divendres, 26 de desembre de 2008

TRETS A LA PLAÇA DE MURA






“.... y como la gente de esta tierra (Cataluña) es amiga de derramar sangre, no sienten sino lo que llega a la sangre...”
Fragment d’una carta enviada pel marquès de Lombay, virrei de Catalunya, a Carles V. Agost de 1539.




Durant els anys de violència que caracteritzaren el període de l’Antic Règim, bona part de la població de Catalunya estava dividida en bandositats enfrontades entre si. D’aquestes parcialitats en destaquen dues per la seva presència majoritària i l’arrelament popular: la dels nyerros i la dels cadells. En l’actualitat encara no es coneixen amb seguretat quines eren les finalitats i els interessos comuns que unien els membres d’aquests bàndols; però, a nivell local de cada poble o llogaret, i més encara de cada família, els objectius devien obeir a motius d’origen clànic, com ara les venjances, l’autodefensa, etc.
El cas exposarem succeí en el poble de Mura l’any 1.629, i, com podrem veure, els fets presenten amb tres centúries d’antelació certs paral·lelismes amb fenòmens de violència i situacions delictives gairebé cròniques d’altres països. Per això, utilitzant termes cinematogràfics, podem dir que els fets que relatarem presenten una escenografia més aviat pròpia del FarWest nord-americà i l’ambientació d’una apassionada vendetta entre membres de la màfia siciliana. Cal remarcar, però, que aquest no es tracta d’un cas aïllat, i que, a més, tal com es desprèn del comportament dels protagonistes i de les reaccions dels testimonis dels fets, tals situacions eren relativament freqüents entre els homes de l’època.
Tot i que desconeixem els motius reals que desencadenaren aquella situació, talment sembla que es tracta d’un ajust de comptes entre membres de dues faccions o bandositats establertes al sud del Bages, perquè, no tant sols implica personatges de Mura, aleshores una de les viles més importants de la zona, sinó també de Talamanca, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol de Calders i Moià.


Situat en un paratge elevat, esquerp i solitari, el mas de la Mata, de Mura, que aleshores també es coneixia pel nom de la Mata de la Muntanya, era la casa més notable del terme. Així, a les darreries del segle XVI hi vivien, comptant els membres de la família i els treballadors del mas, vint-i-tres persones. Era, doncs, com molts altres masos semblants, un llogaret aïllat i autosuficient, on els recursos de subsistència, tan migrats en aquells anys, eren defensats a ultrança. Per altra banda, la inseguretat causada pels bandolers feia que els habitants d’aquest mas fossin proclius a l’autodefensa i a l’ús freqüent de les armes, de les quals sembla que no se’n desprenien mai quan viatjaven.
Per algunes noticies que s’han conservat, sembla que els fills de la Mata acostumaven a viatjar aquadrillats i armats amb pedrenyals, encara que només fos per assistir a les ballades que se celebraven a la plaça de Mura, com el fet succeí pel maig del 1.594; amb tot, aquesta actitud era tan usual entre els pagesos de l’època, que el batlle del poble, que aleshores era un membre de la família Puig de la Balma, no en va fer cas, tot i que, aleshores, el fet d’anar armat amb pedrenyals o amb dagues llargues era cosa prohibida per les autoritats virregnals.
Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel Coll d’Estenalles, tan proper al seu mas, per on passava l’antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta. Així, l’any 1.607, Antoni Joan Mata apallissà brutalment Pau Ainer, pastor de Matarodona, per la incursió d’uns porcs en terres del seu mas.
Amb tot, els Mata, com moltes altres famílies pageses de l’època, podien arribar molt més lluny que una simple pallissa quan es tractava d’ajustar els comptes amb algú que s’enfrontava a ells.
Heu-ne ací un exemple.

Plaça de Mura, 25 de desembre de 1.629
Nadal era festa gran i assenyalada a tot el país. Una d’aquelles diades de descans i pau familiar, on també hi havia lloc per a la diversió. Per això, gairebé tot Mura, i molta altre gent dels termes veïns, havien acudit a les ballades que se celebraven a la plaça del poble, on els dansaires, evolucionant rítmicament al compàs de la música dels joglars, eren observats alegrement per grans i petits. La plaça de la sagrera de Mura era plena de gom a gom. La gent se saludava i els homes conversaven animadament, ja que gairebé tothom es coneixia. Entre la gernació hi havia Joan Gorsa, el moliner, Oleguer Vall, Jaume Torrella, que conversava amb Antoni Diner, Joan Santlleïr, en Serra i moltes altres cares conegudes.
Passat el migdia, en un extrem de la plaça, es féu audible un murmuri somort mig ofegat pel bullici de la gent i el so de la música. Havien fet cap a la plaça cinc homes aquadrillats, armats amb pedrenyals i amb cara de pocs amics. Eren Maties Mata, l’hereu del mas de la Mata, que portava dos pedrenyals penjats de la xarpa; en Francesc, el seu germà; Rafael Rossinyol, de Monistrol de Calders; Guillem Padró, de Sant Vicenç de Castellet, i un tal Jacint, de Moià, el qual era germà de Na Caterina, una jove que estava al servei de Na Mata la Vella.
El grup avançà entre la gent fins arribar a on es trobaven Antoni Oliveres, pagès de Mura i Fruitós Oller, de Talamanca. Sense dir un so mot, Maties Mata pujà dalt d’un pedrís de la plaça, i empunyant un pedrenyal, apuntà Antoni Oliveres, que de seguida prengué l’arma que portava i l’encarà contra en Mata. En uns instants, la brega que s’havia format va fer emmudir mitja plaça.
La situació esdevingué molt tensa, i n’Oliveres, en veure que eren cinc contra dos, començà a recular lentament amb l’arma a la mà i sense donar l’esquena als Mata. En arribar prop de la casa del Llobet, on també s’havia situat Fruitós Oller, el qual també era amenaçat pel grup dels Mata, Antoni Oliveres donà per acabat l’enfrontament, i tombant-se lentament, es posà a caminar carrer avall. En aquest punt, Francesc Mata, que es trobava prop d’Oliveres, li disparà un tret per l’esquena. Abatut pel fort impacte, l’home caigué estès al mig del carrer. Mentrestant, Fruitós Oller va fugir i corrents va entrar a refugiar-se dins el portal de la casa del Llobet. Però els seus moviments havien estat seguits per en Jacint, de la quadrilla dels Mata, el qual disparà furiosament una pedrenyalada contra el portal. Les bales de plom travessaren com si res la porta fent saltar estelles de fusta. A l’interior, un crit de dolor anuncià que hom havia estat tocat. Efectivament, al cap de poc, Fruitós Oller sortí del portal amb la cara plena de sang.
Mentre això succeïa, algú demanà l’extremunció per a Antoni Oliveres, que morí al mig del carrer i sense confessió al cap d’un quart d’hora de rebre el tret, sota la mirada del seu agressor, que carregava novament l’arma.