dissabte, 26 de gener de 2008

SAN SEBASTIÀ DE LES BRUCARDES



A les Brucardes en el terme municipal de Sant Fruitós de Bages i al entorn del mas que dona nom a la zona, es troba la capella de Sant Sebastià. N 41º 44.331 E 1º 53.029 Es tracta d'una capella de nau única i absis semicircular. El portal, localitzat a la façana principal, és un simple arc adovellat semicircular. A mitjan segle XVIII es féu una reforma total. Fa uns anys es va restaurar de nou, i fou novament consagrada al culte l'any 1.982.


ERMITA DE SANT VALENTÍ






El punt més alt del terme municipal de Sant Fruitós de Bages és conegut amb els noms de Puig de Sant Valentí i també Montpeità, que té una alçada de 363 metres. En aquest indret és troben les restes de l'Ermita de Sant Valentí, N 41º 44.808 E 1º 53.041 documentada a partir de l'any 1.110. Es tracta d'un edifici de caràcter gòtic, del segle XIV, amb unes innegables reminiscències romàniques amb un ampli portal i campanar d'espadanya.


SANT JAUME D'OLZINELLES







El topònim d'Olzinelles apareix citat per primera vegada cap al darrer terç del segle X, encara que l'església no apareixerà documentada fins a l'any 1.086.
Aquesta església correspon a la repoblació efectuada per la família Gurb-Queralt, senyors jurisdiccionals del castell de Sallent. Així ens arriben notícies de l'any 1.086, segons les quals, l'alou d'Olzinelles és empenyorat per Bernat de Gurb a Berenguer Folc Amalric i els seus descendents per la quantitat de cent unces d'or. L'altra part fou donada en alou al monestir de Santa Maria de l'Estany.
Noticies posteriors, ens remeten a l'any 1.121. Així tenim que Ermengarda, vídua de Berenguer Folc i el seu fill Bernat de Talamanca, van fer donació a Sant Benet de Bages de la meitat de la sagrera, terres, alous i vinyes de Sant Jaume d'Olzinelles. Per altra banda, Santa Maria de l'Estany intentà de recuperar aquesta altra meitat d'Olzinelles entrant, aleshores, en conflicte amb el monestir de Sant Benet de Bages. Finalment s'establí una concòrdia mitjançant la qual, l'Estany es quedava amb tot l'alou de Sant Jaume d'Olzinelles i, a canvi, Sant Benet de Bages fou compensat amb un altre alou pels donadors.
L'any 1.407, Francesc d'Albecia, monjo i cambrer del monestir de Sant Benet de Bages, donà a l'Abat Joan Pere, la quadra d'Olzinelles amb tots els seus drets. Sembla que és contradictòria aquesta notícia, ja que l'Abat de l'Estany comprà, l'any 1.420, a carta de gràcia, al rei Alfons IV, la quadra d'Olzinelles per 300 florins.
El domini de la canònica de l'Estany continuà fins l'any 1.592, quan a instàncies Felip II, es secularitzaren les canòniges regulars. Les cinc dignitats reials foren les administradores de les rendes d'Olzinelles, mentre que les prerrogatives i el dret de presentació del rector passaren al bisbat de Vic.
Dos documents datats a les darreries del segle XVI (16 de març del 1.584 i 4 de juny de 1.594), ens mostren dues denúncies presentades al Veguer del corregiment de la ciutat de Manresa, on apareix citat algun individu d'aquest indret.
L'any 1.682, la ciutat de Manresa té empenyorades les herbes i herbatges del mas d'Olzinelles i de la casa del Pont de Cabrianes. Pel dret de carnalatge, aquests masos havien de donar les següents coses: "un pollastre y un anyell si sen hi crian, y si hi ha moltons un de vello y si no si crian no ha de rebrer ni exigir ninguna cosa. Id. si en dit mas se cria porsellada o porselladas se ha de entendrer que de la primera deu rebrer y exigir lo arrendatari un porsell, y si acás en dit mas se fessan dos porselladas lo de la segona, lo porsell es del amo".
De l'emprestit de 220.000 duros fet per pagar les armes i municions adquirides l'any 1.809 pel corregiment de Manresa durant la Guerra del Francès, el rector d'Olzinelles hi aportava 2 duros i el mas d'Olzinelles 400 duros. Pel decret signat a 11 de setembre del 1.811, hi ha una única exempció concedida a l'allistament a files d'aquesta parròquia, la de Ramon Toll, fill únic.
Ens trobem davant d'una obra romànica bastida cap a meitat del segle XII, al mateix indret on abans s'havia alçat un temple pre-romànic. L'església està formada per una única nau amb volta de canó i absis semicircular.
L'església de Sant Jaume d'Olzinelles N 41º 46.456 E 1º 53.828 va ser abandonada l'any 1.803, quan es va aixecar una nova església, prop del mas Bertran, al Pont de Cabrianes.

dissabte, 19 de gener de 2008

EL PARC DEL LLAC DE NAVARCLES








El riu Calders ha estat des d'antic un espai que els navarclins han gaudit, on s'han banyat en els seus tolls i gorgs naturals, han passat llargues jornades a l'ombra de les fresques fonts que l'acompanyen al llarg del seu recorregut. Per exemple la Font Calda que nodreix d'aigua la població, neix a poca distància del llit del riu.
Al Parc construït a redós d'aquest magnífic embassament artificial, es poden observar diversos sectors: entre la resclosa de cal Tàpies i la resclosa de la Pólvora podem constatar com s'aprofitaven els rius per la indústria i gaudir de diversos exemples d'arqueologia industrial. El llac N 41º 45.537 E 1º 54.569 es pot seguir pel canal que portava l'aigua a la fàbrica de cal Tàpies. El pla de cal Tàpies, es un espai lúdic i de lleure. La font de la Cura, és un espai obert per l'antic torrent de la Cura.










SANT JULIÀ D'ÚIXOLS










L'ermita romànica de Sant Julià d'Úixols es troba situada al sud del terme de Castellterçol prop dels límits amb Granera i Gallifa a 886 mts. d'altitud. N 41º 43.463 E 2º 06.784.
Aquesta ermita data del segle X i fou modificada i ampliada al segle XVIII, conserva la campana i les restes del cementiri. Des del replà on es troba ens permet contemplar una panoràmica de gairebé 360º. Podem observar els masos del Pererol, el Carner i el Calbó, en direcció a Granera, al nord-oest veiem el Port del Compte, els rasos de Peguera, la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí, i al nord, la Tosa d'Alp i el Puigllançada, ja en el pirineu gironí.
Adossada a l'ermita hi ha la casa del ermitá. Davant de l'ermita hi ha un freixe d'enorme capçada.
Molt a prop, es troba el Sot de la Roca on hi ha una llacuna N 41º 43.207 E 2º 06.884 avui totalment seca.








dissabte, 12 de gener de 2008

MATA-RODONA I L'ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA CONCEPCIÓ










Els primers documents que parlen de la casa de Mata-Rodona N 41º 39.846 E 1º 56.241 són del 1.633 i segons unes pàgines de la Consueta de Mura, hi figuren com habitants d'aquesta casa: Cristobal Matarodona, Salvador Matarodona, Jaume Matarodona, Bartomeu Pujol, Antonio J. Matarodona, Hyeron Serra, Joana Perges, Joan Rollac, Agustina Matarodona, Valentina Matarodona, Antonia Matarodona, Agnes Matarodona, Llorenç Matarodona, Pere Matarodona, Valenti Matarodona, Eulalia Matarodona, Guillem Longo, i Miquel Serra.
Abans d'arribar a la casa de pagès de Mata-rodona, a la dreta del camí i al peu de la pista forestal hi ha l'ermita dedicada a la Immaculada Concepció N 41º 39.962 E 1º 56.138. És una ermita de construcció rectangular. La Consueta de Mura, any 1.592, ja en parla.
A uns cinc-cents metres de la casa i en direcció al Coll d'Estenalles, podrem observar el Forn d'Obra N 41º 39.923 E 1º 56.428 i la Teulería N 41º 39.990 E 1º 56.486.




dissabte, 5 de gener de 2008

LES TINES DE LES BALMES ROGES I DEL COMPANYÓ

TINES DE LES BALMES ROGES


TINA DEL COMPANYÓ



TINES DEL CAMÍ DE COMPANYÓ

A les Balmes Roges N 41º 41.585' E 1º 54.990' hi ha dos grups edificats, com si talment fossin dos habitacles, i separats exactament per quaranta-dos metres. La primera d'aquestes construccions, sempre a l'interior de la balma, la formen dues tines, una barraca que les uneix i una construcció rectangular enforma de casa.
La primera d'aquestes tines té una fondària de dos metres quaranta centímetres i un diàmetre de dos metres i vuit centímetres. L'altra només té un metre i noranta-dos centímetres de diàmetre i dos metres de fondària. Queden separades per la barraca, que fa dos metres i trenta-tres centímetres. A l'interior d'aquesta barraca podem veure els brocs de sortida de vi, un a cada costat. La barraca té la coberta plana, que serveix com a plataforma que uneix les dues tines a l'altura del punt de càrrega del raïm.
L'altura total de la primera tina, des de terra fins a tocar la roca de la balma, és de quatre metres i vint centímetres, i la de la segona és com la de la barraca-habitacle que hem esmentat, tres metres i setanta-set centímetres.
Al costat dret, a la part alta, a la filada de tancament del mur amb la roca de la balma, hem observat l'existència de vuit rajoles envernissades de les emprades en la construcció dels interiors de les tines, que ajuden a fer que el tancament del mur amb la roca sigui quasi perfecte.
Aquestes dues tines circulars són fetes amb pedra morterada i amb calç, i en el cas present la teulada o coberta de la tina és la mateixa roca de la balma. Tota l'obra és cuidada i els brocs de sortida del vi queden protegits per un marc fet de pedra carejada.
A 42 metres d'aquesta balma trobem la segona construcció, la qual, aprofitant l'amplada de la balma, molt més important que l'anterior perquè té una mitjana de llum d'uns cinc metres i una llargada de vint-i-quatre metres i vint centímetres, ha pogut serviren el decurs dels anys com a refugi de ramats. Les menjadores i els tancaments de totes les obertures així ens ho demostren.
La tina circular té un diàmetre de dos metres, està molt ben conservada i el broc de sortida del vi queda situat a l'interior d'una edificació quasi quadrada existent al costat esquerre de la tina. Tota aquesta balma queda tancada per un doble mur, suposem que fet en diferents èpoques i que tancava totalment el recinte. Li manca la porta de fusta.
La tina del Companyó N 41º 41.261' E 1º 55.553', situada en un turonet, antigament tenia el camí d'entrada, quasi ja esborrat, a l'esquerra de la tina, si ens situem mirant al nord. La tina del Companyó és una construcció rectangular amb cantonada arrodonida.
Té el broc de descàrrega del vi de cara a una gran esplanada. Creiem que antigament aquest broc de sortida del vi estava protegit per una porta de fusta inexistent en l'actualitat. La tina té una amplada de dos metres i vuitanta centímetres i una fondària de dos metres i quaranta centímetres. Els rajols envernissats, de 40 cm x 40 cm, són plans d'una cara i amb un punt de curvatura per l'altra; això fa que la col·locació d'aquestes peces formin una perfecta circumferència. Les restes de la coberta, com una mostra de la vegetació del seu entorn, han caigut i hanarrelat a l'interior de la tina.
Les tines del camí de Companyó són un altre grup de dues tines en molt mal estat de conservació es troba al camí que va a la tina del Companyó, en direcció a la placeta de les Bruixes. Són dues tines construïdes amb murs de pedra seca i morter de calç, de forma circular i que tenen entrada pel mateix camí forestal que ens hi ha portat. Actualment cap de les dues tines té coberta; han desaparegut totalment. El conjunt està molt malmés i la vegetació boscana fins i tot ha arribat a l'interior de les tines.
En la major part de les tines, un cop acabada l'última fila de rajols envernissats del dipòsit acostuma a haver-n'hi una altra amb un diàmetre un xic superior, aproximadament d'uns vint centímetres i fa que en el moment de posar-hi els raïms no toquin directament les parets de pedra seca. El sistema d'aquestes construccions és repetit en quasi totes les tines.
De la barraca que acompanya les tines ja no en queda res, a la part dels murs, a l'interior, si les cerquem amb deteniment, hi trobarem les dues pedres amb els corresponents brocs per a la sortida del vi. La vegetació ha treballat de valent i tot l'interior de la barraca és cobert de plantes pròpies d'aquell indret.