SANT ANDREU DE LLANARS

Sant Andreu de Llanars  31T  417947  4650694  695 mts.

Aquesta ermita es trobava dins l'antic terme del castell d'Oristà, al lloc de Llanars. Molt aviat degué tenir categoria parroquial, que perdé més tard. El castell d'Oristà és documentat a partir de l'any 908. Les primeres referències que tenim del lloc de Llanars daten de l'any 997 quan l'abat Sunifred donà al monestir de Sant Benet de Bages diversos alous, un dels quals situat a Llanars. L'església apareix en la documentació l'any 1034 quan Doda, muller de Guisad I de Lluçà, feu testament deixant una vinya per a la llum de l'església de Sant Andreu. Apareix en una llista de parròquies entre els anys 1025 i 1050 però ja no es troba en les parròquies visitades pel bisbe Galceran Sacosta entre els anys 1330-1333. Abans o després de la despoblació causada per la pesta negra devia perdre les funcions parroquials i passà a dependre de Santa Eulàlia de Pardines com a sufragània, situació que es documenta a partir del 1435 i que es mantingué fins al 1787, quan fou incorporada a San Vicenç de Prats de Lluçanès fins el 1936.

És un petit edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular que s'obre a la nau mitjançant un simple plec. És coberta amb volta de canó de perfil apuntat i l'absis amb volta de quart d'esfera. En restaurar-la es trobaren restes de les lloses de la coberta original, ara feta de teula àrab. El mur de tramuntana presenta dos arcs formers que formen una mena d'arcosolis. El parament original era fet amb carreuons rejuntats amb morter de calç molt fi amb pintades que imiten un carreuat fictici. La porta està situada a migjorn i s'obre amb un arc de mig punt. En aquest mateix mur s'obre una finestra de doble esqueixada, igual a la que hi ha al fons de l'absis on també hi ha una petita espitllera. Una petita finestra en forma de creu oberta a la façana de ponent completa la il·luminació. El campanar és de torre, de planta quadrada amb coberta de teula.

El nivell inferior té quatre grans obertures, una en cada façana, en arc de mig punt, i el nivell superior quatre finestres geminades.

L'aparell exterior és de petits carreuons desbastats, amarats en morter de calç, disposats en filades uniformes i regulars. A l'absis i al campanar són més ben tallats i polits i de proporcions més quadrades. A la banda de tramuntana de l'absis hi ha una banqueta, similar a un s`col. L'edifici presenta dues etapes constructives diferenciades. A la primera, datable del segle XI, poden correspondre els murs de la nau i la banqueta de l'absis, probablement el basament d'un absis anterior. En una segona fase, al segle XII, s'engruixiren interiorment els murs de tramuntana i migjorn. Posteriorment, es substituïren les cobertes i els arrebossats, i es construí un cor que seria cremat durant la guerra del 1936-39, junt amb retaules i mobiliari.

Puig i Cadafalch inclou aquesta església dins el grup d'edificis amb una nau i campanar. Aquest es podria comparar amb el de Coaner i el de Sant Jaume de Viladrover o el de Bastons.

SAN SEBASTIÀ DE PRATS DE LLUÇANÈS

San Sebastià de Prats de Lluçanès  31T  418683  4651231  744 mts.

La primitiva capella era una edificació de la primera meitat del segle XII, al costat del mas que rep el mateix nom. L'any 1777 el rector Antoni Vinyes construeix de nou el temple, que va quedar destruït per les guerres de començaments de segle. Les obres finalitzaren a principis del segle XIX i mossèn Mirambell hi diu la primera missa el dia 27 d'octubre de 1804.

En la seva esplanada, cada any hi té lloc l'acabament de les curses dels Elois. Des d'aquest indret a 744 metres d'alçada es pot contemplar una magnífica vista de tot el poble de Prats.

Durant la festa dels Elois, per Sant Joan, es feien curses de Santa Llúcia a Sant Sebastià com a proves dels seus animals i habilitats dels cavallers. Han desaparegut de les esmentades curses els guiatxes, matxos guarnits amb mantes de colors i cascavells que, seguin una euga que s'engegava al davant, anaven des de Santa Llúcia fins a Sant Sebastià sense cavaller.

Era obligació ballar o puntejar el ball del Contrapàs abans de la sortida dels animals a les curses de bestiar i, per aquest motiu, l'orquestra que els acompanyava es partia i una part dels músics anava a Santa llúcia i l'altre els esperava a Sant Sebastià on també feia una tocada a cada guanyador.

A migdia hi ha la cercavila de les cavalleries, les quals prenen part en les curses de la tarda, benedicció dels cavalls, mules, ases i guiatges a l'església parroquial. A continuació hi ha les populars Curses dels Elois, al camí de Sant Sebastià.

MINES DE PLOM DE CASTELLVÍ DE ROSANES

Mines de Plom de Castellví de Rosanes  31T  410405  4590467  239 mts.

Al centre d'un anfiteatre format per la serra de l'Ataix (276 mts.), el Montgoi (325 mts.) i la Baldanya (241 mts.), dins del terme de Castellvi de Rosanes i a poca distància de la seva divisòria amb el de Martorell, hi ha els vestigis d'una antiga explotació minaire de plom, la qual havia estat probablement beneficiada pels romans. L'indret és conegut des de fa temps immemorial per l'Argentera, i el torrent que hi discorre als seus peus, afluent del de la Gajola, és conegut per Torrent de les Mines de Vernís.

La primera notícia que ens situa l'inici de l'explotació potser en època romana la trobem a l'obra de Bonaventura Pedemonte Notes per a la Història de la Baronia de Castellvell de Rosanes; aquest autor al·ludeix a la troballa de restes datables en l'època de l'emperador Adrià (anys 117-138), sense especificar de quin tipus són. Cal interpretar que aquestes restes van ser localitzades durant uns treballs a la mina al tallar alguna antiga galeria, fet que si tenim documentat.

Notícies cocretes d'activitats extractives les tenim clarament al segle XVIII. En les respostes al Qüestionari de Zamora (1789) Sebastià Santacana diu: "En tierras que possehen en el mismo término [Castellví de Rosanes] los señores Dn Mariano Lleopart y el Sor. Dn. Miguel Solá hay un paraje nombrado la Argentera, que en los papeles más antiguos siempre se ha nombrado assí, sin duda porque de allí sacarían la plata los romanos. Yo he visto beneficiar esta mina: sacaron de ella abundancia de alcol y de cobre; y como los mineros no gobernaron bien la mina, se hondió ésta y quedaron muertos y sepultados dos trabajadores. Y dende aquel tiempo no se ha trabajado más en dicha mina".

Les diferents companyies mineres que han explotat la zona han actuat sobre algunes o diverses concessions. Veurem com hi ha processos d'adquisició per augmentar l'àrea d'actuació.

No sabem exactament la zona en explotació que es documenta al segle XVIII, tot i que per les informacions sembla que l'àrea caldria situar-la entre les mines Mongoy, Rosanes i la Martorellense. Les prospeccions mineres del segle XIX, com ja hem dit, troben en el seu recorregut antigues galeries colmatades.

Les notícies del segle XIX són extraordinàriament escasses. L'obra de Bonaventura Pedemonte Notes per a la Història de la Baronia de Castellvell de Rosanes ens relaciona com el 22 de juliol de 1819 s'establí a Josep Pich, comerciant de Barcelona, la facultat de beneficiar la mina de plom que digué haver descobert al terme de Castellví de Rosanes, en el lloc anomenat l'Argentera. Lamentablement no tenim cap notícia pel que fa a la història d'aquesta iniciativa que, en tot cas, sembla que abans de 1891 havia d'estar ja paralitzada. En tot cas, sembla que la mina endegada a partir de 1819 explotaria l'àrea amb denominació de "La Martorellense", la qual anteriorment havia rebut el nom de mina "Milagro". Dins d'aquesta àrea be sigui per part de la companyia esmentada o alguna que la succeís i de la qual no tenim notícia, es van practicar diverses labors, que el 1909 ens són descrites així: "...se abrió un pozo en el fondo del valle por donde pasa el denominado "torrente de las Minas del barniiz" por una compañia que demarcó y obtuvo las pertenecias de la mina "Milagro" cuya compañia después de dar al Pozo, que es conocido en el pais con el nombre de "Pozo de los andaluces" una profundidad de 13 metros suspendió sus trabajos definitivamente, renunciando despues la cocesión y dejando el terreno libre y franco á fin de facilitar la constitución de una nueva entidad.

Se comprende que todos los trabajos realizados de que se ha hecho mención fueron tentativas llevadas á cabo por particulares con medios insuficientes, con poca constancia para conducirlas á termino y tal vez con poco conocimiento para dirigirlas convenientemente".

El 1893, tot i que potser els primers passos es van fer amb anterioritat, es constitueix la "Compañia Minera Martorellense", la qual va adquirir les 12 pertinences de la mina "La Martorellense". La companyia va constituir un capital de 45.375 pessetes dividides en 1975 accions de 25 pessetes cada una. Sembla que un nombre important d'accions eren a mans de martorellencs.

Després de diversos treballs inicials orientats bàsicament a la prospecció i a la vista que els resultats no eren els esperats, el 1895 es van suspendre les actuacions, les quals no es van reprendre fins el novembre de 1903.

La Sociedad Minera Martorellense va portar a terme importants treballs, i va obrir 700 metres de galeries i travesses, 130 metres de pous i xemeneies i va excavar un pou mestre de 4x2 metres i 114 metres de profunditat, als quals cal afegir la construcció de les edificacions annexes, el castellet, la maquinària d'extracció, el cabrestant, les instal·lacions de fusteria, farga i manipulació del mineral. El total de mineral extret en el periode que van durar aquestes actuacions va ser de 500 tones, amb una llei d'entre un 81 i un 82% de plom i entre 60 i 65 cèntims d'unça de plata per quintar. Malauradament el preu del plom, constantment a la baixa (va passar de 22 lliures esterlines a l'octubre de 1907, a 13 al gener de 1908), juntament amb la insuficiència de capital, va situar la societat en una posició econòmicament difícil que va provocar la paralització dels treballs el 1909, tot i les condicions avantatjoses del cost de mà d'obra (de 3 a 4 pessetes el jornal dels obrers) i de transport des de la mina al port de Barcelona (8 pessetes la tona).

Les instal·lacions del complex minaire havien estat inaugurades el 24 de juny de 1907.

El 1909 la "Sociedad Minera la Martorellense", tot i els bons resultats aconseguits, no era en condicions d'afrontar la continuïtat dels treballs, per la qual cosa es va plantejar diverses alternatives: l'augment del capital, la venda, l'arrendament, aportació o la liquidació i dissolució.

Sabem indirectament que la societat va aturar la seva activitat i, finalment, va optar per la solució de l'arrendament de l'explotació.

El 1916 la Sociedad Minera Verge de Montserrat, que era propietària de les mines "Montserrat", "San Raimundo", "Deseada" i "Sant Jordi" va arrendar l'explotació de la mina de la "Sociedad Minera la Martorellense". Segons consta a les memòries anuals de la Sociedad Minera Verge de Montserrat, l'estat de les instal·lacions arrendades era de gran precarietat, de manera que van ser necessàries notables inversions econòmiques, sense que això permetés assolir la fita de rendibilitat econòmica. L'extracció del mineral a través del pou mestre i l'eliminació de l'aigua que constantment es filtrava a la mina elavaven els costosfins a un nivell que va esdevenir insuportable.

Com a solució a aquests problemes es va plantejar la necessitat d'obrir una galeria que enllacés per la base amb el pou mestre i que permetés l'extracció del mineral a peu pla i el deguàs natural de les aigues de la mina. La galeria indicada, de 850 metres de longitud, es va obrir per sota de la carretera de Gelida, al costat de la masia de Can Pastaller, on es van traslladar totes les instal·lacions de la mina, abandonant les tradicionals a la part alta de la muntanya. El treball de perforació de la galeria va representar un esforç econòmic i humà molt elevat, que es va estendre des del 5 de març de 1918 fins al setembre de 1925. La galeria va rebre el nom de "Socavón de San Eusebio".

Aquest esforç no es va veure gratificat ja que entre 1926 i 1927 el preu del plom va experimentar una davallada del 50%.

El plom de la mina va trobar el seu millor mercat en el lloc on havia estat des d'almenys el segle XVIII: les terrisseries.

La documentació conservada deixa bona constància d'aquest ús, el qual seguia encara durant les últimes èpoques. El plom aconseguit de la mina es portava a Linares, mentre que el més pur, anomenat alcohol de fulla, era adquirit per les terrisseries, especialment de la Bisbal d'Empordà.

L'anomenat alcohol de fulla era utilitzat pel vidrat de les peces de ceràmica (olles, cassoles, plats, etc.) fins que finalment va ser prohibit el seu ús en els estris de cuina per la possible toxicitat; aquesta disposició va afectar greument l'economia de la mina, que va veure com es tancava la seva millor font d'ingressos.

El treball a la mina no era pas fàcil ni còmode i requeria de certa especialització. Alguns obrers es reclutaven a zones mineres com Linares, Mazarrón o Huelva com segurament havia succeït en el passat com ho testimonia l'anomenat pou dels andalusos. Sabem però que en el moment de la indutrialització creixent, durant els darrers anys la mina, els miners preferien acomodar-se en indústries que oferien llocs de treball menys penosos, amb la qual cosa es feia difícil disposar de ma d'obra per la mina.

El 1962 la mina va patir greus desperfectes en les instal·lacions exteriors com a conseqüència dels forts aiguats. L'estat en que quedaren les instal·lacions i les escases perspectives pel que feia al mineral aconsellaren el tancament definitiu.

PRATS DE MOLLÓ I LA PRESTA

Prats de Molló i la Presta  31T  457199  4694729  748 mts.

És una comuna de la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

Actualment, juntament amb les viles d'Arles i Sant Llorenç de Cerdans, del Vallespir, i Vinçà, del Rosselló, i els pobles del Conflent de Castell de Vernet, Cornellà de Conflent, Espirà de Conflent, Estoer, Fillols, Finestret, Fullà, Glorianes, Jóc, Marqueixanes, Mentet, Pi de Conflent, Rigardà, Rodès, Saorra, Taurinyà, Vallestàvia, Vallestàvia i Vernet, els del Rosselló de la Bastida, Bula d'Amunt, Bulaternera, Casafabre, Prunet i Bellpuig, Sant Marçal, Sant Miquel de Llotes, Tellet i Teulís, i els del Vallespir dels Banys i Palaldà, Cortsaví, Costoja, La Menera, Montboló, Montferrer, Reiners i Serrallonga i el Tec forma part del cantó número 2, del Canigó (nova agrupació de municipis fruit de la reestructuració cantonal feta amb motiu de les eleccions cantonals i departaments del 2015), amb capitalitat als Banys d'Arles.

Formen aquesta comuna la vila de Prats de Molló, el poble de La Presta, el dels Hostalets, o Sant Salvador l'estació termal dels Banys de la Presta i alguns petits nuclis o veïnats, com ara el veïnat de la Farga, el veïnat d'en Coma, i els ravals de la Clapera, el Burgar i el Roser, on hi ha l'església de Sant Martí de Vilaplana, i els antics veïnats de Gironella, o de Canalès, de la Parcigola, de la Plana, o Vilar de la Plana, o Vilaplana, de les Planes, o de Sant Salvador, dels Aiguals, de Miralles, d'en Coma, antigament Vallmanya, de Nogueret, de Sous, o d'en Coma, i de Vallforners. També hi ha la Torre del Mir, les ruïnes del castell d'en Perella i el santuari de la Mare de Déu del Coral.

Les primeres mencions del nom es troben des del segle IX "Pratum" el 878 i 881. El lloc pren ràpidament la marca plural "Prados" el 936, "Pratis" el 1011, terme que designa per descomptat prats, pastures. Procedeix del mot comú romànic prat, que té el seu origen en el nom comú llatí pratum

Pel que fa "Molló" apareix el 934 (Mollione), i es troba associat a Prats de manera regular al final del segle XIV (Vallis de Pratis de Mollone, 1385). Molló és el poble veí a l'altre banda de Coll d'Ares, pertanyent a la comarca del Ripollès. Prové del nom comú romànic molló (pedra grossa que serveix de fita, de limit, o fin i tot un cim de forma cònica), el qual procedeix del llatí vulgar: mutulone, derivat de mutulus, amb el significat de pedra que sobresurt.

La Presta és un poble esmentat des de l'Edat Mitjana, però sota un altre nom: Villarium de Ces Ayllades (1266), Bayns d'Ayats (1340); és a dir, les Allades/Aiades (o Allats/Aiats), o Banys d'Allats/Aiats (o Allades/Aiades). Les grafies variables del lloc fan bastant incerta tota interpretació, però podria correspondre al llatí Aquatis i designar un lloc en el qual l'aigua és abundant. En aquest poble, des del 1264, un personatge anomenat Johannis Presta posseïa un terreny rural. Aqust terreny comprenia potser els banys, anomenats al segle XVI "Banys de na Presta", i després "la Presta", que acabaria convertint-se en el nom del poble. 

Joan Corominas proposa que "presta" és un manlleu tardà del cognom occità Preste o Pestre.

El terme comunal de Prats de Molló i la Presta, de 1.450.900 hectàrees d'extensió, el més extens del Vallespir i de la Catalunya del Nord, està situat a l'extrem occidental de la comarca, a l'Alt Vallespir, al límit amb el Conflent, el Ripollès i la Garrotxa.

És un terme molt muntanyós, sobretot a les seves vores; aproximadament pel centre del terme discorre el Tec, on assoleix les altituds més baixes. L'extrem nord del terme és molt a prop del Canigó, on assoleix els 2.723,5 m d'altitud en el Puig Rojà, i ronda alçades similars a la Serra dels Set Homes, amb el Pic dels Set Homes (2.661) i el Pic de Bacivers (2.613). Des d'aquest extrem nord davallen dues carenes, una cap al sud-est, on hi ha la Muntanya Rasa (2.391,3), i una altre de més llarga cap al sud-oest, amb el Cim dels Cums (2.300), la Mort de l'Escolà (2.463) i la Roca Colom (2.506,5), a l'extrem de ponent del terme.

El punt més baix és l'Engorjat del Balç de l'Ase, el lloc on el Tec surt del terme, a 566,2 m d'altitud. La vila de Prats de Molló es troba a 748 mts d'altitud.

El terme de Prats de Molló i la Presta comprèn tota la capçalera de la vall del Tec, en els vessants meridional i sud-occidental del massís del Canigó. A part de la vall del Tec, el terme de Prats de Molló i la Presta conté tota una sèrie de valls secundàries, però de forta personalitat i presència en el territori, com la vall d'Agrefull, la de la Figuera, la de la Persigola, totes elles a l'esquerra del Tec, i la del Canadell, a la dreta, a més d'altres de menors.