dimarts, 7 de desembre del 2010

LA VILA D'ARGENÇOLA DE M.S.F.


























La Vila d'Argençola 403 mts. 31T 399879 4634834 es troba situada al costat esquerra de la carretera BP-4313 que comunica Balsareny amb Súria.

Gran casal al voltant del qual s'organitzen diversos edificis i construccions inherents al llac artificial que es troba dins la propietat.
El casal és de planta baixa i dos pisos, que originalment constava d'una coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, però que actualment la té plana. Disposa d'una torre de planta quadrada de tres nivells d'alçada adossada a la façana principal, de manera que és la part més elevada de la casa.

La casa de la Vila es va construir sobre una casa més antiga, de la qual es va conservar el portal d'accés de pedra carejada que veiem actualment. El perímetre de la planta baixa és superior al dels pisos superiors, pel que aquest volum sobresurt per la façana principal i posterior. A la façana principal, orientada a mestral, hi ha un gran arc rebaixat amb l'inscripció "La Vila 1922" al centre, que es troba suportat per pilars amb capitells d'ordre corinti. Des d'aquest punt comencen unes escales de pedra interrompudes al centre per un bloc de pedra rectangular, al final de les quals comencen tres arcs de mig punt de dimensions inferiors a l'anterior. Les escales porten cap al portal original de pedra carejada i llinda plana.
Totes les obertures de la planta baixa tenen la llinda d'arc de mig punt amb relleu, excepte el portal lateral que és d'arc escarser, i es troben emmarcades amb ceràmica pintada de color roig. Corona aquest volum una terrassa transitable que s'estén per la resta de les façanes; en aquest, enretirat respecte el nivell que marca la façana de la planta baixa, comença l'altra part de la construcció. Aquesta es caracteritza per un volum de planta baixa i pis que consta d'una torre adossada a la part frontal del mur, amb un volum de planta baixa a l'altre lateral i un de posterior. Aquest primer volum, té en el mateix eix compositiu una obertura quadrigèmina de pedra carejada i llinda d'arc de mig punt, amb uns petits pilars de capitells d'ordre corinti. Sobre d'aquests hi ha dues finestres geminades senzilles, amb un pilar com els anteriors descrits, però emmarcada amb ceràmica. A l'altre eix compositiu, hi ha una finestra geminada en cada pis, amb els mateixos pilars i llinda d'arc de mig punt, però emmarcades amb pedra que a la llinda circular s'hi ha afegit un motiu decoratiu circular. El ràfec d'aquest volum es troba decorat amb fileres de rajols ceràmics disposats alternativament de forma vertical i horitzontal. Es troba coronat per uns merlets ceràmics que als eixos són de majors dimensions. Pel que fa a la torre, és d'un nivell superior en alçada que la resta de la construcció, amb tres nivells i terrat superior, i que s'inicia en aquest nivell.
Presenta una obertura en cada un dels pisos i de les cares visibles dels seus murs. Així, al primer nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana als laterals, i una finestra ceràmica de llinda d'arc de mig punt a la part frontal. Al segon nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana tapiades als laterals, i a la part frontal hi ha una finestra trigèmina de pedra amb llindes d'arc de mig punt amb dos pilars i capitells com els descrits anteriorment. Al tercer nivell, hi ha dues petites obertures cràmiques de llinda plan , i a la part frontal hi ha una imatge de ceràmica vidrada blava i de temàtica religiosa. Més concretament, la imatge és de la Verge de Montserrat portada pels escolans, amb la muntanya de Montserrat al fons i la inscripcció "La perla de Catalunya".
Com a coronament, la torre té un terrat amb barana de balustrada i pilars ceràmics al primer nivell, i una línia de ceràmica vidrada amb motius florals al segon nivell i sota el ràfec.
El volum adosat al costat de la torre és d'un sol nivell, i presenta una altra finestra geminada i una galeria d'un pòrtic d'arc rebaixat a la façana principal, i un altre a la lateral, de manera que queda semi obert.

Tot sembla indicar que la casa de la Vila que actualment veiem fou construïda sobre una antiga masia, de la qual tant sols en queda la planta baixa. Al fogatge de 1553, hi apareix el nom de "Joan Vila de Argensola", el mateix nom que encara rep actualment la casa. No fou fins a principis del segle XX, quan Manuel Saladrigas Freixa, en un moment de gran prosperitat econòmica, començà a reformar la casa i tots els seus voltants, creant els Llacs escalonats amb les seves preses, el pont per acceder-hi, les fonts i els colomars, i les creus de terme.

Entre la font de la Vila i la riera del Tordell, trobem dos colomars separats entre ells uns 20 metres. Tots dos són de planta circular i d'un nivell, amb la coberta cònica. Sota de la coberta, hi ha dues fileres circulars d'espais rectangulars a mode de nínxols, que és l'espai per on hi accedeixen els coloms. Sota d'aquests, el mur que els conforma és de ceràmica col·locada a plec de llibre. El colomar més proper a la font consta d'una placa a la part inferior on hi consta la inscripcció "MSF-1926". A l'altre costat de la riera, és visible una altra filera de nínxols, construïts sobre la roca natural.

La font d'Argençola 397 mts. 31T 399716 4634670 forma part del conjunt de la Vila d'Argençola, davant de la riera del Tordell. Consisteix en un cos construït sota el nivell natural del sol, pel que per accedir-hi s'han de baixar unes escales de rajols ceràmics. A banda i banda d'aquestes hi ha les parets de maó que suporten les terres naturals, i al final de les escales hi ha, coberta amb una volta de carreus, la font. Aquesta consisteix en un brollador metàl·lic que surt de la paret, la qual té un raig continu d'aigua que cau directament sobre el terra.

Manuel Saladrigas era propietari de la Vila durant la primera meitat del segle XX. Tenia dues filles, a les qui feu construïr una font per cada una. Aquesta font és la que corresponia a la Núria.

La font del Lleó 398 mts. 31T 399785 4634595 es troba dins el marc de la Vila d'Argençola, davant de la riera de Tordell. La construcció que l'alberga es troba situada dins un marge, pel que la font es troba empotrada. Aquest cos consisteix en dos murs laterals de mamposteria que es tanquen de forma obtusa cap a la paret posterior, que és on s'emplaça la font. Cobreix el cos una volta de carreus plans que segueix el mateix angle que els murs. A les dues parets laterals hi ha dos bancs de pedra que es tanquen cap a la font. Aquesta, es troba esculpida en pedra, amb un marc rectangular vertical que s'estén fins al terra. Alhora, en aquest marc hi ha un altre rectangle amb gravat ornamental, amb una placa metàl·lica a la part inferior on hi posa "MARIA DEL CARMEN/DIA 31 ENERO AÑO 1931". Sota d'aquesta hi ha el brollador, que consisteix en un altrelleu del cap d'un lleó, que escup l'aigua per la boca. L'aigua cau en una petita pica circular.
Saladrigas va construïr aquesta font, per la seva filla Maria del Carmen.

El pont fou construït per travessar la riera del Tordell cap a la zona dels Llacs i les fonts dins el nucli de la Vila d'Argençola. És de dos trams, i es troba construït amb grans carreus de pedra regular als extrems, i de pedra i argamassa a la resta. El conformen dos arcs rebaixats, que presenten grans carreus disposats verticalment als seus extrems. El pilar central queda cobert, a banda i banda, per un mateix esperó semicircular que té la funció de tallar el corrent de la riera al seu pas per sota el pont. No presenta cap ampit, i la zona de pas queda anivellada amb el nivell del terreny. Al costat de ponent, sobre l'esperó, hi ha una placa quadrangular amb la inscripcció "MSF/1917". Des del camí que ve de la Vila hi ha un portal amb murs laterals i pilars ceràmics, que dona pas al pont.

L'embassament de la Vila d'Argençola es va crear artificialment a partir d'un conjunt de preses i rescloses fetes a la riera del Tordell. La presa principal del conjunt és de volta, tenint una alçada aproximada d'uns cinc metres. El parament de la presa està fet per grans carreus de pedra regulars amb morter de calç, i baixa de forma escalonada aigua avall.
Centrats amb el parament hi ha tres grans contraforts que s'estenen en tot el seu recorregut. El sobreixidor queda al descobert per la part de l'embassament, a causa del baix nivell de les aigües que presenta.
La segona resclosa que trobem és de menors dimensions que la principal, amb uns dos metres i mig d'alçada, aproximadament. Es troba parcialment assentada sobre la roca natural que caracteritza aquesta riera. Com l'anterior, el parament és fet amb carreus de pedra i morter de calç. Al centre del mur sobresurt un sobreeixidos amb caiguda lliure, que facilita el descens de l'aigua. La tercera resclosa que trobem és de dimensions similars a la segona, amb uns dos metres i mig d'alçada, aproximadament. Es troba parcialment assentada sobre la roca natural que caracteritza aquesta riera. Com l'anterior, el parament és fet amb carreus de pedra i morter de calç. Al centre del mur sobresurt un sobreeixidor amb caiguda lliure. El parament de l'aigua amunt queda visible a causa del poc cabal d'aigua de la riera. La presa té, en cadascun dels marges laterals de la riera, així com s'ha pavimentat la zona de caiguda aigües avall.
Per la construcció de les preses, es va contractar un gran nombre de personal, que venia de tots els indrets de la comarca.

El Llac d'Argençola és un embassament d'una hectàrea i mitja creat de forma artificial tot aprofitant el pas de la riera d'Argençola per la zona, que és una tributària del riu Cardener. La presa principal es va construïr durant els anys vint del segle XX, a partir dels quals la riera ha acumulat sediments fins a provocar una notable reducció de la superficie estanyada. El nivell de l'aigua ha minvat molt amb el pas del temps, que ha provocat que el canyissar s'està convertint en un ecosistema pràcticament terrestre. El canyissar constitueix un hàbitat propici per a aus aquàtiques, com són l'ànec collverd (Anas platyrhyncos), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i la fotja (Ciconia ciconia) i l'agró roig (Ardea purpurea). El bosc de la ribera, però, és pràcticament inexistent. També hi ha signes evidents del pas de senglers per la zona. Els llacs i el bosc d'Argençola constitueixen un corredor ecològic entorn de les zones humides destacat, essent l'hàbitat de diverses espècies tant autòctones com estacionàries.

(M.S.F.) Manuel Saladrigas Freixa, fill d'una família d'industrials dedicats al blanqueig i l'estampació de teixits de cotó va esdevenir, a partir del 1903, el principal propietari del complex industrial situat al barri del Poblenou (Joncar, 27-33), els antecedents del qual daten de l'any 1858. L'any 1913 abandona el sector tèxtil i funda la Sociedad Anónima de Servicios Industriales Saladrigas Freixa, dedicada a llogar a altres empresaris els locals industrials de Can Saladrigas i a subministrar energia elèctrica i força motriu. El 1933, en col·laboració amb el seu gendre Alfredo Ferrán Casals, es fa càrrec de la secció que l'industrial Juan Llovera tenia en el mateix complex i fa una nova incursió en el món de la manufactura tèxtil, aquest cop amb teixits de seda i cotó. El 1949, la seva filla , Teresa Saladrigas Saladrigas, hereta el patrimoni patern, i el seu marit Alfredo Ferrán Casals i la seva filla Núria Ferrán Saladrigas es converteixen en els gerents de l'empresa. Afectat per l'aprovació del PERI de la paperera (1985), una part del complex fabril ha estat preservat com a testimoni del patrimoni industrial i equipament municipal guanyat per la lluita veïnal.

diumenge, 21 de novembre del 2010

SANTUARI DE VILADORDIS








El Santuari de la Salut 290 mts. 31T 405415 4619387 es troba a Viladordis i dista tres quilòmetres de Manresa. Hi ha notícia d'aquesta església des del 1020, que fou datada entre els anys 914 i 937. Aquesta església depengué de la Seu, i va ser-ne una de les set esglésies filials. En un principi s'anomenà Vilamajor, Santa Maria de Vilamajor, i finalment Santa Maria de Viladordis. El nom de Viladordis, que li ve de vila conreadora d'ordi, era conegut en el 1059. D'origen romà, és envoltat de conreus i boscos. L'edifici de l'església respon bàsicament a una construcció romànica composta per una sola nau rectangular, que és capçada per un absis semicircular llis, centrat per una finestra de doble esqueixada. La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt. L'accés a l'edifici, actualment, es fa per una porta oberta modernament. La porta més antiga, en canvi, avui no manté la primitiva funció, ja que només introdueix a la capella del Sant Crist, actualment adossada modernament al mur meridional. Pel que fa a la cronologia de la construcció, ateses les notícies històriques i l'estructura de l'edifici, podem deduir que es tracta d'una renovació feta en el mateix solar on abans hi havia hagut una capella pre-romànica, construïda probablement a la primera meitat del segle X i destruïda possiblement el 999 per les forces d'al-Mansur. Reconstruïda de nou, es veu que fou enderrocada per segona vegada en la incursió de l'exèrcit almoràvit el 1114. Això propicià una nova reconstrucció a partir d'alguns elements subsistents, duta a terme bàsicament durant el segle XII, i que no fou enllestida fins a finals del XIII, amb la construcció de l'absis i del portal. Aquesta església ha perdurat fins als nostres dies, amb l'additament d'alguns remodelatges, realitzats entre els segles XVI i XVII, que han determinat la configuració actual. L'església és presidida per una imatge de la Verge amb l'Infant Jesús, que és una talla de fusta policromada, de tons apagats, datable del segle XIV. La configuració actual respon a una radical restauració feta per l'artista manresà Josep Maria Rosell. A l'interior del temple, a més d'una pica baptismal de difícil datació, es conserva una imposta, amb una cara esculpida, procedent probablement de l'anterior església pre-romànica. Així mateix en el solar que hi ha davant el santuari s'hi pot veure un sarcòfag de pedra, sense cap mena d'ornamentació, cosa que en dificulta la datació, tot i que podria tractar-se d'una peça dels segles XII-XIII. La tradició manresana, recorda que Sant Ignasi de Loiola visitava sovint Viladordis i es té testimoni de que el pelegrí passava nits senceres en aquest santuari on vetllava de genolls. A l'església es conserva la pedra on el pelegrí s'agenollava. Vers l'any 1878, es construí al costat del santuari l'abadia per al sacerdot que es veu adossada a l'església.

dissabte, 20 de novembre del 2010

TORROTA, BARRACA, I TORRE DE SENYALS DE LA ROCA








Sobre l'estat actual de la torre, i davant dels nombrosos marges de pedra seca dels vinyars abandonats que l'envolten, es dedueix que en el passat aquesta fortificació fou utilitzada com a pedrera per la pagesia.

Pel que fa a la torre d'emisió de senyals òptics, hi podem distigir dos elements. Dalt del roquetar hi ha el basament d'una petita construcció de planta quadrangular, amb una alçada màxima de 60 cm.
El gruix de les seves parets, fetes a base de pedra i morter de calç, assoleixen entre 35 i 40 cm. El segon element és una gran roca que conserva vestigis d'una concavitat practicada artificialment, segurament per encendre foc i emetre senyals, la qual es troba sota el roquetar on hi ha el basament de la construcció de pedra abans esmentada. Aquesta roca amida uns dos metres de diàmetre per un d'alçada.
Des d'aquest lloc es domina una ampla panoràmica sobre els territoris circumdans i el proper turó i castell de Rocamur (W).
En direcció SE, a l'altra banda del Ripoll, s'albira l'esperó rocós de la Torrota, dit també del Castelló, prop del qual es conserven unes ruïnes d'aspecte semblant a la Torrota de la Roca, i que són conegudes pel nom de la Torrota de Cadafalc.

Per tal de trobar alguna pista que ens informés sobre la identitat i el passat d'aquesta fortalessa, han estat consultades diverses fonts documentals referents als dos estaments altmedievals més importants de la zona: el castell de Pera i el monestir de Sant Llorenç del Munt, els quals era probable que haguessin tingut algun tipus de relació amb la Torrota de la Roca. D'aquesta forma, han estat recollides diverses notícies que ens parlen d'una fortificació que s'anomenà la Torre de Lacera, que, com justificarem tot seguit, identifiquem amb les ruïnes de la Torrota de la Roca.

Per plantejar aquesta conclusió, ens basem en diversos documents dels segles XII i XIII, que parlen de tres castells de la zona: el castell de Pera (esmentat en documents dels anys 1158, 1162 i 1207), el castell de Rocamur (esmentat en documents dels anys 1157, 1162 i 1194), i la Torre de Lacera (esmentada en documents dels anys 1185, 1207 i 1213). Aquesta relació de documents força coetanis no deixa lloc per a confusions toponímiques, i més si tenim en compte que en el document del 1162 se citen els castells de Pera i de Rocamur com a entitats castelleres perfectament diferenciades. D'altra banda, aquesta diferenciació s'acaba de fer palesa en el document del 1213, en el qual també s'esmenten la Torre de Lacera i el castell de Pera com a fortaleses distintes. Pel que fa al emplaçament fisic, tant sols un document del 1185 dóna pistes d'on es trobava l'alou de la Torre de Lacera. Aquest document cita topònims coneguts, com ara la Flàvia, la Ravella, etc., i permet deduir que estava situat al sud de la vall d'Horta, zona en la qual precisament es troben les ruïnes de la Torrota de la Roca. Un altre factor a considerar és la simple eliminació de possibilitats, car si tenim en compte que ala vall d'Horta de Sant Llorenç Savall es conserven ben paleses les ruïnes de tres entitats castelleres, i que la documentació medieval del sector també fa referència a tres fortaleses, no resta lloc per a gaires especulacions més, ja que els castells de Pera i de Rocamur estan ben identificats físicament, documentalment i toponímicament, i tant sols restava per aclarir l'origen de la Torrota de la Roca, que ara identifiquem amb aquella ja oblidada Torre de Lacera. Cal aclarisr que Lacera era el nom altmedieval del territori que avui ocupa Sant Llorenç Savall, i apareix en nombrosos documents dels segles X al XIII. D'aquí, doncs, prové el nom original d'aquesta torre, que amb el pas dels anys evolucionaria fins a convertir-se en l'actual de Torre del Moro o Torrota de la Roca, car les seves ruïnes es troben dins l'antiga propietat del mas de la Roca.

Aquest tipus de torres es bastien com a fortificacions secundàries en zones agrícoles importants, les quals, per la llunyania del castell principal, quedaven desprotegides davant d'una ràpida incursió dels àrabs. Cal tenir en compte que, durant l'Alta Edat Mitjana, la vall d'Horta fou un important enclavament pagès, amb un crescut nombre de masos, molins, horts i conreus. Així, doncs, és molt probable que fossin els mateixos senyors del castell de Pera els qui potenciessin la presència d'aquella fortificació a l'entrada de la vall, des d'on el castell de Pera resta amagat per les muntanyes, i resultava completament inoperant en cas d'un cop de mà ràpid.

La primera notícia que tenim de la Torre de Lacera data de la segona meitat del segle XI, quan pertanyia a un terratinent de la zona anomenat Ramon Donuci.

EMPLAÇAMENTS:

Torrota de la Roca 510 mts. 31T 420801 4613462
Torre de Senyals de la Roca 515 mts. 31T 420877 4613494
Barraca de la Torrota 502 mts. 31T 420789 4613435

FONT: Els castells del rodal del Montcau.


SANT JAUME DE VALLVERD









L'ermita de Sant Jaume de Vallverd 580 mts. 31T 423573 4613630 fou construïda a finals del segle XII per Bernat de Vallverd, un ric terratinent, al costat de la residència del mas Vallverd, les ruïnes del qual encara es poden observar pels voltants de l'esglesiola.

La restauració data del 1975. Es tracta d'una església amb una sola nau i un absis a la banda de llevant. El sostre comprèn dos trams diferenciats: la banda de ponent conserva la volta de canó pròpia de l'edifici original, mentre que el sector oest fou reconstruït amb un embigat de fusta.

Aquesta acollidora capella romànica, es troba situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Abans de pujar l'últim tram del camí, passarem pel costat d'una bassa artificial, que es tracta d'un dipòsit d'aigua que s'utilitza per lluitar contra els incendis forestals.

Des de la petita era davant l'ermita, es pot també contemplar una magnífica panoràmica del massis de Sant Llorenç del Munt.