ESGLÉSIA DE SANT MATEU DE BAGES

L'església parroquial de Sant Mateu de Bages 570 mts. N 41º 47.743 E 1º 44.039 domina el municipi del mateix nom.
De l'obra antiga es conserva el campanar preromànic de torre quadrada i amb finestres amb els característics arcs de ferradura a quatre cares. Per veure la seva importància, cal dir que només en queden tres a Catalunya.
Aquesta església està documentada des de l'any 983. A l'interior s'hi pot admirar un petit sarcòfag o bé ossera, d'estil gòtic, pertanyent al rector Guillem Despuig, mort el 1392. La decoració de la porta principal també és gòtica. A l'exterior, a la dreta de la façana principal, en un espai enjardinat, hi ha tombes visigòtiques i a l'interior de l'antiga rectoria, hi ha tombes antropomorfes.
El campanar, restaurat, és pre-romànic i documentat des del segle X, té tres pisos amb finestra d'arc de ferradura. Els quatre capitells d'aquest campanar originals d'estil corinti califal, fets de pedra arenosa i molt rústecs, es conserven al museu Comarcal de Manresa.
L'any 1936, tot el que hi havia a l'interior de l'església, va ser destruït.

SANT BENET DE BAGES

El monestir de Sant Benet de Bages 225 m. 41º 44.558 E 1º 53.960 és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional al segle X fins a l'època barroca.
Entre els elements més destacables el monestir presenta:

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau de 25 metres de llarg per 7,5 d'ample, coberta per una volta lleugerament apuntada i dividida per tres arcs torals. El transcepte té el braç sud més baix i més curt que el del costat nord. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada, i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible des de l'exterior.
El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola rossellonesa. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava les relíquies de Sant Valentí, que Sala havia dut de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossat un impressionant campanar, de base pre-romànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes en època barroca. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església ,s'alça un cimbori en forma de torre campanar de dos pisos.

El claustre constitueix l'element més singular del conjunt. Es format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica, i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes i d'animals.

El palauet és un edifici del segle XIV, que es construí per substituir l'antiga sala capitular romànica. Aquest bell edifici de dues plantes, va ser completament restaurat a començaments d'aquest segle, i presenta uns bells arcs apuntats que sustenten l'estructura.

El monestir de Sant Benet, fou fundat entre els any 950 i 960 pel noble Sala, que marxà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (fet que eximia al monestir de la jurisdicció civil i episcopal). L'any 967 es produeix l'acta de fundació i la dotació de béns del monestir, i l'any 972, mort Sala, es consagra una primera església. Des d'un començament els abats pertanyien a la família Sala i la comunitat per la influència d'aquests abats visqué una època difícil.

El nomenament del primer abat per elecció l'any 1002, va suposar un període d'expansió pel monestir. La casa comtal de Barcelona, també participà directament en el govern del monestir amb el nomenament d'abats, durat el segle XI: Miró i Sanç Berenguer, els dos germans del Comte de Barcelona. L'abat Ranió va començar un procés d'expansió per la comarca, amb donacions de terres, esglésies i parròquies, i va realitzar gestions per adquirir noves terres. Entre les èpoques més tristes pel monestir destaca, l'atac del que fou objecte l'any 1125 per part dels musulmans, que van destruir bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església que va quedar pràcticament reduïda als seus fonaments. A les acaballes del segle XII i inici del segle XIII es construïren l'església i el claustre actuals. Les elevades despeses de les obres foren suportades pels barons de la comarca: els Rocafort, Talamanca, Calders, Boixadors, Viladecavalls... a canvi de ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per les seves ànimes. Aquest fet explica que la majoria de sarcòfags que ocupen el claustre siguin d'aquesta època (Segles XII-XIII).

Durant els segles XIV i XV, el monestir, que gaudia de bones rendes, va iniciar la construcció de noves dependències, ja no al voltant del claustre, com s'havia fet en època romànica, sinó al voltant del pati d'entrada (Pati de la Creu). Són d'aquesta època la nova sala capitular, la infermeria, i demés dependències. L'any 1348 va afectar a Catalunya la terrible Pesta Negra. Al seu pas pel monestir només quedaren amb vida dos monjos, a partir d'aquest fet, començà una nova etapa de decadència pel monestir.

El 9 de novembre de l'any 1593 el Papa Climent VIII autoritza la unió de l'abadia de Sant Benet amb el Monestir de Montserrat. La finalitat de Montserrat no era altra que instal·lar-hi un col·legi, donat que en aquests temps Montserrat tenia molts estudiants disseminats en universitats i altres centres docents. El nou col·legi es va obrir el 22 de novembre de 1620. Tres monjos tenien la direcció del col·legi: un mestre de júniors, un lector i un passant. S'ensenyaven les ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i al finalitzar el curs se celebraven certàmens literaris. Les darreres notícies de l'activitat docent la tenim al 1671. Dissolt el col·legi, l'abadia de Sant Benet resta convertida en un lloc de recés on es retiren els monjos més vells de Montserrat.

Al març de 1820 es publica la Constitució que aboleix l'Ordre Benedictina, i aquesta i altres disposicions governamentals, obliguen els monjos a abandonar el monestir abans de l'últim dia de l'any. Canvis polítics van permetre la tornada dels monjos el 29 d'abril de 1823, i el restabliment de la comunitat fins a l'exclaustració definitiva l'any 1835.
L'any 1845 el govern autoritzà la venda del monestir i les seves terres, passant des d'aquell moment per diverses mans.
L'any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del célebre pintor i dibuixant català Ramon Casas i Carbó, adquireix els edificis del monestir i comença una lenta i digna obra de consolidació i restauració del monument.

ESTIMADA MOLA

El dimarts 19 d’Agost a les 8 del matí la meva esposa i jo, ens uníem al grup format per en Pere Galí, la Maria Lluïsa Sanarau i en Jordi Griera.

Destí: La Mola.

Objectiu: celebrar el comiat de l’estiu, al restaurant situat al cim de Sant Llorenç del Munt. Però no sense abans, haver fet un recorregut pels llocs més singulars, que aquesta muntanya ofereix.

Enfilem el camí que ens porta del Coll d’Estenalles a Coll d’Eres, al peu del Montcau. També anomenat alzinar de la Mata. Aquí trobem les restes d’un antic poblat ibèric i unes sepultures 954 m. N 41º 40.235 E 2º 00.535 que foren descobertes l’any 1.929. En una d’aquestes es va trobar una important sivella visigòtica, actualment guardada al museu de Terrassa.
A l’esplanada de Coll d’Eres 932 m. N 41º 40.238 E 2º 00.465 hi ha un monòlit en homenatge a Joan Maragall que hi fou bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa.
Continuem el camí en direcció als Òbits. Al costat dret del camí veiem el Roure del Palau 987 m. N 41º 39.929 E 2º 00.582, aquest roure fa uns 30 mts. d’alçada i està situat al costat de la carena del Pagès.
Els Òbits 985 m. N 41º 39.328 E 2º 00.769, alguns l’anomenen turó-cova dels Òbits. Aquest nom pot significar dues coses: un lloc d’enterraments o el lloc on el bestiar menjava la sal. Turó de 1.031 d’altitud. Els Òbits són dues grans balmes, durant molts anys habitades i habilitades per aixopluc de pastors i bestiar. Hi foren fetes unes obres de tancat molt senzilles, i és per aquest motiu que és catalogada com una balma obrada. Una part és coneguda com el Cau de la Moneda, ja que segons es diu, en aquest lloc s’hi fabricava moneda falsa. Hi ha una llegenda que explica que a l’avenc del Daví, hi foren trobades monedes i els estris necessaris per a la seva fabricació.

Desprès de contemplar aquestes meravelloses balmes, decidim que ja ha arribat l’hora de fer un bon esmorzar. Un cop acabat aquest, reprenem la marxa fins arribar al Morral del Drac 975 m. N 41º 38.740 E 2º 00.887 o també anomenada Cova del Drac.

En Josep Barberà, l’autor del llibre Sant Llorenç, Pam a Pam, explica la primera ascensió al Morral del Drac. Aquí la copio ja que té la seva gràcia: “....Sigui com sigui, aquesta roca és la més popular de la contrada, i és possible que els terrassencs tinguessin desig d’ascendir-la i, desproveïts de tècniques, hagueren d’enginyar-se-les per posar-hi una corda fixa. Primerament es parlava de tirar-hi un coet, després de la possibilitat de passar-hi un cordill mitjançant una ballesta; finalment, Isidre Suana i Picanyol, un dels promotors d’aquesta ascensió, concebí el sistema de deixar anar un cordill des de dalt dels cingles on hi ha la roca anomenada Trona del Drac i un altre des de les cingleres de ponent de la Cova del Drac, nuar-los tots dos i, aixecant-los, passar-los per sobre de la roca. D’aquesta manera és pogué col·locar la corda fixa amb què Josep Tintoré i Homs, amb la força dels braços, ascendí per la cara de davant o S.O. Primera ascensió: 11 de febrer de 1.923.En aquest punt trobem tres camins el de l’esquerra mena fins l’ermita de Santa Agnès, continuant recta ens porta a la Mola i si agafem el de la dreta ens permet arribar-nos fins a la cova de Sescorts 950 m. N 41º 38.714 E 2º 00.730, també anomenada les Corts i els Estables. Finalment decidim agafar aquest últim a fi de visitar l’esmentada cova. Aquesta cova es troba al peu de la Roca Petant en direcció a ponent i és propera al cingle de la coma de l’Abella. És un conjunt de 7, buit en un terreny de conglomerat eocènic i el seu recorregut és de 25 m.
Un cop visitada aquesta cova, desfem el camí i retornem fins al Morral del Drac per continuar en direcció La Mola.
La pujada es fa bastant feixuga, però al final arribem al cim de la Mola 1104 m. N 41º 38.480 E 2º 01.088 quan són aproximadament les dues de l’hora baixa.
Decidim entrar al recinte del restaurant a fi de poder gaudir dels plaers culinaris que aquest establiment ens ofereix: mongetes amb botifarra, cansalada, peus de porc, etc.
Tot això regat amb una sangria ben gelada, cafès i cigalons.
Acabat l’àpat i desprès d’una llarga xerrada, decidim retornar pel mateix camí, però aquest cop, ens desviem per visitar la Font Flavia 1025 m. N 41º 39.427 E 2º 00.808. Trobem aquesta que quasi no raja. Sort en tenim del tap de que disposa. Del contrari no hagués estat possible, poder gaudir d’aquest líquid tant escàs i apreciat com n’és l’aigua.
Arribem tots plegats sans i estalvis a Mura, sobre les 7 de tarda.
Ha estat un dia inoblidable per tota la colla d’amics de debò, i per sempre.