RELLINARS ESTIMAT I MAI OBLIDAT

Rellinars és un municipi situat als límits del Vallès Occidental amb el Bages. El seu paisatge s'emmarca entre l'Obac d'una banda, i el massís de Montserrat per l'altra. Prop de 700 ha del terme es troben dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Aquesta situació privilegiada enmig de dos espais naturals, fa que tingui una important població de segones residències i turística, disseminada al llarg del casc urbà i de les diferents urbanitzacions que s'escampen al voltant de les rieres i turons del terme. El poble és també punt de sortida de rutes en bicicleta de muntanya i de senderisme cultural, ja que es troba enmig del GR-5 i de diferents itineraris naturals com el de les construccions de pedra seca, i la ruta Els 3 Monts (Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat).

Una altra de les riqueses més preuades del terme és l'abundància de fonts i torrenteres que configuren un paisatge verd i abrupte, amb boscos de pinedes i alzinars que han anat ocupant els antics conreus.
L'agricultura i les vinyes han perdut terreny, i l'economia es basa actualment en el sector terciari i de serveis.

La previlegiada situació geogràfica de Rellinars l'ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i ha permès, ensems, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l'entorn.
El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el Coll d'en Tropes, a l'Obac, connecta geogràficament la serralada pre-litoral amb el Pla de Bages.

L'església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva (tapa de sepulcre amb imatge esculpida) romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques, han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs.

Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de les Farreres, una de les masies més notables del terme.

De fet la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses, i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets.

Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII dates en les quals s'inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques masies al voltant de la sagrera i altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l'Esbarzer constituïren l'escassa població rural del terme. A partir de l'Edat Mitjana, les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d'aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, rabassa i llegums, a més de l'aprofitament del bosc.

El desenvolupament de l'agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d'agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l'arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per creixer.

El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers. Però, a finals del segle XIX, la fil·loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars en un poble d'estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d'antigues famílies que n'havien marxat unes dècades abans.

A l'actualitat, els problemes de l'habitatge i la qualitat de vida han fet que Rellinars recuperi part de la seva fesomia com a poble i hagi augmentat notablement llur població.

La vinya havia estat el conreu bàsic, però decaigué ràpidament a partir de la fil·loxera (de més de 1000 ha a poc més de 100 el 1948) i actualment només hi ha vinyes residuals, el producte de les quals no es comercialitza. També fou important l'oliverar (la molta de la collita es feia a la pagesia dels Cellers), però des de gelades del 1956 també s'ha abandonat. L'abundància d'aigua ha afavorit de sempre el conreu d'hortes, una de les riqueses de la població, que s'esglaonen als marges de les rieres; tenen molta anomenada els tomaquets (rosa, esquenadretso de la poma) i també en són productes escollits les mongetes filaires i les patates.
La ramaderia es limitava tradicionalment als ramats d'ovelles i a la cria de bestiar de les grans masies, a més del bestiar gros per a les feines agrícoles; actualment els tractors i els motocultors s'han imposat i ha una granja de garrins prop de Can Cotis. Han desaparegut les activitats industrials tradicionals: fasines o fàbriques d'aiguardent, ferreries, forns de calç, molins fariners (el de Sanana i el d'en Gibert o Molí Vell; aquest darrer fou convertit en fàbrica tèxtil i avui serveix de dipòsit de maquinària tèxtil destinada a un possible museu comarcal).

El territori és especialment ric en fonts que alimenten nombrosos corrents d'aigua. Entre les abundants fonts que donen tant d'encant al paisatge es destaquen la de Carlets, la d'en Seuba, la del Noial, la del Ginjoler, la de l'Esbarzer, la de la Boada, les Fonts, etc. Aigües vingudes de la font de la Saiola, del torrent de la Barbotera i de les fonts d'en Roca i d'en Sala i, més al nord, del torrent de Casajoana i de la font del Bosc, es reuneixen prop del Raval formant la riera de Rellinars (antic riu Llinars), afluent al Llobregat per l'esquerra que desguassa al veí terme de Castellbell i el Vilar, prop el pont de Castellbell. També són abundants en el sector més muntanyós les coves i els avencs, alguns amb topònims que evoquen el bandolerisme o les lluites del segle passat, com la cova del Lladre, la balma del Tinent, La balma Roja, la cova del Capablanca, etc.

El sector forestal cobreix més de la meitat del terme, amb rics boscos de pins a ponent, nord i migdia, i barreja de pins i alzines als indrets més ombrius de la banda de llevant; alguns d'aquests boscos omplen de vegetació mig selvàtica els turons i els bancals que havien estat coberts de vinya. Al nord hom troba encara abundants arbustos de ginebrons (la masia del Ginebral presideix aquest sector).

La població ha estat tradicionalment escassa: en el fogatge del 1553 consta dins la vegueria de Manresa amb 12 focs, que corresponien a cases de pagès, amb els noms dels Cellers, la Selva, les Codines, el Gibert, les Ferreres, Alavedra, el Llobet, Casajoana, les Cases i la Boada, que han perdurat llargs anys (en el fogatge de 1359 resta inclòs a Vacarisses). Assolí un màxim el 1873 amb 519 h, i des d'aleshores el descens demogràfic ha estat lent però gradual, accelerat els darrers decenis (els 230 h del 1970 es reduïren a 157 h el 1980). Els últims anys, però, la població s'ha recuperat lleugerament ja que la població de dret el 1991 era de 235 h.
Cal remarcar la funció de lloc de residència i estiueig, especialment de famílies de Terrassa, cosa que ha enfortit els vincles amb la ciutat vallesana i provoca cada estiu un increment de la població de més d'un miler de persones.
L'establiment humà ha estat de sempre de tipus disseminat en una bona part en pagesies o petits agregats o ravals. Moltes de les grans masies del terme, han estat abandonades com a centres agrícoles productius, i la població es concentra al poble de Rellinars, conegut també pel Raval i en veïnats i urbanitzacions com el Planet, el Serrat, les Codines, les Ferreres, les Boades, el Solell, els Turots, la Creueta i altres, on s'han restaurat cases velles i s'han construït nous xalets o habitatges.

L'església vella es troba encinglerada a tocar de la riera, prop de Cal Ganàpia, a ponent del terme; l'estructura més antig, de construcció pre-romànica (segles X-XI) ha estat parcialment consolidada i també es manté el campanar d'espadanya (obra del segle XVIII), però la part principal de l'edifici, que correspon a l'ampliació del segle XII, romànica, té la volta de la nau esfondrada. El 1960 hom va extreure uns fragments de pintures murals del segle XIII, capitells romànics i també una ara romana amb inscripció dels segles II-III, elements que foren duts al Museu Municipal d'Art de Terrassa.
A tocar del temple hi ha sepultures antropomòrfiques.
Prop de la masia de Can Cotis hi ha una cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica. Prop del Racó, masia actualment abandonada, hi ha les restes d'una construcció fortificda, dita el Casot, on es feren prospeccions arqueològiques el 1976.
A la casa gran de pagès de les Ferreres, que té una capella dedicada a sant Felip Neri des del 1660, es conserven en les parets de la gran sala menjador unes interessants pintures murals (al tremp), amb escenes de la guerra del Francès (Crema del Paper Segellat, batalla del Bruc), especialment de la participació manresana. Algunes d'aquestes pintures són molt malmeses i hom les atribueix a un monjo cartoixà de Montalegre que fou acollit en aquesta casa el 1811 (aquests plafons foren copiats al començament de segle per al Museu Municipal de Manresa).
Entre les grans masies del terme podem destacar també: Can Casajoana, prop del camí Vell a Mura, el Gibert de Dalt, amb una capella interior dedicada a sant Isidre i una notable façana esgrafiada del segle XVIII, els Cellers, no lluny de l'església vella, el Planet, al migdia, convertida en hostal, la Boada Vella i la Boada Nova, ambdues davant el Castell de Bócs, les Cases, mig arruïnada, les Codines, i també les Llobatones, Can Fornells, el Llobet, Can Felip Neri, Ca l'Andreu, Cal Pujolet, Cal Jep i altres.
El veïnat de les Boades, de població disseminada, és situat a la capçalera de la riera de Rellinars, i les Codines és situat a la dreta de l'esmentada riera.

CAN CASAJOANA: 425 mts. N 41º 38.951 E 1º 55.319
Edificació principal de planta baixa i dos pisos, amb parets de càrrega de pedra, brancals, llindes i arcs també de pedra, amb coberta a dues aigües i teula àrab. Hi ha tres volums adossats, un de planta baixa de pedra de dos aigües i teula àrab, i els altres dos també de pedra de planta baixa, que donen a l'era de la casa.
Existeix una edificació aïllada de pedra i teula àrab a dos vessants, que donen a l'era.

EL SALLÉS o CELLERS: 285 mts. N 41º 38.661 E 1º 53.542
Edificació principal de planta baixa més pis de pedra i zones arrebossades. Agrupa tres volums adossats de pedra i cobertes de teula àrab de planta baixa i pis. Existeix un altre adossat que està fet de totxana i arrebossat. Hi ha dos coberts aïllats de pedra i coberta a dues vessants i teula àrab, i un altre cobert que és de totxana i arrebossat, amb coberta a una vessant de fibrociment.
L'accés és des del camí del Sallés (Cellers) a la Pòpia, que surt de la B-122, just a l'entrada del terme de Rellinars.

CAL JEP: 375 mts. N 41º 39.130 E 1º 53.672
Edificació en ruïnes de característiques semblants a Ca l'Andreu.

CAL PUJOLET: 368 mts. N 41º 39.112 E 1º 53.563
Actualment es troba en estat de ruïnes. Edificació principal de planta baixa i pis, de pedra amb planta quadrada, brancals i llindes de pedra, i amb cadenes cantoneres de pedra.
Hi ha un cobert de pedra adossat en estat de ruïnes, i una tina de vi, també adossada a l'edificació principal.
L'entorn és de zones boscoses i a l'interior de l'edificació també hi ha arbres i herbes.

CA L'ANDREU: 371 mts. N 41º 39.125 E 1º 53.605
Edificació en ruïnes. Es conserven les façanes del cos principal fins a l'arrancada de la coberta i dels coberts adossats. Es pot comprovar que es tractava d'una edificació principal de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües amb façanes de pedra i obertures amb brancals i llindes de pedra. Les façanes que es conserven dels coberts adossats indicarien que es tracta de cossos de planta regular i de planta baixa, les façanes són de pedra i es conserven trams de cadenes cantoneres.
L'accés és des del camí de les Codines i, llavors s'agafa el camí de Cal Manel. El camí es de difícil accés, i l'entorn immediat són zones boscoses.

CASA DEL RACÓ: 384 mts. N 41º 39.283 E 1º 54.816
De l'edificació principal només es conserva la façana de pedra, amb les seves obertures amb llindes de pedra i arcs adovellats també de pedra.
Existeixen diferents, volums aïllats, que es troben amb el mateix estat (només es conserven les façanes i murs de pedra).
Just al costat d'un d'aquests volums aïllats hi ha una tina de vi. També hi ha dos pous de pedra circular, i una font.
Les edificacions estan en ruïnes, alguna de les façanes de l'edificació principal es conserva. De coberta no en queda cap.
L'accés és des del camí de les Codines i llavors s'agafa el camí del Ginebral fins arribar a la Casa del Racó.