SANTUARI DE VILADORDIS

El Santuari de la Salut 290 mts. 31T 405415 4619387 es troba a Viladordis i dista tres quilòmetres de Manresa. Hi ha notícia d'aquesta església des del 1020, que fou datada entre els anys 914 i 937. Aquesta església depengué de la Seu, i va ser-ne una de les set esglésies filials. En un principi s'anomenà Vilamajor, Santa Maria de Vilamajor, i finalment Santa Maria de Viladordis. El nom de Viladordis, que li ve de vila conreadora d'ordi, era conegut en el 1059. D'origen romà, és envoltat de conreus i boscos. L'edifici de l'església respon bàsicament a una construcció romànica composta per una sola nau rectangular, que és capçada per un absis semicircular llis, centrat per una finestra de doble esqueixada. La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt. L'accés a l'edifici, actualment, es fa per una porta oberta modernament. La porta més antiga, en canvi, avui no manté la primitiva funció, ja que només introdueix a la capella del Sant Crist, actualment adossada modernament al mur meridional. Pel que fa a la cronologia de la construcció, ateses les notícies històriques i l'estructura de l'edifici, podem deduir que es tracta d'una renovació feta en el mateix solar on abans hi havia hagut una capella pre-romànica, construïda probablement a la primera meitat del segle X i destruïda possiblement el 999 per les forces d'al-Mansur. Reconstruïda de nou, es veu que fou enderrocada per segona vegada en la incursió de l'exèrcit almoràvit el 1114. Això propicià una nova reconstrucció a partir d'alguns elements subsistents, duta a terme bàsicament durant el segle XII, i que no fou enllestida fins a finals del XIII, amb la construcció de l'absis i del portal. Aquesta església ha perdurat fins als nostres dies, amb l'additament d'alguns remodelatges, realitzats entre els segles XVI i XVII, que han determinat la configuració actual. L'església és presidida per una imatge de la Verge amb l'Infant Jesús, que és una talla de fusta policromada, de tons apagats, datable del segle XIV. La configuració actual respon a una radical restauració feta per l'artista manresà Josep Maria Rosell. A l'interior del temple, a més d'una pica baptismal de difícil datació, es conserva una imposta, amb una cara esculpida, procedent probablement de l'anterior església pre-romànica. Així mateix en el solar que hi ha davant el santuari s'hi pot veure un sarcòfag de pedra, sense cap mena d'ornamentació, cosa que en dificulta la datació, tot i que podria tractar-se d'una peça dels segles XII-XIII. La tradició manresana, recorda que Sant Ignasi de Loiola visitava sovint Viladordis i es té testimoni de que el pelegrí passava nits senceres en aquest santuari on vetllava de genolls. A l'església es conserva la pedra on el pelegrí s'agenollava. Vers l'any 1878, es construí al costat del santuari l'abadia per al sacerdot que es veu adossada a l'església.

TORROTA, BARRACA, I TORRE DE SENYALS DE LA ROCA

Sobre l'estat actual de la torre, i davant dels nombrosos marges de pedra seca dels vinyars abandonats que l'envolten, es dedueix que en el passat aquesta fortificació fou utilitzada com a pedrera per la pagesia.

Pel que fa a la torre d'emisió de senyals òptics, hi podem distigir dos elements. Dalt del roquetar hi ha el basament d'una petita construcció de planta quadrangular, amb una alçada màxima de 60 cm.
El gruix de les seves parets, fetes a base de pedra i morter de calç, assoleixen entre 35 i 40 cm. El segon element és una gran roca que conserva vestigis d'una concavitat practicada artificialment, segurament per encendre foc i emetre senyals, la qual es troba sota el roquetar on hi ha el basament de la construcció de pedra abans esmentada. Aquesta roca amida uns dos metres de diàmetre per un d'alçada.
Des d'aquest lloc es domina una ampla panoràmica sobre els territoris circumdans i el proper turó i castell de Rocamur (W).
En direcció SE, a l'altra banda del Ripoll, s'albira l'esperó rocós de la Torrota, dit també del Castelló, prop del qual es conserven unes ruïnes d'aspecte semblant a la Torrota de la Roca, i que són conegudes pel nom de la Torrota de Cadafalc.

Per tal de trobar alguna pista que ens informés sobre la identitat i el passat d'aquesta fortalessa, han estat consultades diverses fonts documentals referents als dos estaments altmedievals més importants de la zona: el castell de Pera i el monestir de Sant Llorenç del Munt, els quals era probable que haguessin tingut algun tipus de relació amb la Torrota de la Roca. D'aquesta forma, han estat recollides diverses notícies que ens parlen d'una fortificació que s'anomenà la Torre de Lacera, que, com justificarem tot seguit, identifiquem amb les ruïnes de la Torrota de la Roca.

Per plantejar aquesta conclusió, ens basem en diversos documents dels segles XII i XIII, que parlen de tres castells de la zona: el castell de Pera (esmentat en documents dels anys 1158, 1162 i 1207), el castell de Rocamur (esmentat en documents dels anys 1157, 1162 i 1194), i la Torre de Lacera (esmentada en documents dels anys 1185, 1207 i 1213). Aquesta relació de documents força coetanis no deixa lloc per a confusions toponímiques, i més si tenim en compte que en el document del 1162 se citen els castells de Pera i de Rocamur com a entitats castelleres perfectament diferenciades. D'altra banda, aquesta diferenciació s'acaba de fer palesa en el document del 1213, en el qual també s'esmenten la Torre de Lacera i el castell de Pera com a fortaleses distintes. Pel que fa al emplaçament fisic, tant sols un document del 1185 dóna pistes d'on es trobava l'alou de la Torre de Lacera. Aquest document cita topònims coneguts, com ara la Flàvia, la Ravella, etc., i permet deduir que estava situat al sud de la vall d'Horta, zona en la qual precisament es troben les ruïnes de la Torrota de la Roca. Un altre factor a considerar és la simple eliminació de possibilitats, car si tenim en compte que ala vall d'Horta de Sant Llorenç Savall es conserven ben paleses les ruïnes de tres entitats castelleres, i que la documentació medieval del sector també fa referència a tres fortaleses, no resta lloc per a gaires especulacions més, ja que els castells de Pera i de Rocamur estan ben identificats físicament, documentalment i toponímicament, i tant sols restava per aclarir l'origen de la Torrota de la Roca, que ara identifiquem amb aquella ja oblidada Torre de Lacera. Cal aclarisr que Lacera era el nom altmedieval del territori que avui ocupa Sant Llorenç Savall, i apareix en nombrosos documents dels segles X al XIII. D'aquí, doncs, prové el nom original d'aquesta torre, que amb el pas dels anys evolucionaria fins a convertir-se en l'actual de Torre del Moro o Torrota de la Roca, car les seves ruïnes es troben dins l'antiga propietat del mas de la Roca.

Aquest tipus de torres es bastien com a fortificacions secundàries en zones agrícoles importants, les quals, per la llunyania del castell principal, quedaven desprotegides davant d'una ràpida incursió dels àrabs. Cal tenir en compte que, durant l'Alta Edat Mitjana, la vall d'Horta fou un important enclavament pagès, amb un crescut nombre de masos, molins, horts i conreus. Així, doncs, és molt probable que fossin els mateixos senyors del castell de Pera els qui potenciessin la presència d'aquella fortificació a l'entrada de la vall, des d'on el castell de Pera resta amagat per les muntanyes, i resultava completament inoperant en cas d'un cop de mà ràpid.

La primera notícia que tenim de la Torre de Lacera data de la segona meitat del segle XI, quan pertanyia a un terratinent de la zona anomenat Ramon Donuci.

EMPLAÇAMENTS:

Torrota de la Roca 510 mts. 31T 420801 4613462
Torre de Senyals de la Roca 515 mts. 31T 420877 4613494
Barraca de la Torrota 502 mts. 31T 420789 4613435

FONT: Els castells del rodal del Montcau.

SANT JAUME DE VALLVERD

L'ermita de Sant Jaume de Vallverd 580 mts. 31T 423573 4613630 fou construïda a finals del segle XII per Bernat de Vallverd, un ric terratinent, al costat de la residència del mas Vallverd, les ruïnes del qual encara es poden observar pels voltants de l'esglesiola.

La restauració data del 1975. Es tracta d'una església amb una sola nau i un absis a la banda de llevant. El sostre comprèn dos trams diferenciats: la banda de ponent conserva la volta de canó pròpia de l'edifici original, mentre que el sector oest fou reconstruït amb un embigat de fusta.

Aquesta acollidora capella romànica, es troba situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Abans de pujar l'últim tram del camí, passarem pel costat d'una bassa artificial, que es tracta d'un dipòsit d'aigua que s'utilitza per lluitar contra els incendis forestals.

Des de la petita era davant l'ermita, es pot també contemplar una magnífica panoràmica del massis de Sant Llorenç del Munt.

EL VELL MOLÍ DE L'AGELL

En el punt on el torrent de Mascarell s'uneix al riu Ripoll, trobem una construcció parcialment enrunada. Es tracta d'un antic molí anomenat el molí de l'Agell 453 mts. 31T 421526 4613535 on l'energia de l'aigua s'utilitzava per moldre el gra. Se'n té constància, com a mínim des del 1580, quan els Agell, una família de Calders, s'hi va instal·lar.

Mirant cap al riu Ripoll, podem contemplar els cingles de l'Agell formats per verticals parets de conglomerat que s'aixequen sobre el riu.

La vegetació d'aquesta zona és també força interessant.
Dues nogueres acompanyen el molí. A les ribes del riu, un tupid canyissar ofereix refugi a nombroses espècies animals. Les bogues i les canyes són les plantes més característiques d'aquesta comunitat vegetal lligada a les zones parcialment inundades de les vores dels rius, llacs i llacunes.

LA FONT DEL CROSPA

Superada la primera fase de la malaltia i gràcies a la intervenció quirúrgica de càncer de Colon realitzada pels doctors Joan Martí Ragué i Àlex Sáenz Coromina de la clínica Sagrada Família de Barcelona, torno ha estar de nou entre vosaltres i amb els ànims més amunt que mai.

Ara em toca una bona temporada a mig gas degut a la quimioteràpia, que està previst començar-la a principis de desembre i que com és sabut per tothom, aquesta tècnica, no sempre es ben tolerada pel malalt.

Farem el que podrem, i no dubteu que passi el que passi, el meu estat de lluita es troba en els més alt dels cims d’aquesta contrada catalana, que es Mura.

Com a oferiment a tots vosaltres que incondicionalment heu estat i esteu al meu costat, tinc el goig de mostrar-vos la recent visita a la font del Crospa, esperant sigui del vostre gust, rebeu la més sincera abraçada.

LA FONT DEL CROSPA

Arribats a la Creu de la Vila de Mura 557 mts. 31T 414411 4616735, a pocs metres del camí i a mà dreta, comença un torrent ple de feixes on anys endarrere hi estava arrelada la vinya i la Font del Crospa, ara es un bosc frondós i ple de malesa.

Molt avall del torrent i entre mig de bardisses sorgeixen les runes d’una barraca de vinya 519 mts. 31T 414230 4616722, bastant mes avall si troba la Font del Crospa 508 mts. 31T 414176 4616715.

Sota una paret de pedra ben conservada i al costat d’un canyar, i amagada per la malesa, es troba la font, ara sense aigua superficial, perquè deu fer uns seixanta anys que ningú hi ha fet res, però el canyar es la senyal evident de que allà sota encara hi corre l’aigua.

Amb el transcurs dels anys, una frondosa vinya ha passat a ser un bosc de grans pins, alzines i tota classe de malesa; La barraca del pagès s’ha transformat en un pilot de pedres, i la font cristal·lina en un aiguamoll que encara dona vida al canyar, l’únic supervivent d’aquesta historia.

La vinya la treballava en Josep Presseguer i Serra de Cal Crospa, la casa que actualment està situada al carrer Nou, nº 31, en la que fa poc temps una placa deia Cal Verdós.

Actualment una altra placa diu Ca la Tata, però per tota la gent del poble i els amants de la tradició popular, es i serà sempre Cal Crospa.

En Josep Presseguer (El Crospa), era fill de Riells del Fai i va arribar a Mura fent de carboner, es va casar amb la Cristina Llobet i Canellas de Cal Faralló, varen tenir tres fills, en Joan, na Montserrat i na Remei.

La gent gran que encara el recorda, diuen que era valent, treballador i molt bona persona. Va néixer l’any 1897 i ens va deixar el 31 d’agost de 1968 a l’edat de 71 anys.

L’únic descendent que viu es la filla Remei, casada amb en Jaume Calvet de Cal Sastre i que resideix a Navarcles des de fa molts anys. Ella recorda molt be la Font i la vinya, però en aquell temps era molt jove.

Aquesta es l’historia real de la desaparició d’una barraca de vinya i la Font del Crospa, treball de varies generacions i que era patrimoni de la pagesia fruit de la seva constància i d’un gran esforç.

Font: Lluis Marqués.