LA BALMA DE LA MEL

De Santa Creu de Palou surt un camí forestal en direcció Mura que, en un punt de bifurcació, segueix, a la dreta, el torrent del sot de l’Infern. Al cap de pocs metres novament es bifurca: el camí de l’esquerra porta a la Balma de la Mel 525 m N 41º 40.988 E 1º 56.581. La balma és a gran altura i al costat esquerra del Sot del Matxo. Les abelles salvatges i emmagatzemen la mel; en algunes bones temporades, fins i tot es pot veure com regalima per les roques.

Coneixem un bonic conte que l’Anna Valldaura ens explica en el seu llibre Tradicions Religioses de Catalunya, publicat per l’Editorial Millà l’any 1.948. És Aquest:

Conten que un dia les abelles pujaren al cel per parlar amb nostre Senyor. Un cop davant d’Ell li digueren:
Pare i Criador nostre: els homes són molt dolents per a nosaltres, car ens fan malbé els bucs i ens prenen el fruit del nostre treball.
...Què voleu per a remei del mal que us fan els homes?
Més força en el fibló per a poder-nos venjar¡
Mala cosa això de la venjança¡ Déu no la vol pas¡ Mireu que això d’ésser venjatives no us escaurà gaire.
Res, volem venjar-nos de la cobdícia humana. I si ens ho concediu, Senyor, farem cera en tanta abundància que de dia i nit podran resplendir com una glòria tots els altars de les vostres esglésies.
El Senyor respongué a les queixoses abelles: Aneu-vos-en altra vegada a la terra, que ja us he fet mercè de la gràcia que demanàveu.... Només que jo també castigaré vostre esperit de venjança, sentiu?.
Joioses les abelles pel seu triomf i ben lluny d’imaginar quin fóra el càstig, volaren cap als seus camps, reprenent la seva feina amb més alè que mai per tal de recollir força cera.
No transcorregué gaire temps sense que es presentés ocasió de provar la força de la seva picada, i restaren ben contentes del mal que feien en l’home; però no havien paït l’alegria, quan veieren que anaven morint totes les abelles que havien fet ús del fibló. I era que el Senyor les havia condemnat a deixar el fibló a la ferida que feien, i en perdre el fibló també perdien la vida. Havien fet un mal guany, que mai més no es trauran de damunt.
Ja antigament i també encara ara, alguns pagesos d’aquesta contrada s’han dedicat a l’apicultura. Les plantes aromàtiques que neixen en aquesta contrada i l’existència de grans extensions de bosc han fet possible que en la majoria de les cases de pagès hi hagués escampats un bon nombre de ruscs o arnes, en els quals els corresponents eixams tenien cura d’emmagatzemar la seva mel. De totes maneres, la feina no es fa sola; els eixams necessiten les corresponents atencions, cosa que porta el seu treball a l’apicultor, i per aquesta raó no podem pas dir que “tot són flors i violes”.