Els Muratans d’en tant en tant, tenim de fer
una escapada a la Costa Brava
per no perdre el contacte amb la mar. Aquesta vegada tocava anar a visitar
Palamós i els seus encontorns.
Sortíem a les 9 del matí la meva esposa Pilar
i jo, acompanyats aquest cop per la nostra gossa Xica.
L’objectiu era fer una
visita tècnica a les cales de S’Alguer, de Castell i com no, també visitar el
poblat Ibèric, que es troba al mateix costat de la cala de Castell, i per acabar
la sortida, anar a dinar al restaurant del Hotel Trias a Palamós.
Així s’ha fet, i amb molt de gust, us faré
una petita explicació de cada un dels llocs.
CALA S’ALGUER DE PALAMÓS 3mts, ETRS-89 31T 512593 4634478
La Generalitat de Catalunya va
declarar Bé Cultural d’interès Nacional, en la categoria de conjunt històric,
la cala s’Alguer de Palamós, situat prop del castell de Sant Esteve del Mar i
on es troba el valuós barri de pescadors construït el segle XVI. En aquest indret
s’hi poden trobar els valors arquitectònics propis d’un barri tradicional de
pescadors, on l’arquitectura s’integra perfectament en el paisatge i respecta l’entorn
natural.
Aquesta cala està situada al nord de la
població de Palamós, entre la platja de la Fosca i la de Castell, a prop del Castell de Sant
Esteve del Mar.
CALA DE CASTELL 3 mts, ETRS-89 31T 512913 4634526
L’espai natural protegit de Castell Cap Roig,
inclòs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) l’any 2003, se situa al sector
central de la Costa Brava.
Forma part també de la Xarxa Natura
2000 com a lloc d’interès comunitari (LIC) i com a zona d’especial protecció
per a les aus (ZEPA).
En aquest espai natural protegit hi podem
trobar una gran diversitat d’ecosistemes terrestres diferents: bosc mediterrani
de pinedes i alzinars litorals, cales i platges, aiguamolls litorals i zones
dunars.
L’estructura ideal del litoral és aquella
formada per tres elements: la platja, les dunes i l’aiguamoll. Tot i així, el
desenvolupament urbanístic i les alteracions sobre el litoral, han modificat
aquesta estructura i sovint ja no la trobem.
Aquest no és el cas de l’espai natural
protegit de Castell Cap Roig, on la platja de Castell encara trobem un sistema
dunar ben conservat.
Les dunes litorals es troben sempre associades
a les platges sorrenques, ja que l’aportació de sorra d’aquestes gràcies al
vent, i la fixació de la sorra amb vegetació típica d’aquests ambients, fa que
l’ecosistema dunar es mantingui estable.
La vegetació que creix sobre ambients sorrencs
litorals ha de superar importants factors que actuen en contra seu
desenvolupament, com és la manca de nutrients i d’humitat, l’alta salinitat, la
mobilitat, el vent, etc.
La importància de la conservació de les dunes,
rau en què també són claus per a prevenir efectes de temporals marins sobre la
costa.
La zona dunar de la platja de Castell es
caracteritza per desenvolupar comunitats vegetals que viuen sota una forta
insolació i unes condicions de salabror i vent relativament elevades. Tot i això,
moltes de les espècies vegetals dunars han desenvolupat adaptacions que els hi
permeten viure en aquests ambients hostils. A més a més, cal tenir en compte
que la seva distribució és limitada i la superfície molt reduïda.
Hi predominen espècies com el borró (Ammophila
arenaria), el jull de platja (Elymus farctus), el melgó marí (Medicago marina),
la corretjola de mar (Convolvulus soldanella), la pastanaga marina (Daucus
gingidium), el lletsó (Sonchus tenerrimus), el rave de mar (Cakile marítima) i
la lleteresa (Euphorbia paralias). També destaquem en aquesta comunitat el
lliri de mar (Pancratium maritimum).
POBLAT IBÈRIC 22 mts, ETRS-89 31T 513160 4634350
Aquest poblat ibèric està situat al mateix
costat de la cala de Castell, malgrat tot no varem poder accedir al seu
interior, ja que es troba en fase de tasques de manteniment i per tant, sols vaig
poder fer unes fotografies des de l’exterior.
En aquesta petita península, al segle VI aC,
els antics pobladors de la zona decidiren bastir un poblat aprofitant les
immillorables condicions de control i defensa que oferia. Pertanyien a la tribu
dels Indigets, aquests individus habitaven l’Empordà i la Selva, segons les notícies d’autors
grecollatins com Aviè, Ptolomeu Estrabó i Plini el Vell.
El comerç principalment amb la ciutat grega d’Emporion
(Empúries) fundada al segle VI aC es va convertir en un dels eixos de la seva
economia. En aquest context s’emmarca la primera urbanització del poblat
fortificat de Castell a finals del segle V aC i finals del segle II aC, que es
concentraria en la part més elevada del poblat. Fora muralles hi havia un camp
de sitges per emmagatzemar cereals. En aquest nou poblat es va fer necessari iniciar
una obra d’enginyeria molt important, que va anar guanyant espai sobre les
pendents del promontori.
Es van construir murs de contenció per aixecar
terrasses sobre les quals es construïren els carrers i les cases. Actualment,
aquestes terrasses només es poden apreciar a la part de llevant, la de cala
Foradada, ja que a la part de cala Castell hi havia despreniments. També
destaca la construcció d’una gran cisterna a la part alta que pot estar
relacionada amb la construcció d’un temple. Aquest, del qual en coneixem les
restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes, tindria el seu
origen en la sacralització dels punts de referència de la costa que es fan
servir en la navegació de cabotatge, habitual en el món clàssic.
Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC, el poblat de Castell
va tenir una evolució diferent a la resta de poblats ibèrics de la zona els
quals, majoritàriament, són abandonats. Castell, gràcies a la seva importància
estratègica va viure una important reforma urbanística i la construcció d’un
nou sistema defensiu.
El poblat s’amplia cap al nord i es construeixen torres
que flanquegen l’entrada donant pas a una plaça porticada envoltada de locals
comercials. Per poder-ho fer, cobriren el camp de sitges. Les últimes reformes
del poblat iber van tenir lloc en temps de l’emperador August. El deteriorament
de les estructures del poblat i la instauració definitiva de la
Pax Romana va fer que el Castell deixés de
ser necessari estratègicament, fet que provocà l’abandó progressiu del poblat
durant el segle I dC.
