COVA DE SANT ESTEVE I DEL TORRENT DE LA GUINEU

Per no perdre les bones costums. Avui diumenge 7 de Setembre i a l’hora de costum, que sol ser les 8 del matí, em torno a trobar amb l’amic Pere Galí. Aquest cop fem la sortida tots dos sols, ja que la resta de companys tenen altres tasques a fer i no els ha estat possible acompanyar-nos.
Agafem la carretera BV-1221 en direcció al Coll d’Estenalles fins quasi arribar al quilòmetre divuit on deixem el cotxe, aprofitant un petit espai que hi ha a la cuneta a fi de no molestar el tràfic. Emprenem el camí que surt per l’esquerra anomenat “Camí de Sant Llorenç”. Es tracta d’un camí lleugerament pla i d’un recorregut d’uns 980 m. que ens porta fins al torrent de la Guineu. La boira està present durant tot el recorregut.
Aprofitem per visitar la Font de la Guineu 770 m. N 41º 40.877 E 2º 00.371 a la vessant de la part de llevant de les roques dels Cortins. Aquesta font és tant sols un petit bassal format a la roca del torrent, i és conseqüència dels degotalls del torrent de la Guineu.
Un cop arribats al torrent, seguim el camí que continua per la nostra esquerra. A uns vint metres en conflueix un altre per la dreta, que és el que agafem. Seguint aquest camí que va paral·lel al torrent i que fa força pujada, després de fer uns dos-cents metres, arribem a la primera cova anomenada Cova del Torrent de la Guineu 828 m. N 41º 40.827 E 2º 00.361. Al seu costat esquerra i un xic més per sobre, trobem un altre cova anomenada Cova de Sant Esteve 836 m. 41º 40.826 E 2º 00.363. La primera te una llargada d’uns cinc metres i la segona d’uns deu. Es tracta d’un jaciment d’estil Neolític-Bronze.
Tal com us deia en el meu article corresponent a la Cova del Centenari, sento no poder donar-vos més dades. No hi trobat per enlloc informació d’aquestes dues meravelles de la natura.
Si algú de vosaltres en sap quelcom, us ho agrairé de tot cor, doncs com podreu comprovar, cap de les entitats que tenen cura o en deuen de tenir, no en fan ni el més mínim esment.

MAS ESCAIOLA

El Mas Escaiola 365 m. N 41º 44.002 E 1º 55.900 se situa al sud de la carretera de Navarcles a Talamanca. Seguint en la direcció cap a Navarcles, pocs quilòmetres abans d'arribar al conjunt Mare de Déu de la Concepció, s'agafa un trencall cap al sud, que creua el torrent del Güell per després seguir paral·lament el seu recorregut per un camí fins arribar al Mas Escaiola.

La vegetació de l'entorn del Mas Escaiola estava caracteritzada, abans de l'incendi de l'estiu de 2.005, pel predomini boscós del pi, però mantenint el marges de pedra seca que refermen l'antiga riquesa en producció de vi i altres cultius d'aquesta pairalia amb alguns camps encara conreats i amb presència de feixes i barraques de vinya.

A més, al costat de la casa existeixen edificacions auxiliars: el paller, els coberts per les cavalleries, quatre tines exteriors, dues, més ben conservades, a pocs metres de l'era i altres dues en la cruïlla del camí d'entrada al mas i l'indret que ocupava l'era.

Més enllà, al costat del torrent del Güell, també hi ha dos importants forns de calç i una de les bordes situada molt a la vora de la caseta del transformador que subministra la llum a una part d'aquesta contrada.

Aquesta masia va ser construïda a cavall dels segles XIV i XV.

En el fogatge de 1.497 Pere Cayola era el cap de casa del mas Escaiola, mentre que en l'any 1.553 el seu propietari és Jaume Scayola. En els documents dels anys successius la propietat està esmentada com "Manso Escaluñas" i fins l'any 1.862, es parla d'una "Tierra parte yerma y parte plantada de viña": de fet la pairalia era molt important i la seva producció de vi molt rica fins que la fil·loxera va malmetre aquest cultiu en tota la comarca del Bages.

En els cadastres dels anys 1.735 i 1.781 la casa resulta habitada per Joan Guix i Josep Guix i en aquest segle el Mas Escaiola ja tenia adherit el Mas Ubach, del qual possiblement, ja només quedaven les restes dels murs.

Ara el conjunt està abandonat i en mal estat de conservació, però manté la seva solidesa i fesomia estructural, apreciant-se totes les transformacions que ha sofert en el decurs dels anys. Aquestes modificacions, tot i ésser molt identificables, han amagat la imatge original d'aquest mas.

COVA ESTRELLA

Una de les meves il·lusions a la vida, és poder mostrar als altres allò que en el meu interior em causa satisfacció i goig de veure. En aquest cas es tracta de la desconeguda cova anomenada "ESTRELLA" 866 m. N 41º 39.657 E 1º 58.972.
Penso que està molt bé preservar la natura, i conservar les poques restes que es puguin trobar a l’interior d’una cavitat. Això no justifica en cap del casos que els habitants d’aquest planeta i menys els que vivim i tenim cura del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, no tinguem dret a conèixer les meravelles que la natura ens ofereix.
En tot cas, si és que el nivell cultural que tenim les persones d’aquest país, no és el satisfactori i per tal motiu no se'ns té informats de la seva existència tal vegada sigui, perquè no en fem un mal us. Però no em sembla del tot correcte.
Seguin aquests esquemes mai aconseguirem fer país, i menys que aquest tingui el nivell cultural que es mereix.
Penso que el millor que podria fer l’Administració Catalana en aquests casos fora: o bé protegir l’entrada mitjançant una porta amb pany i forrellat que n’impedís l’accés, o per altra banda disposar d’un agent de l’autoritat, que no ens permetis ni acostar-nos, com es feia anys enrera amb les estacions de ferrocarril a l’hora de fer-ne unes fotos.
Em sembla molt poc “cultural” que cap Associació, Centres Excursionistes, ni la mateixa Diputació de Barcelona que segons tinc entès, en té la cura i preservació del Parc Natural, no facin ni el mes mínim esment sobre l’existència d’aquesta cavitat.
Us convido a donar una volta tant per Internet, com pels fulletons publicats sobre el Parc. Si trobeu informació al respecte i sou tant amables, me la feu arribar, us estaré molt agraïts. Jo no hi trobat res que parli sobre aquesta joia.

Ja feia temps que tenia notícies sobre la existència d’aquesta cavitat, però em mancaven les seves coordenades. Amb l'ajuda com sempre de la meva cartografia, ja sigui catalana o de l’exèrcit, vaig poder començar a fer unes petites incursions sobre el terreny.
Arribat el 30 d’Agost a les 8 del matí, i amb puntualitat britànica ens trobem a Mura, en Pere Galí, en Jordi Griera i un servidor.
Fem carretera fins arribar al aparcament del Coll d’Estenalles a on deixem el cotxe, i comencem la pujada que ens porta fins a la Mata ( per alguns anomenada Mata de Mura ) a on fem la visita de rigor, Ermita de Sant Jaume 924 m. N 41º 39.973 E 1º 59.356, Bassa de la Mata, Pou de Glaç, etc.
Seguim camí en direcció al Coll de Garganta 893 m. N 41º 39.751 E 1º 59.045. Arribats en aquest indret podem observar que la pista continua recta, però que hi ha dos camins, un a l’esquerra i un l’altre a la dreta. Prenem el camí de l’esquerra i anem baixant, sempre tenint en compte de desviar-nos en tendència a la dreta. Aquest recorregut són uns 200 metres aprox. A partir d’aquí, serà necessari anar pel dret fins arribar a la cova esmentada, ja que no hi ha camí.
Aquesta cova pertany al bronze final, disposa de dues boques. Una per la part S.E. i l’altre per N.E. la seva llargada es d’uns 20 metres aprox.
Tal com us hi dit, no disposo de més informació.
Us recomano visitar-la, però us demano de tot cor, que en feu un bon ús. Tenim que demostrar a tota aquesta gent, que som Persones Cultes i Civilitzades. Sols així aconseguirem que les joies es propaguin, i poder gaudir-ne pels segles dels segles.