diumenge, 5 d’octubre de 2008

MURATANS AL CONFLENT





























En Josep Canals, com a membre del consistori del Ajuntament de Mura, ens proposava als conciutadans d’aquest poble, fer una sortida el dissabte 4 d’octubre a la Catalunya Nord.
El programa era sortir a les 7 del matí de Mura en autocar, per arribar sobre les 11 del matí a Vilafranca de Conflent, donar una volta pel poble, i a les 12 del migdia, arribar-nos fins a la Cova de les Grans Canaletes, fer-hi la visita i tornar a Vilafranca per dinar al restaurant “Au Grille”.
Acabat el dinar, arribar-nos fins al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà i gaudir d’aquesta meravella del romànic català.

Estudiada la proposta, la meva esposa Pilar i jo, ens vam apuntar a la “batalla”.

Tinc de manifestar-vos que començant per l’organització, i acabant per tots els components del grup, que fou de 30 persones, han estat totes aquestes, entranyables. Val la pena compartir moments tots junts.

Des d’aquí donar les gràcies al Josep Canals, així com a tot el consistori de l’Ajuntament de Mura, que ha fet possible aquesta visita, a terres de la nostra Catalunya Nord.

Vilafranca de Conflent 454 m. N 42º 35.195 E 2º 21.909 (en francès Villefranche-de-Conflent) és un municipi de la comarca del Conflent a la Catalunya Nord. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.
Vilafranca fou fundada en 1090 per Guillem Raimon, Comte de Cerdanya. Des d'ençà, anà formant part de diferents regnes de l'època: Comtat de Barcelona (1117), Regne de Mallorca (1276), Corona d'Aragó (1344), França (1463), i Espanya (1493). Al 1654 fou assetjada durant 6 dies i saquejada pels francesos. I al 1659, pel Tractat dels Pirineus, tornà a formar part de França.



Des de 1669 fins a 1687, l'enginyer militar Vauban fortificà la ciutat amb elements defensius que encara es conserven avui dia i formen part de l'important atractiu turístic del lloc. Mentres tant, al 1674, es comença a gestar-se el que és conegut com la Conspiració de Vilafranca. En aquesta intriga, algunes famílies de la vila decidiren conspirar per reunificar el municipi a Catalunya. Inès de Llar, una jove d'una de les famílies conspirants, intentà seduir, però sense èxit, al comandant francès De Parlan de Saignes per tal de que aquest s’unirà a la causa. Tot i això, els rebels assaltaren la vila i la guarnició francesa fou masacrada. La corona francesa reaccionà ràpidament davant d'aquests fets, amb la qual cosa recuperà la vila quasi immediatament. Els rebels escaparen a Catalunya, però la gran majoria foren torturats, executats i esquarterats, i finalment exposats en les muralles dins de gàbies de ferro.



En 1793 les tropes espanyoles conqueriren la ciutat, aleshores amb unes defenses molt deteriorades, però en el mateix any, el general Dagobert recuperà la vila. Aleshores, gran part de les defenses de la vila foren restaurades, noves bateries defensives foren construïdes, i el Fort Libèria, un castell situat al cim del mont Belloc, fou connectat amb la ciutat mitjançant una escala subterrània de 734 esglaons (encara avui dia, aquest subterrani es considera el més gran d'Europa). Finalment, en 1918 l’exèrcit francès abandonà la vila. I en l'actualitat tant les muralles com el Fort Libèria resten oberts al públic.



La cova de les Grans Canaletes ubicada a Vilafranca de Conflent (França) és reconeguda com a una de les més importants de Catalunya. Allà dins tot és espectacular. El 1978, Edmond Delonca va trobar Henri Salvayre, hidro-geòleg i especialista del món subterrani i junts van començar l’exploració que permeté descobrir la sala blanca el 8 de maig de 1982. La resta de la cavitat està composta per bastants quilòmetres de galeries, i està en fase d’exploració.



El monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà 449 m. N 42º 35.705 E 2º 24.988 és una abadia situada al peu del Canigó, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Amb els abats Garí i Oliba es va convertir en un dels centres més importants de la Catalunya feudal.
L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.
A la tardor del 878, una forta crescuda del riu va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. La comunitat va ser transferida a Cuixà, a un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.
Al juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada.
En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals.
Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987.

El 1008, Oliba, l'últim fill de Sunifred, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiat es va transformar totalment el monestir; es van construir davant de l'església les dues capelles superposades: la de la Trinitat i la cripta del Pessebre, en forma d'anell i amb un pilar al mig, que es comunicaven amb Sant Miquel mitjançant un deambulatori. Es van afegir tres absis al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars llombards. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.

Al començament del segle XII es reconstrueix el claustre amb 63 columnes de marbre i capitells esculpits, els motius dels quals són vegetals, animals i d'escenes heroiques. Així mateix es construeix una tribuna de marbre dins l'església. Aquestes obres es deuen a l'abat Gregori, que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136.

Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.

A partir del segle XVI els monjos ja no viuen monacalment. Els nous monjos de l'abadia prefereixen exercir diversos oficis que els aporten beneficis econòmics (l'infermer, el zelador, el sagristà major, etc.) i disposen, cadascun d'ells, d'una cel·la o habitació particular. L'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.



La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.

El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965, pels benedictins de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1936, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir d'Espanya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat.
El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà, ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el museu d'Art Modern de Ceret.
Sant Miquel de Cuixà és actualment el monument més interessant de l'arquitectura pre-romànica o del romànic inicial. Els elements més destacats són el claustre reconstruït, l'església de tres naus, la cripta i el campanar.

2 comentaris:

antoniomora.verges@blogger.com ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
antoniomora.verges@blogger.com ha dit...

Veig que les fronteres del Bagès son molt elastiques; es mouen com ho fan els bagencs, oi ?

Bon reportatge fotogràfic.

Bon recull de dades històriques i turistiques.

Com els vins de qualitat, millores amb el pas del temps.

Gràcies Joan