 31T 413266 4610494. És a cavall dels termes de Vacarisses i Rellinars. Com el seu nom indica, té la forma d'un paller. És una roca posada a dalt d'un turó, a la carena del camí Ral, i és visible des de qualsevol lloc de la Serra de l'Obac.
Castellsapera939 mts. 31 T 414296 4610823. És un turó d'asprats castells de roques de forma versemblant a un castell. A mijorn del Collet de les Tres Creus que fa de partió de termes. Realment sembla un castell, és un dels turons o muntanyes més boniques de tota la contrada. No molt lluny d'aquest indret s'hi troben les restes de l'enrunat castell de Castellsapera.
Etimològicament el topònim Tiurana sembla provenir de l'antropònim llatí TIBERIANA, gentilici derivat de Tiberius, nom propi de persona. La seva interpretació podria vincular-se a la possible existència, durant el periode romà, d'una "villa tiberiana": la vil·la d'en Tiberi, les terres o la propietat d'en Tiberi; o bé correspon senzillament a l'antropònim sol: Tiberiana.
A l'època medieval, el procés de formació del domini temporal de la canònica d'Urgell a la zona limitrofa de l'Alt Urgell i la Noguera i, concretament, a Tiurana, degué iniciar-se a principi del segle XI. Des de l'any 1042 consta que l'església d'Urgell posseïa el castell de la Clua, municipi de Bassella, el qual limitava a ponent amb el castell de Vilaplana. Pel context hem de creure que la canònica i mitra d'Urgell havien adquirit també els dominis dels llocs de Vilaplana i del Pla de Tiurana, a les ribes dreta i esquerra del riu Segre, respectivament, on hi hauria un hàbitat dispers, en masos, propietat de dita canònica i del noble Bertran de Vallferosa. Abans de l'any 1171, "la malícia dels homes dolents destruí els masos de la canònica i de Bertran de Vallferosa" i, versemblament, les seves explotacions agro-pecuàries. Per tal de solucionar la situació de ruïna, el bisbe Arnau de Preixens (1167-1195) i el noble al·ludit acordaren comunament ("convernimus inter nos", diuen) reunir els masos dispersos en un lloc nou: Tiurana, on es construirà la vila i es protegiria amb murs i valls a fi que els seus moradors hi poguessin viure segurs i tenir-hi i posseir-hi les seves coses. Es tractava, per tant, d'una espècie de carta de poblament on hi havia el determini del senyor (o senyors) d'assentar o garantir l'assentament d'uns habitants, que havien de formar el nucli rural de Tiurana, tot i que en dit document hi manca l'aspecte normatiu que fa referència als pobladors, les condicions i les garanties.
El pacte o convinença marca i distigeix el doble domini de la canònica per una part i del noble per l'altra. Els eclesiàstics tindran en propi i franc alou les seves cases i les dels pagesos, així com el celler, les cases del seu batlle i l'espai on hi havia els seus masos. En aquest espai i en la part de la nova vila que correspon a l'església d'Urgell, Bertran de Vallferosa no hi tindria cap domini ni facultats coercitives derivades de l'aplicació i administració de la justicia ("districum") del castlà del veí castell de la Clua.
El masos i les cases de Bertran de Vallferosa els posseiria aquest, lliurement i sense cap intervenció del bisbe i dels clergues d'Urgell. Ambdues parts es comprometeren a no fer-se cap d'anys en la part corresponent de la nova vila. Aquest fou l'origen de Tiurana com a poble, i desaparegut sota les aigues del pantà de Rialb.
El Pantà de Rialb és un embassament que pertany als rius Segre, Rialb i Ribera Salada creat per una presa situada entre els municipis de la Baronia de Rialb i Tiurana, i que s'estén pels termes de la Baronia de Rialb i Tiurana al nord-est de la comarca de la Noguera, i Peramola a la de l'Alt Urgell. Afecta sobretot al municipi de la Baronia de Rialb, que dóna nom al pantà.
La presa és de 99 metres d'alçada i es començà a contruir el 1992, a pocs quilòmetres més avall del Pantà d'Oliana. El pantà es començà a omplir el 1999 i fou inaugurat l'any 2000. La construcció suposà una inversió de 40.000 milions de pessetes i té una capacitat de 402,8 hectòmetres cúbics, és a dir, quatre vegades el d'Oliana.
Els seus principals destinataris són els canals d'Urgell i Segarra-Garrigues, aquest darrer en fase de construcció, a més de proveir d'aigua uns 80 nuclis de població. El pantà és gestionat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre.
La superficie coberta per les aigües (unes 430 ha) pertany als termes de Tiurana i la Baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera, i a Bassella i, tot i que n'ocupa menys extensió, Oliana i Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell.
La construcció del pantà, que té els primers antecedents en un projecte dels anys seixanta, ha tigut una realització dificultosa, ja que durant trenta anys hom l'anà posposant per motius diversos. En el retard hi ha tingut un gran pes la tenaç oposició al desallotjament i el trasllat d'alguns o la totalitat dels habitants (un total d'unes 300 persones) dels caps dels tres primers municipis i d'agregats seus (Miralpeix per Tiurana i Castellnou de Bassella, la Clua d'Aguilar i Aguilar de Bassella), com també la prevista desaparició sota les aigües de les terres més baixes i més fèrtils. És també en projecte la construcció d'una central hidroelèctrica.
A més està previst construir una contrapresa al sector d'Oliana, Peramola i Basella, on hi ha projectat construir-hi un espai lúdic i esportiu, a la cua de l'embassament de Rialb mitjançant la construcció d'una contrapresa que dotaria la zona d'una làmina d'aigua permanent.
La construcció de la contrapresa s'ha endarrerit força ja que els últims anys de sequera no han permès que el pantà s'omplis completament i per tant no s'havia pogut finalitzar totes les proves que calia. Vuit anys més tard de la construcció, el 28 de Maig de 2008, arribà per primer cop al 52% de la seva capacitat, 211 hectòmetres cúbics, sent l'inici de la fi de la sequera que s'havia viscut durant aquell any. Un any més tard, en un any de forces nevades tot i no havent començat el desgel, a l'hivern de 2009 el 6 de febrer arribava al 72% de la seva capacitat.
Avui totes aquestes imatges preses l'any 1999, resten sota el pantà de Rialb.
Avui Tiurana descansa en pau, i els seus habitants, disfruten del seu nou poble.
La Font Fresca 296 mts. 31T 410059 4619770 és troba al costat mateix de la riera de Nespres, en el punt que fa de partió del terme del Pont de Vilomara i Rocafort amb el de Talamanca. L'esmentada font queda situada en el terme de Talamanca, ja que és a la dreta del torrent, aigües avall. Sortint de Rocafort de Bages i passant per davant de la masia del Prat, es troba abans d'arribar a Can Jepet.
Desperezóse la inmensa vega bajo el resplandor azulado del amanecer, ancha faja de luz que asomaba por la parte del Mediterráneo.
Los últimos ruiseñores, cansados de animar con sus trinos aquella noche de otoño, que por lo tibio de su ambiente parecía de primavera, lanzaban el gorjeo final como si les hiriese la luz del alba con sus reflejos de acero. De las techumbres de paja de las barracas salían las bandadas de gorriones como un tropel de pilluelos perseguidos, y las copas de los árboles empezaban á estremecerse bajo los primeros jugueteos de estos granujas del espacio, que todo lo alborotaban con el roce de sus blusas de plumas.
Apagábanse lentamente los rumores que habían poblado la noche: el borboteo de las acequias, el murmullo de los cañaverales, los ladridos de los mastines vigilantes.
Despertaba la huerta, y sus bostezos eran cada vez más ruidosos. Rodaba el canto del gallo de barraca en barraca. Los campanarios de los pueblecitos devolvían con ruidoso badajeo el toque de misa primera que sonoba á lo lejos, en las torres de Valencia, esfumadas por la distancia. De los corrales salía un discordante concierto animal: relinchos de caballos, mugidos de vacas, cloquear de gallinas, balidos de corderos, ronquidos de cerdos; un despertar ruidoso de bestias que, al sentir la fresca caricia del alba cargada de acre perfume de vegetación, deseaban correr por los campos.
El espacio se empapaba de luz; disolvíanse las sombras, como tragadas por los abiertos surcos y las masa de follaje. En la indecisa neblina del amanecer iban fijando sus contornos húmedos y brillantes las filas de moreras y frutales, las ondulantes líneas de cañas, los grandes cuadros de hortalizas, semejantes á enormes pañuelos verdes, y la tierra roja cuidadosamente labrada.
Animábanse los caminos con filas de puntos negros y movibles, como rosarios de hormigas, marchando hacia la ciudad.
De todos los extremos de la vega llegaban chirridos de ruedas, canciones perezosas interrumpidas por el grito que arrea á las bestias, y de vez en cuando, como sonoro trompetazo del amanecer, rasgaba el espacio un furioso rebuzno del cuadrúpedo paria, como protesta del rudo trabajo que pesaba sobre él apenas nacido el día.
En las acequias conmovíase la tersa lámina de cristal rojizo con chapuzones que hacían callar á las ranas; sonaba luego un ruidoso batir de alas, é iban deslizándose los ánades lo mismo que galeras de marfil, moviendo cual fantásticas proas sus cuellos de serpiente.
La vida, que con la luz inundaba la vega, iba penetrando en el interior de barracas y alquerías.
Chirriaban las puertas al abrirse, veíanse bajo los emparrados figuras blancas que se desperezaban con las manos tras el cogote, mirando el iluminado horizonte. Quedaban de par en par los establos, vomitando hacia la ciudad las vacas de leche, los rebaños de cabras, los caballejos de los estercoleros. Entre las cortinas de árboles enanos que ensombrecían los caminos vibraban cencerros y campanillas, y cortando este alegre cascabeleo sonaba el enérgico <!arre, aca!> animando á las bestias reacias.
En las puertas de las barracas saludábanse los que iban hacia la ciudad y los que se quedaban á trabajar los campos. -!Bòn día mos done Deu! -!Bon dia! Y tras este saludo, cambiado con toda la gravedad propia de una gente que lleva en sus venas sangre moruna y sólo puede hablar con Dios con gesto solemne, se hacía el silencio si el que pasaba era un desconocido, y si era íntimo, se le encargaba la compra en Valencia de pequeños objetos para la mujer ó para la casa.
Text original: LA BARRACA de Vicente Blasco Ibáñez.
Des de la carretera BV-1221 hi ha un camí al P.Q. 11,5, a la dreta en direcció Matadepera, que porta directament fins aquesta casa.
El conjunt format per dues cases està situat al costat de la carretera, en una zona boscosa d'alzina, roure i pi amb sotabosc arbustiu. Es troba envoltat de zones de muntanya i cingleres de pedra de pinyolenc. Es troba dins la zona de protecció paisatgística del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Es tracta d'un habitatge de planta rectangular cobert amb teulada metàl·lica a doble vessant amb ràfec que deixa al descobert una alçada d'un metre dels murs laterals. És una edificació de maó amb elements de tancament de fusta i que té característiques d'habitatge fet de forma artesanal i que recorda les barraques valencianes. A la façana devantera té un balcó obert en forma triangular.
La carena dels Emprius fa de partió dels termes municipals de Mura i de Sant Llorenç Savall. 
