dissabte, 3 de desembre de 2011

ADEU AL MONUMENT FUNERARI D'ESTENALLES









Avui, dia 2 de desembre de 2011 ha tingut lloc la demolició del monument funerari cubic-rectangular en record a les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, situat a la carretera de Talamanca BV-1221 a l’alçada del quilòmetre 11,400.

Si em permeteu, voldria fer una petita explicació dels fets, que van comportar la matança indiscriminada de totes aquestes persones innocents en aquest lloc.

Al començament dels estralls de la Guerra Civil, diversos prohoms i industrials terrassencs varen ser detinguts a Matadepera i conduïts a un lloc de la carretera de Talamanca on varen ser assassinats. Després de la guerra, es va bastir un monument a la seva memòria en aquell mateix indret.


Al centre de la part frontal d’aquest monument, la presidia un rectangle de bronze amb una creu. Als costats hi havia unes inscripcions en baix relleu amb el nom de les víctimes. A la part superior es trobava la inscripció: “24 de julio 1936”. A l’esquerra: Fco. De Padua Badia Tobella, Joaquim Barata Rocafort, José M. Durán Torres, Agustín Prat Marcet. A la dreta: Fco. Salvans Armengol, Juan Salvans Piera, Cayetano Valles Pujals, Manuel Vallhonrat Comerma. A la part inferior: Víctimas del marxismo.

Els fets del 24 de juliol de 1936 van commoure la societat terrassenca quan tot just començava la Guerra Civil. Els assassinats de la Barata, van suposar el “Bitllet de Cuneta” més significatiu del 1936, on van morir vuit persones de cop, i en ser les víctimes personalitats destacades de la vida industrial, social i econòmica de Terrassa.

El dia 24 va començar amb la detenció d’alguns industrials terrassencs i ja per la tarda és va trobar mort l’industrial Juan Tost Barrera, de 54 anys que vivia a la Rambla d’Ègara 241, a la carretera de Castellar.

També es pren foc al Convent de Sant Francesc, mentre són assaltats diversos establiments comercials i estancs.

Però el fet que va marcar als ciutadans, es va produir a dos quarts de sis de la tarda, en que uns ciclistes, que venien de La Barata, van informar que prop de la Font de l’Olla, havien vist un gran nombre d’homes morts, estesos entre el bosc i la carretera de Talamanca. Des de l’Ajuntament es van donar ordres de que hi anessin uns cotxes de reconeixement, trobant en el lloc indicat vuit cossos morts. Una ambulància de la Creu Roja els va traslladar al dipòsit, on es van reconèixer les següents víctimes:

* Francesc Salvans i Armengol, industrial, de 61 anys, casat, amb domicili al carrer Nou, 45 de Terrassa, va oferir diners i recompenses a canvi de salvar la vida, i vista la negativa dels assaltants va dir-li al seu fill Joan que fugís. En la carrera, Joan Salvans va ser abatut a trets, i acte seguit va ser el torn de la resta.

* Joan Salvans i Piera, industrial, de 35 anys, casat, amb domicili al carrer de Sant Antoni, 32 i fill de l’anterior.

* Agustí Prat i Marcet, de 80 anys, viduo, amb domicili al carrer de Sant Jaume, 16.

* Gaietà Vallés i Pujals, de 52 anys, cast, fill polític de l’anterior i amb el mateix domicili. Era el gerent de l’empresa “Tarrasa Industrial S.A”.

* Joaquim Barata i Rocafort, industrial, de 41 anys, casat, amb domicili a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, 8.

*Manel Vallhonrat i Comerma, industrial de gèneres de punt, de 43 anys, casat, amb domicili al carrer Sant Antoni, 43.

*Francesc de Paula Badia i Tobella, notari, de 42 anys, casat, amb domicili a la Plaça Major, 12. Aquesta persona la van condemnar per les seves conviccions religioses i no per ser “Explotador d’obrers”, com a la resta. “Quan, encara recelosos, es disposaven a anar-se’n, un d’ells es va fixar en una petita capella que hi havia, entre els arbres, en un lloc apartat de la casa”, i aquest va ser suficient motiu per condemnar-lo a mort.

* José mM. Duran i Torres, industrial, de 40 anys, cast, amb domicili al carrer del Nord, 63.

Aquest mateix dia també són assassinats el Guardia Jurat, Cristóbal Torras i Cornet, de 69 anys amb domicili al carrer de Balmes, 33 i Miguel Pascual i Elvira, de 57 anys, casat, amb domicili al carrer del Dr. Ferran 8, Cap de Secció de l’empresa “Trullàs i Palau”.

Prou que s’ha escrit sobre aquest crim, realitzat per un grup anarquista, anomenat com “Pedro Alcocer y sus chiquillos” , a l’inici de la Guerra Civil.


Però aquest any (75 anys desprès), s’ha anunciat el desmantellament de l’únic monument que existeix sobre aquest fet. Un monument que va ser construït l’any 1941 en record dels assassinats i que, ja des del primer dia, va estar envoltat de certa polèmical, especialment per la frase que figurava en ell i que deia “Victimas del Marxismo”, fet que va motivar que sofrís un primer atemptat amb explosius, Després d’aquest les famílies van decidir canviar la frase per “Dios es amor” però això no va servir perquè el monument no seguis sofrint continues agressions de tot tipus com podreu comprovar en les imatges.

Pedro Alcocer Gil és un dels personatges que els terrassencs associen d’una manera més directe al període de la Guerra Civil. Al voltant de la seva figura s’ha creat un llarg i macabre anecdotari que sovint ha consistit en “penjar-li tots els morts”, voltant-lo de responsabilitats. La seva figura respon perfectament al prototipus d’”home d’acció” o d’”incontrolat” local.

Pedro Alcocer Gil neix a Alhabia, un poble d’Almeria l’any 1906. Després de quedar orfre de molt petit va arribar adolescent a Barcelona enllumenat per les mobilitzacions obreres l’any 1920, en plena etapa del pistolerisme i entrà aviat en contacte amb la CNT/FAI.
L’any 1922, s’instal·la a Terrassa i entra a treballar a la secció de Can Niquet de la SAPHIL, on sostindrà forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals.
Viurà al carrer Watt i la seva dona tindrà una botiga de retalls de roba al mateix barri de Can Aurell.
La seva activitat sindical s’incrementa amb l’arribada de la República, vinculant-se a la FAI.
Manifesta que “ Me distinguí por mis actividades sindicales y llegué a ser uno de los dirigentes más significados del sindicalismo terrassense y de la FAI. Era un luchador incansable. Más adelante, me nombraron en una reunión de militantes, miembro de la Federación Local de Sindicatos y delegado de la comarca del Vallès, lo que me permitió visitar todos los pueblos de la comarca. “42 i organitzant un grup d’acció que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro”, junt amb el que participarà en tots els intents insurreccionals de 1931 a 1936. Destacant l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 i el de la presó de la ciutat durant l’insurrecció d’octubre de 1934. Sent dirigent en diverses ocasions a la presó tractarà amb Ascaso, Garcia Oliver i altres membres destacats de la CNT.

Malgrat les forçoses absències laborals sempre continuà vinculat a Can Niquet, empresa en la que tenia una forta influència, Es considerava un expert en explosius, i l’any 1934 fou detingut amb altres sindicalistes per emmagatzemar explosius que robaven companys de la CNT de les mines de Fígols. Explicava que “Manipulaba bien los explosivos y las bombas incendiarias. A los muchachos del grupo que consideraba más reservados les enseñaba todas las fórmulas por sí faltase algún dia me pudieran substituir".

En iniciar-se la Guerra Civil el juliol de 1936, Pedro Alcocer organitzà i armà els seus “Chiquillos”  per tal de formar les primeres Patrulles de Control. Durant els primers mesos de la guerra serà nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Posteriorment encapçalarà el Comitè d’Investigació i Defensa, presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable de les Patrulles de Contol.

En un article titulat “Contestando al Emperador de Terrassa”, publicat a VIDA NUEVA, portaveu de la Federació Local de Sindicats (CNT), Pedro Alcocer responia a unes declaracions del cap de Policia Local, que reclamava actuar des de la legalitat i reordenar la revolució:

“Pues no hombre, ni las organizaciones revolucionarias, ni el que esto escribe, se resignarán a que las cosas queden como antes, ni la Policía, ni nadie, tienen autoridad para perturbar la marcha revolucionaria del pueblo, es el pueblo y nada más que el pueblo. El único que tiene autoridad moral para trazar el destino del mismo, y no simple policía que se cree ser un general, sin que el pueblo le haya dado autorización para ello”.

Pedro Alcocer  través de tots els seus càrrecs intervenia en tot allò referent a l’ordre públic de la ciutat amb plena impunitat i imposava la seva particular concepció de l’ordre revolucionari causant temor entre els seus con veïns. Sent el seu grup, “Los Chiquillos de Pedro”, el més actiu en la repressió a la reraguarda de la ciutat.
Vegem-ne un exemple del temor que la seva sola presència causava:

“Una tarda al vesprejar, estàvem tres veïns asseguts al pedrís del portal del costat de casa. Vingué i s’assegué entre nosaltres en Pere Pera, jove industrial llauner establert al carrer de la Unió. Parlàvem. De sobte ens trobarem enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat. Invitaven a Pere Pera a pujar a un cotxe que restava aturat ran de la vorera de l’altra part del carrer. Pere Pera es feu tossut en no pujar al cotxe dient-los que aniria a peu al Comitè de Defensa i partí de braç de la seva dona carrer enllà entre aquells gambirots.
Nosaltres havíem restat espalmats. Fins aquell dia no havíem vist de prop els “Chiquillos de Pedro”.

Diversos testimonis, de diferent signe polític, i llibres de memòries coincideixen en assenyalar Pedro Alcocer i el seu grup com els responsables de la majoria d’actes repressius. En concret, Magí Daví, militant del POUM, diu:

Pedro Alcocer fou qui controlà la repressió durant els primers mesos de la guerra.
Presidia el comitè de Defensa en el qual hi participavent partits i organitzacions.
La seva actuació descontrolada fou motiu de diverses protestes, i sonades dimissions en l’Ajuntament. Fou un període caòtic en el qual tots hi tenen una bona part de responsabilitat per haver-ho tolerat. La CNT, que recolzava en “Pedro y sus Chiquillos” els deixava fer, ignorant les crítiques, i valorant excessivament la força de les masses que ella fins llavors havia arrossegat.

Francesc Sàbat, l’alcalde anarcosindicalista de Terrassa diu referint-se al Pedro:

“No és que ell fos el representant de tots aquests “incontrolats”, ell era de fet el cap de patrulles i aquestes també feien coses que ell les havia d’acceptar un cop fetes.
A l’Alcocer se li han penjat al damunt totes les calamitats i, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. No diré que era un xicot molt sever i era dels que no volien afluixar però tenia al voltant seu una colla que podríem dir que eren encara més maximalistes que ell i de vegades feien coses, pel motiu que fos, que se’ls deia: no, això no, no hi ha dret”.

Sobre aquest tema la Causa General diu el següent: “Todos los asesinatos cometidos en esta ciudad de Tarrasa fueron hechos por la patrulla llamada “Pedro y sus Chiquillos”, cuyos componentes eran los individuos que se detallan y cuyo jefe era el lamado Pedro Alcocer Gil, que actualmente se encuentra en territorio de Francia”.

Curiosament en el llibre de memòries de Pedro Alcocer les referències a la reraguarda terrassenca són mínimes, no parla en absolut d’aquestes responsabilitats que “Vox populi” se li han atribuït, sinó que a demés es limita a exposar dues situacions en que apareix com a garant de l’ordre públic enfront dels incontrolats i exaltats militants del POUM i del PSUC que pretenien exercir la repressió pel seu compte sobre un conjunt de monges:

“Un dia me avisaron de que ante un covento de monjas que había en una de las barriadas de la ciudads se había aglomerado un gran contingente de personas y que querían quemarlo con las monjas dentro. Rapidamente me presenté en el lugar indicado, con varias de las patrullas a mis órdenes. Mandé que retirasen todo el mundo a cien metros del edificio. Obedecida esa orden, entré en el convento acompañado por dos de mis muchachos de másd confianza y pregunté por la Hermana Superiora. Aquellas mujeres vestaban aterrorizadas. Una de las monjas fue en su busca y al poco apareció ésta, tan pálida y asustada como las demás.
Le dije: “Señoras no se asusten ustedes”. Vengo a protegerlas. En la puerta tengo a mis muchachos, con varios automóviles, para acompañarlas a donde quieran, ya sea a casa de amigos o de familiares. Recojan todas sus ropas y sus maletas. La superiora me dió las gracias y añadió: Mire usted, hay un hombre registrando el convento y nos ha dicho que, una vez haya terminado de registrarlo todo, nos va a encerrar en las habitaciones para que muramos abrasadas.

Al oir estas manifestaciones pregunté: ¿Donde está este individuo?. Una de las hermanas me indicó: Allí, señor. Me dirigí al lugar indicado y cogí el personaje en cuestión, que era comunista del POUM, lo desrmé y lo saqué a la calle a patadas.

Després de totes aquestes explicacions i un cop reflexionades a fons. Em pregunto.

Quina responsabilitat ha tingut aquest Sr. Pedro Alcocer Gil en aquests afers ?

Tota la culpa residia  amb “Los Muchachos de Pedro” ?.

Aquest individu anomenat Pedro Alcocer, era un sant baró i la seva tribu una colla d’incontrolats ?.

Ho sento, però jo penso que el que mana, és el màxim responsable de totes les actuacions.

Al marge de tot això, no entenc ni comprenc el perquè de la demolició d’aquest monument funerari.
He vist per TV3 una entrevista amb els fills del difunt Francisco de P. Badia Tobella, en que van demanar l’enderroc d’aquest monument. El motiu que en donat és, que no poden tolerar la continua degradació d’aquest monument.

No vull entrar en polèmiques, tant sols voldria saber com, i qui, els ha forçat a prendre aquesta decisió a aquests senyors, doncs no entenc, com pot ser destruït un monument que tant sols fa memòria a uns actes incívics per part d’uns personatges i que avui dia, i gràcies a Déu, ja no estan al nostre costat.

Per una regla de tres, o bé per la prova del nou, també podeu demolir la fita que es troba a l’anomenada “Revolt de la Capella” (molt a prop), o bé la que es troba a la carretera de l’arrabassada en memòria al qui fou batlle de Sabadell Sr. Arimon, i de passada també podeu eliminar la que es troba a la confluència de la carretera del Pont de Vilomara, amb el trencall a Viladordis.

Sincerament penso, que tots em perdut el nord. L’historia és historia, malgrat no es vulgui reconèixer. Estic d’acord en treure monuments feixistes, però aquest que heu destruït, tant sols recordava a uns senyors que els van assassinar vilment, perquè eren uns industrials i professaven la religió catòlica.

Gràcies Srs. Badia, i gràcies també com no, al Director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac Sr. Àngel Miño i al seu equip, per no haver actuat conseqüentment davant d’aquest fet tan irreprotxable.

A tots moltes gràcies.

Joan Escoda i Prats.


2 comentaris:

Luis Díaz ha dit...

MuyInteresante. Gracias por este Post
Grupo Senderismo Nico
http://diazelvis.blogspot.com/

Joan Escoda i Prats ha dit...

El Sr, Carles Milà em remet aquest comentari per correu electrònic:

Gràcies, benvolgut Joan, per aquestes dades interessants i pels teus comentaris sobre la desaparició del monument funerari de la carretera de Terrassa a Mura. Les faltes d’ortografia treuen qualitat i presència al teu escrit, però bàsicament estic d’acord amb el que dius.

Personalment apreciava aquest monument. Qui s’hi acostava amb ment oberta podia adonar-se, penso, que no tenia res de feixista. Ben al contrari, les inscripcions parlaven del Déu que és Amor, esperança, perdó i reconciliació. Les pintades que ultratjaven el monument demostren que, efectivament, una part de la nostra població catalana i espanyola, de signe polític divers, no ha après bé la història, i es mou amb incultura i de manera visceral.

És per aquesta fe en Déu que morí, entre els assassinats, En Francesc de Paula Badia Tobella. He conegut una mica la seva família, que em sembla assenyada, culta i cristiana, i també m’ha sobtat que haguessin demanat la retirada del monument. No hi hauria hagut altra solució, potser amb ajut d’institucions?

Espero que, al menys, els bells elements del monument no hagin estat destruits, i els puguem trobar, restaurats, en un lloc adequat. I proposo que, a l’indret on hi havia el monument, s’erigeixi una creu digna en els materials que la formin, en la qualitat estètica, i en la grandària. La creu ha de ser un signe en què tots trobem la pau, doncs ens recorda Aquell que en ella morí injustament, però perdonant i obrint a tots, víctimes i botxins, un camí d’esperança eterna.

Carles Milà
cmila@xtec.cat