MOLÍ DE CAN CÒDOL

El Molí de Can Còdol 297 mts, ETRS-89  31T 409085  4608151 es tracta d'un molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 metres de la masia de Can Còdol.

Consta de gairebé de tots els elements característics. A la part posterior té una Bassa ETRS-89 31T 409104  4608155: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat, que servia per impulsar la força a les moles. La part superior és revestida amb carreus ben escairats.

El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat. 

En el bancal de la mola, es pot observar la inscripció "1778".

CORTO PIO O FUERTE PIO

El Corto Pio 392 mts. ETRS-89 31T 410133  4608370 es tracta d’una casa de pagès semi derruïda situada a la part superior d’un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. És una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven dempeus.

Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres.

Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la primera planta i de petites dimensions. A la façana sud-oest, parcialment derruïda, s’insinua el portal d’entrada amb l’arrencada d’un arc adovellat de pedra tosca. L’espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermèdia.

Es conserven restes de l’escala d’accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nord-oest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular.

Sabem que Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al “Llatoner” a prop del mas Alzina.

El 1759 feia pocs anys que Francesc s’hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l’any 1780 era coneguda amb el curiós nom de “FUERTE PIO”, que després va derivar a “CORTO PIO”. Vers l’any 1800 havia passat a pertànyer a l’heretat del mas Còdol.

Som molts els qui ens agradaria saber l’origen d’aquest topònim “FUERTE PIO” i com va fer el canvi pel de “CORTO PIO” actual.

Jo tinc una hipòtesi al respecte, i amb tota la facultat que Déu em dona, us voldria explicar el que modestament a mi em sembla tot aquest afer.

Avui “Fort Pienc” és un barri de la ciutat de Barcelona del districte de l’Eixample. Abasta l’àrea delimitada per un perímetre que discorre per l’avinguda Diagonal (des del carrer de Nàpols fins a la plaça de les Glòries), avinguda Meridiana, carrer dels Almogàvers, carrer de Roger de Flor (només una illa), passeig de Sant Joan, Gran Via i carrer de Nàpols fins a la Diagonal.

El barri compta amb 29.098 habitants (segons cens de l’any 2002) i té l’índex de població jove més elevat de l’Eixample.

Aquest barri està situat al voltant d’on hi havia l’antic Fort Militar anomenat “FUERTE PIO” i que va ser construït pel primer rei borbó, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat que s’havia rebel·lat en la guerra de 1714. Aquestes edificacions fortificades incloïen la Ciutadella i un fort avançat “FUERTE PIO”, situat al voltant del lloc on avui s’aixeca l’antiga estació del Nord.

Fent una mirada retrospectiva a l’historia i en particular al bombardeig de Barcelona pel General Espartero així com als enfrontaments armats del 15 de novembre de 1842 podem observar que la resistència de la Milícia Nacional i el suport de la població a la revolta va fer retrocedir les tropes de l’exèrcit i les autoritats varen desaparèixer i es creà un nou organisme per a canalitzar la revolta: La Junta Popular Directiva Provisional.

....... Aquesta nit passada es van multiplicar les barricades a la plaça de la Constitució s’han format parapets per defensar-se de la tropa.

A les vuit del matí es va obrir foc al carrer de la Plateria i es va propagar per diferents carrers con són el del Duc de la Victòria, el del Comte de l’Assalt, la cavalleria va fer una càrrega que la va fer blanc, de tirs i pedrades amb que la van hostilitzar des de les cases veient-se obligats a escapar per la muralla de terra amb alguna pèrdua. Els veïns de la Plateria i el Call també van llençar a les tropes pedres i mobles per la part del carrer del Duc de la Victòria, la tropa guanyant terreny en prou feines i perdent oficials i soldats es van apoderar de l’Alcaldia i de l’ensenyament on era el principal del quart batalló i en segon lloc el principal de Sapadors tots de Milícia Nacional sent al carrer del Call un tub per fi d’aturar-los i retrocedir.

El foc va durar dues hores i mitja, mentre va durar el foc, sempre es va tocar a sometent a la Catedral i a les parròquies del Pi i Sant Just. A toc de sometent es van reunir els Milicians de Gràcia i del Llobregat i d’altres punts ansiosos de defensar als de dins de la plaça i trobant-se les portes tancades escalaren la muralla per la part de l’Àngel havent-se per endavant apoderat del “FUERTE PIO” els Milicians de Badalona i Sant Andreu de Palomar.

Al rebre el General aquest part, va manar retirar les tropes a les seves casernes i immediatament van abandonar els punts de la plaça i retirant-se totes les autoritats cap al “Fuerte de Atarazanas”.

Immediatament la Milícia Nacional va cobrir tots els punts abandonats per la tropa.

A les 4 de la tarda van sortir de les “Atarazanas” els generals ......................

També podem veure el projecte del “FUERTE PIO”

........ Les característiques de les industries gasistes limitaven la seva localització a llocs clars, a una certa distància dels edificis habitats, que segons les legislacions, podia arribar fins als 400 mts. A Barcelona, els llocs adequats es trobaven o bé a extramurs de la ciutat, el que implicava sovint trobar-se en zones polèmiques i en conseqüència sota control militar o en la franja del litoral.

La zona del “FUERTE PIO” situada al nord-est de la Ciutadella, al terme municipal de Sant Martí de Provençals, oferia unes característiques favorables addicionals, ja que es trobava delimitada pel traçat de la carretera cap a França i pel desenvolupament de la via fèrria entre Barcelona i Granollers.......

Un altre retall de diari de La Vanguardia de data 26 de gener de 1929 parla de que:

Avui dissabte, es regalarà en la Cooperativa de Pau i Justicia, Pere IV, 228 i Unió de Cooperadors del “FUERTE PIO”, Ausiàs Marc, 143 un paquetet de bon cafè vegetarià Malta “NATURA”, producte millor que el cafè sense cafeïna, i a menys de la meitat de preu. 100 grams 0,60 ctms.

Les casernes de la Ciutadella i “FUERTE PIO” i “Fuerte D. Carlos” van ser cedides al any 1868. Segons dades obtingudes de l’Arxiu del Govern Militar de Barcelona (Comandància d’obres) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Amb totes aquestes explicacions, no pretenc donar cap lliçó d’història, tot el contrari, tant sols hi volgut relacionar uns fets on parlen d’aquesta caserna, i qui sap si en Francesc Alzina i Vendranes havia tingut alguna relació amb aquest aquarterament i per tant, va creure oportú batejar aquesta casa amb el nom de FUERTE PIO.

Al llarg del temps, tal vegada ell, els seus descendents o possibles compradors, no els hi semblés bé aquest nom, i el canviaren pel topònim actual de CORTO PIO. Tot són suposicions.

Sigui com sigui, que Déu beneeixi al Francesc, i li dono les gràcies per haver construït aquesta obra i que avui tots nosaltres podem gaudir-ne amb els nostres ulls.

Joan Escoda i Prats.

COVA DELS LLADRES (Vacarisses)

El jaciment neolític de la Cova dels Lladres es troba situat a 399 mts ETRS-89 31T 409248  4603640 en l'anomenada Serralada Prelitoral Catalana, concretament la serra de Torrelles, molt propera al massís de Montserrat, en el límit entre les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

El trobem publicat diverses vegades: Pla i Junyent 1970, Ten 1979, 1980 i 1982, estudis que ens donen la informació necessària sobre els treballs efectuats en aquesta cavitat.

En aquest treball presentem una visió de conjunt d'aquesta cova sepulcral del Neolític antic epicardial, incloent-hi els resultats de la campanya de l'any 1981.

La campanya del 1981 fou programada amb la intenció de disposar de la informació necessària per poder enquadrar les troballes efectuades en aquest jaciment per diversos grups durant la dècada dels anys setanta.

Aquests treballs foren autoritzats i finançats per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

La zona A del mapa topogràfic correspon als treballs efectuats per la Unió Excursionista de Catalunya; les zones B i C, als treballs efectuats per la Universitat de Barcelona, que ens ha facilitat tota la informació i les anotacions corresponents a dits treballs; la zona D, es desconeix qui l'excavà; i la zona E correspon als treballs de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

La zona A presenta una gerra de forma globular amb decoració incisa amb quadrícula i fragments de diverses formes amb decoració també incisa, com també un crani humà.

Les zones B i C, segons Junyent, presentaven fortes remocions modernes que podrien correspondre a ocupacions durant el període 1936-1939, en què la cova fou habitada. Apareixen ossos dispersos i cal destacar la gran quantitat de caus de conill.

A la zona on va sortir l'enterrament de la gerra sencera (UEC, zona A) es trobà, a part d'ossos humans (enterrament 1), un fragment com d'una estora de teixit vegetal d'uns 13x10 cm, en molt mal estat de conservació, travessat per un extrem per un pal de fusta clavat, que es troba en mig de dues altres estaques i a 30 cm de cada una. Aquest conjunt d'estaques ens podria fer pensar en l'època d'ocupació de la Guerra Civil, però els resultats de la datació per radiocarboni ens fa pensar en un moment antic.

A la zona de la gatera final apareixeren restes humanes, que es podrien considerar de l'enterrament 2.

Apareixen fragments ossis negrosos, possiblement cremats.

La zona E presenta una gerra globular sencera amb decoracions verticals incises, resseguides per serrells lenticulars, el coll d'una gerra del mateix tipus amb impressions lenticulars i fragments ceràmics amb decoracions semblants. Dues làmines de sílex i un interessant conjunt de denes de collaret a l'interior de la gerra sencera:

25 denes-penjoll de petxina del tipus "ametlla" amb perforació troncocònica per les dues cares.

1856 denes discoïdals de càrdium amb perforació circular concèntrica de secció cilíndrica, tronco-cònica o bitroncocònica .

139 denes-penjoll de variscita amb perforació troncocònica per les dues cares.

 La campanya de 1981

Els treballs efectuats a la cavitat durant la dècada dels setanta produïren el total buidatge del nivell arqueològic de la mateixa, en tota l'àrea de la sala principal de la cova, d'uns dotze metres quadrats.

La campanya es limità a un nou aixecament topogràfic i a l'excavació sistemàtica de l'estreta gatera inferior dreta, paral·lela a la gatera principal d'accés.

Aquesta gatera comunica amb la sala principal per l'extrem dret inferior i es trobà completament colmatada amb la presència de fauna moderna, en què destaca un crani de cabra.

La ceràmica trobada en aquesta gatera prové totalment de la cambra sepulcral, enganxant un fragment amb el coll sencer que havia sortit a la zona E, i altres d'iguals als trobats anteriorment.

A la zona de contacte entre la gatera excavada i la sala principal, aparegué una calota i una dena-penjoll de variscita, l'única trobada que no estigués dins la gerra de la zona E.

Del conjunt de dades obtingudes en els diferents moments d'intervenció tenim:

Copròlits examinats pel Dr. J.F. de Villalta, que donaren com a resultat el teixó o la guineu.

Mostra de fusta examinada per M. Teresa Ros, pertanyent a l'estaca associada al fragment de teixit i a l'enterrament 1: Juniperus sp.; segurament, per trobar-se en zona mediterrània, es pot suposar Juniperus phoenicea (savina), pròpia de llocs esclarits, pinedes i matolls.

Informe antropològic de les restes trobades a la zona E, elaborat pel Dr. Daniel Turbon, del Departament d'Antropològia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

Les restes pertanyen, almenys, a tres individus adults i a un de subadult. Atès el precari estat de conservació, tant sols l'exemplar 1 proporciona dades d'interès antropològic.

Es tracta d'una bòveda craniana a la qual li falta la base i el temporal esquerre. S'han conservat, també, part de les òrbites. Va pertànyer a un individu adult, molt probablement masculí. Els ossos de la volta són gruixuts i els relleus d'inserció muscular estan ben marcats.

La sinostosi de les sutures cranianes es gairebé total en el tram sagital, i les dues C i L. És possible que pertanyessin a un individu en edat madura o senil. Normal superior de contorn ovoide. Probablement, fenòzig. Protuberàncies frontals petites. Mesocrani (76, 19). En forma lateral, resulta d'altura mitjana (ortocrani) segons l'auricular, única conservada.

El perfil sagital és lleugerament corbat fins a la zona preobèlica, seguida d'aplanament; occipuci prominent. Ini patent. Mastoides gruixudes amb crestes pronunciades.

En norma anterior, el front és inclinat amb glabel·la i arcs superciliars ben marcats. No hi ha metopisme. Domiforme en vista posterior. Crani tapinocèfal gairebé ortocèfal. Set wormians en les sutures lambdoïdees. Un os apical en la lambda. Línies nucals i ini molt marcats.

No hi ha prou dades per poder efectuar un diagnòstic tipològic amb certes garanties. Com a possibilitat, les dades orienten cap a un mediterrani gràcil amb alguna influència cromanyoide, potser, com sembla indicar la petita altura de l'òrbita, la fenòziga probable i certa robustesa general de la volta.

Pel conjunt de dades recollides corresponents a les diferents intervencions realitzades a la Cova dels Lladres, tenim clarament que es tracta d'una cova sepulcral del període Neolític antic epicardial, pel tipus de material apareguts, tant ceràmics com d'ornamentació.

Per com s'han trobat aquests materials, corresponen a un mateix moment cronològic i cultural, i es tracta possiblement, d'un conjunt d'uns sis enterraments amb, com a mínim, quatre gerres com a aixovar funerari, dues de les quals senceres i una amb un considerable conjunt d'ornamentació consistent en denes-penjoll de variscita i denes de collaret de petxina.

La troballa d'unes estaques associades a un fragment de teixit, probablement antic, i associades a un enterrament, ens fa suposar un ritual funerari, que vindria corroborat amb les ofrenes i la datació de la fusta pel mètode del C14, donant una data propera al Neolític epicardial.


Font: Ramon Ten i Carné.

CONSTRUCCIÓ DE LA DEPURADORA DE MURA

Ja han començat els treballs de la construcció de la depuradora de Mura, emplaçada en els terrenys de la Plana de l'Endalet, al voral de la carretera que uneix Mura amb Rocafort de Bages.

L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) és l'encarregada de promoure aquesta construcció amb la col·laboració de l'empresa adjudicatària EMCOFA S.A.U.

Consisteix en una depuradora de tipus biològic amb reducció de nutrients, i dissenyada per a tractar un cabal de 288 m3/dia. A més, es construeix una xarxa de col·lectors de més d'un quilòmetre de longitud.

Es preveu que les obres estaran finalitzades en un termini aproximat de 10 mesos, i es retornaran les aigües tractades a la riera de Nespres.

El pressupost inicial és superior als 1,2 milions d'euros. 

BARRACA DE VINYA DEL PONT DEL PUIG DE LA BALMA

Barraca de Vinya del Pont del Puig de la Balma   394 mts,  ETRS-89 31T 413066  4617838

El cultiu de la vinya és documentat a Mura des de l'any 1024, en un document de donació de cases i vinyes al terme de Nèspola fet per Guifré Amat al monestir de Sant Llorenç (Spèculo de Sant Llorenç, AM). La documentació que fa referència a vinyes és molt extensa, mantenint-se aquest cultiu molt actiu fins al segle XVIII en que foren abandonades moltes feixes i que es va accentuar a finals del XIX amb la fil·loxera, tot i que es van plantar nous ceps americans, que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització. El cultiu de la vinya i la seva comercialització, va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca per formar feixes, presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d’una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona.

 
Les barraques de vinya són un element lligat a les feixes de conreu. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l’erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d’un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d’aigua, i on els pagesos s’aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien, i en alguns casos també disposaven d’una barraca per la protecció del ruc. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60 mts, interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són allindades.

Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.

La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria, i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l’ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar, i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera.

A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural, i a activitats productives relacionades amb la vinya. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions, que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. L’abandonament de l’ús està provocant la seva degradació i desaparició.

AVENC DE LA VINYA GRAN

L'Avenc de la Vinya Gran ETRS-89 399 mts. 31T 412349  4617751 està situat a la mateixa llera del torrent de la Vinya Gran, uns 40 mts, abans que s'ajunti amb el torrent d'en Bou. És un pou d'uns 3 mts, amb una galeria de 5 mts. Un segon pou d'uns 2,5 mts de profunditat, permet entrar a una nova galeria d'uns 7 mts de recorregut. Forma part del terme de Rocafort de Bages.

AIXÒ ÉS EL QUE TOTHOM NECESSITA

Amics, heu de fer-vos moltes abraçades, l'èsser humà va ser creat per experimentar plaer.