La Culla N 41º 43.248 E 1º 50.389 és un dels pocs masos que va tenir Manresa. Era un mas acomodat i la família va acabar emparentant-se amb una altra de benestant de Barcelona. Des d'aleshores hi ha hagut masovers. Les extenses terres eren de secà i en el segle XVIII plantades de vinyes, el que explica els cellers i les tines que avui encara es conserven.
XERRADA: "La Culla, mas, explotació vitícola i casa de senyors" per LLORENÇ FERRER ALÓS, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
LLOC: Celler de la casa de La Culla.
DIA: dijous, 1 d'octubre
HORA: 20 h.
Pels que no puguin desplaçar-se a La Culla podran veure-ho per Internet a l'adreça: http://auditori.xtec.cat/cgi-bin/index.cgi
Cal clicar a la sala pública 1 i visionat extern. Però cal tenir instal·lat el Real Player.
Us hi esperem a tots¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll del Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera, Sabadell i Barcelona.
S'anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes concedides i protegides pels reis. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava.
Sembla ser que aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.
Fins l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona, el Bages i el Berguedà. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní.
Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre el Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de quilòmetres, els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda, s'hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l'Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).
No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient per a què els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.
Pel que fa a l'aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l'altra gent. Diuen però, sempre una xarpa, (una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d'esquerra a dreta). De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals, (escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera), flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.
El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells ... Aquests grups solien ser rivals i s'agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s'odiaven a mort.
Per l'area de Sant Llorenç del Munt i l'Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Rocaguinarda al qual, l'any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l'indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l'exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra "El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha".
Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l'hostal de la Barata l'any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.
També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l'hereu del mas La Barata.
Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.
Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca.
Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n'anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.
Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que e partir d'aquell dia viuria d'allò que robaria als altres.
I així fou com nasqué la llegenda d'en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrda.
De seguida es va fer famosa la forma que tenia d'assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d'un arbre o roca, convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa, si no volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal.
Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.
No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel Sometent, D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d'una bóta de vi. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills, generació rere generació, i encara avui es manté ben viva la llegenda d'en Capablanca.
La Sínia Vella del Farell 368 mts. N 41º 41.104 E 1º 55.452
Quan tots els camps es treballaven, quan s'aprofitava fins el racó més rònec, encara s'aprofitava més l'aigua per si es podia regar algun bocí, i per tot arreu hi havia pous i fonts, amb poca aigua, però duradora, i aquesta motivació feia que es furgués per tots els barrancs, i cada dia hi havia més pous. Com que el pou solia ser fondo a un nivell inferior a la terra, calia empenyer l'aigua cap amunt, i calia utilitzar algun dels tan típics sistemes tradicionals, la manxa o bé la corriola. Però si la superficie era alta hi col·locaven una sínia, que a causa del seu elevat cost, sols s'utilitzava en llocs on l'aigua solia ser abundosa i segura. Es podia elevar bastant amunt, encara que, com més pujava, més força necessitava. Aixecaven el pou tot voltat de pedra i a la part superior, a un nivell per sobre de la terra que s'havia de regar, s'hi feia una plaça rodona que s'envoltava per mitjà d'un bon marge. Al centre hi posaven un eix de ferro amb uns amples volants que hi donaven voltes, mitjançant la força d'un animal que, lligat pel ramal a una barra, estirava amb unes cordes que el subjectaven i feia tombar l'altre barra que, lligada a l'eix central i per mitjà d'un engranatge, feia rodar els dos volants; un cadell ho aguantava perqué no tirés tot marxa enrere amb el pes de l'aigua.
Aquells dos volants, separats uns trenta centímetres l'un de l'altre, estaven units per uns travessers de ferro i hi baixaven un parell de cordes fins a la sola del pou que, formant cercle, pujaven per l'altre costat, i en aquelles cordes hi anaven lligats uns catúfols de terra, un a continuació de l'altre, que al voltar pujaven plens i al decantar-se damunt els volants buidaven l'aigua, que era conduïda a l'hort, i tornaven buits cara avall. Ara bé, per fer tombar la sínia calia un bon animal que anés tirant amb força, al qual posaven unes ulleres per tapar-li els ulls, i així no veia l'espadat al qual anava de cara; com que el ramal estava subjectat a una barra lateral el tirava ell mateix voltant, i era freqüent dir a qualsevol persona amb unes grosses ulleres: "semblen les ulleres de fer voltar la sínia".
Per dissort, eren més els rucs que no pas els animals bons els que voltaven la sínia, i com que no corrien gaire, el doll de l'aigua que pujava no era gaire gros.
En aquest forn del Sot de l'Infern 423 mts. N 41º 40.950 E 1º 56.197 s'obtenia la pega o quitrà a partir de la reïna dels pins.
Primerament es seleccionaven els pins dels quals obtenir aquesta reïna, principalment els de troncs més gruixuts. A aquests se'ls tallava la branca principal vertical, el cimerol, tres o quatre anys abans de realitzar l'extracció de la reïna, amb la finalitat de que en aquest temps, la major part de la reïna del pi es concentrés en la part restant del tronc, la part inferior.
Passat aquests anys es procedia a l'extracció de l'escorça en una part del tronc, mai en tota la superfície, fins arribar a la fusta, la qual s'extreia en trossos anomenats teies. Aquestes es deixavent al peu de l'arbre per a que anessin impregnant-se de la reïna que queia de la ferida produïda al tronc. Aquesta feina es realitzava a la primavera i tot l'estiu es deixaven les teies al peu de l'arbre. Finalitzada l'estació, les teies es duien al forn, el qual s'omplia verticalment fins a la boca i s'encenia. L'escalfament produït per la combustió de les teies superiors es propagava a les inferiors i determinava la destil·lació parcial de la reïna que es transformava en un producte negre: la pega o quitrà que es recollia a l'olla del forn.
La principal característica d'aquest producte era la seva capacitat d'impermeabilització, per la qual cosa s'emprava molt per a impermeabilitzar els cups de vi o recipients fets amb fibres vegetals.
Amb la reïna de Ginebre (juniperus oxycedrus) també es feia pega, però aquesta era emprada com a medecina per guarir ferides.
Al turó del Mal Pas, sota del camí a la banda de migdia, es troben dues coves anomenades:
Cova del Turó del Mal Pas de Puigdoure i Cova Petita del Mal Pas de Puigdoure 655 mts. N 41º 40.141 E 1º 57.304.
Aquestes coves van ser descobertes en la dècada dels anys 60 i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'unes coves sepulcrals de l'edat de bronze, en les quals, despés de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones.
També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi trobà ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc.
La primera referència escrita més antiga que es té d'aquest municipi és de l'any 932 (s. X).
En aquesta època de la formació de Catalunya el seu territori estava format per diferents comtats. Qui governava els comtats catalans de Barcelona, Girona i Osona (en aquest últim s'inclou el comtat de Manresa) era el comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós (el de les quatre barres de sang).
Un document d'aquest any dóna fe d'una venda de terres al comtat de Manresa en el terme de la Vall de Nèspola al lloc conegut com a "Ullastrell" (avui Oristrell).
La referència més antiga de la casa, és un pergamí del antic monestir de Sant Benet de Bages de l'any 932.
Té una torre moruna situada bell mig de la casa. Pairalia molt important, amb terres i moltes tines de vi que foren construïdes pels rabassaires. A uns 170 metres de la la casa, trobem l'ermita de Sant Pere d'Oristrell 410 mts. N 41º 42.549 E 1º 54.365
Aquestes terres d'Oristrell limitaven a l'Est amb el "Palacio de Avezia" (nom antic on s'assentarà el castell de Rocafort). A l'Oest amb el "flumen Lubregado" (riu Llobregat). Al Sud limiten amb el "Monte Virgilio" (muntanya de Puig Gil). I al Nord amb el "rio Nèspola" (riera de Nespres).
Veiem doncs que el terme d'Oristrell tenia gairebé unes dimensions semblants a les que té actualment el terme municipal.
A inicis del segle X els territoris de la riba esquerra del Llobregat que avui comprenen els termes del Pont de V. i R., Mura i Talamanca es denominaven amb el nom de "Vall de Nèspola". Topònim que fa referència a la riera de Nespres o de Mura que rega els tres termes. Durant el procés de repoblament i feudalització posterior s'originarien, a finals del s. X, els castells de Rocafort, Mura i Talamanca.
Surt esmentat el lloc de Vilomara en un document signat pel comte Borrell l'any 982 i en el que cedeix al monestir de Sant Benet (acabat de consagrar) un mas que té anomenat "villa antiga" en el lloc de "Villa Amara".
Sembla ser que aquestes vil·les anomenades antigues són les restes d'antigues vil·les o masies romanes que havien quedat abandonades i que amb les repoblacions del s. IX i X tornen a ser utilitzades.
Pel que fa al pont que creua el Llobregat l'any 1012 surt citat un pont de pedra com a límit meridional del mas Querosa de Viladordis. No és fins l'any 1193 on surt citat amb claredat al parlar d'uns molins que hi ha en el pont..
El topònim "Palau de Vesa" és l'antic nom amb que es designa el lloc on s'aixecaven l'església i el castell de Rocafort. L'església conservaria el nom fins ben entrat el s. XI. El castell, i tot el seu terme, surt anomenat també com "de Nèspola" fins el 1022 en que ja surt citat com "...el castell de Nèspola que diuen Rocafort..." ja que passa a ser domini de la família Rocafort que el mantindrà fins que l'any 1281, Humbert de Rocafort ven a Pere Sitjar, ciutadà de Barcelona, tot el seu domini.
Fou un nét d'aquest, també anomenat Pere Sitjar, l'últim senyor laic de Rocafort. Les restes del qual reposen en el sarcòfag -ossari que es conserva a l'església de Rocafort. La seva vídua, Guillema Nerell, deixa tot el senyoriu de Rocafort al monestir de Sant Benet (1377). El monestir tindrà la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins la desaparició dels drets senyorials i dels ordres religiosos el 1835.
Durant la baixa edat mitjana i l'edat moderna, prop de l'església de Sta. Maria de Rocafort, va anar creixent un petit nucli rural: el poble de Rocafort. Bona part de la població del terme però, vivia en masos escampats pel terme: Oristrell, Casajoana, Arbosset, can Riera, el Flequer, Casassaies, Serra de Pungrau, El Prat, el Ventaiol, can Roviralta, can Vilomara,...
Aquest últim mas, ja esmentat, va donar nom al pont de pedra que s'alçà ferm i resistent, per donar pas al camí ral que comunicava Manresa amb el Vallès i Barcelona, tot passant per les carenes de la serra de l'Obac. Aquesta important via de comunicació medieval va ser utilitzada durant molts segles, pràcticament fins la meitat del s. XIX, quan, amb l'arribada del ferrocarril i la nova carretera de can Massana, caigué lentament en desús.
Una via de comunicació tan important havia de tenir un pont que estigués en consonància, ja que era el Llobregat l'únic curs fluvial important que havia de travessar i havia de resistir l'empenta de les aigües durant les freqüents crescudes de la tardor. No obstant això, el 3 de novembre de 1617 una devastadora riuada enderrocà l'antic pont.
L'ORIGEN INDUSTRIAL DEL MUNICIPI
A mitjans del segle XIX dos industrials, Antoni Jover i Marià Regordosa decideixen instal·lar dues fàbriques de filats de cotó vora el riu Llobregat i el Camí Ral, per la qual cosa compren uns terrenys situats a tocar del mas Vilomara i del pont. L'any 1841 construeixen la resclosa i el canal per tal de conduir l'aigua del riu fins a les fàbriques per produir l'energia necessària per moure la maquinària tèxtil. L'any 1848 ja funcionaven a ple rendiment. A treballar a les fàbriques vingué gent de la rodalia (Rocafort, Mura, Navarcles, Manresa...) especialment dones i nenes que amb el fruit del seu treball ajudaven a complementar la migrada economia de les seves llars. La fàbrica Regordosa tenia unes naus amb cuina i dormitoris perquè obrers i obreres poguessin passar la setmana (de dilluns a dissabte) i el diumenge tornaven, a peu, a les seves respectives llars.
El 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, va fer explosió la caldera de la fàbrica Jover, que va afectar també a la Regordosa, situada al davant mateix. Van morir 12 treballadors (5 homes i set dones, algunes amb només dotze anys), i varen resultar ferits molts més. Aquest accident va mobilitzar l'ajut de la ciutat de Manresa a conseqüència del qual li va ser concedit el títol de "Benèfica".
Com a conseqüència de l'accident en Pere Regalat Jover ven la seva part a Marià Regordosa propietari de l'altra fàbrica. El 1926 Indústries i Magatzems Jorba es fa càrrec de la fàbrica de filats del Pont de Vilomara. El 1928 es produeix un incendi que destrueix pràcticament tota la fàbrica. Els treballadors tornen a la fàbrica el 1931. L'any 1966 les indústries Jorba compren definitivament la propietat a Ramon Torres Regordosa, i se'n faran càrrec fins el seu tancament definitiu l'any 1985?
L'establiment de les dues fàbriques tèxtils al segle passat va suposar un notable creixement demogràfic pel municipi. L'any 1842 en el municipi hi havia una població de 182 habitants, la majoria al nucli de Rocafort o bé disseminada per les masies.
L'any 1857 la població era ja de 862 persones i el 1887 augmentà a 1322. Xifra que es mantindrà més o menys estable fins les onades migratòries de la dècada dels 50 i 60 del segle XX.
L'espectacular creixement de població del Pont de Vilomara respecte de Rocafort i la creixent divergència ideològica i política entre el nucli obrer i liberal de Vilomara enfront del rural i conservador de Rocafort, va fer que l'any 1868, aprofitant la conjuntura política del moment (revolució de setembre) es traslladés, si us plau per força, la seu de l'ajuntament de Rocafort a El Pont de Vilomara. El nom del municipi continuarà sent el de "Rocafort" fins el 1917 en que s'anomena "Rocafort i Vilumara" i a partir de l982 s'inverteixen l'ordre dels topònims quedant el definitiu "El Pont de Vilomara i Rocafort".
Els Cortins 958 mts. N 41º 40.603 E 2º 00.073 és un gran massís de roques a ponent del Montcau, a la banda d'Estenalles, a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, a l'altura del quilòmetre 16,5 aproximadament. Terme de Mura.
El Montcau 1052 mts. N 41º 40.497 E 2º 00.279 aquest topònim significa un terreny sense herbes, ni mates, ni arbres. També muntanya pelada. Els documents antics l'anomenen "Monte Calvo", i d'aquí vingué Montcau.
Aquest turó està situat sobre el Coll d'Eres, la seva altitud el converteix en un magnífic mirador, ja que es dominen les planes del Moianès i Lluçanès, tot el Pla de Bages i una bona part del Vallès. En el seu cim, com a la Mola, hi ha una taula d'orientació de gran utilitat per als senderistes i que fou instal·lada pel Centre Excursionista de Terrassa la tardor del 1964.
La Falconera 850 mts. N 41º 40.718 E 1º 59.809 és un magnífic turó davant de la font d'Estenalles, sobre el camí de la Costa. És un dels conjunts de roques més bonics del Parc Natural i un magnífic mirador. La carretera B-1221 de Terrassa a Navarcles, passa pel mateix costat. L'any 1957, A. Sorolla, J. Alaix i J. Aspachs hi obriren una primera via d'escalada.Terme de Mura.
Les Roques de la Coca 900 mts. N 41º 40.783 E 2º 00.265 es tracta d'un grup de roques molt erosionades, que en la seva cara de ponent, es troba la balma de les Roques de la Coca 875 mts. N 41º 40.790 E 2º 00.248 que te una longitud de 5 metres per 2 metres d'amplada i la seva altura oscil·la entre els 0,75 i els 2 metres. Terme de Mura.
La Culla N 41º 43.248 E 1º 50.389 és un dels pocs masos que va tenir Manresa. Era un mas acomodat i la família va acabar emparentant-se amb una altra de benestant de Barcelona. Des d'aleshores hi ha hagut masovers. Les extenses terres eren de secà i en el segle XVIII plantades de vinyes, el que explica els cellers i les tines que avui encara es conserven. 
