SANT BENET DE BAGES

El monestir de Sant Benet de Bages 225 m. 41º 44.558 E 1º 53.960 és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional al segle X fins a l'època barroca.
Entre els elements més destacables el monestir presenta:

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau de 25 metres de llarg per 7,5 d'ample, coberta per una volta lleugerament apuntada i dividida per tres arcs torals. El transcepte té el braç sud més baix i més curt que el del costat nord. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada, i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible des de l'exterior.
El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola rossellonesa. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava les relíquies de Sant Valentí, que Sala havia dut de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossat un impressionant campanar, de base pre-romànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes en època barroca. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església ,s'alça un cimbori en forma de torre campanar de dos pisos.

El claustre constitueix l'element més singular del conjunt. Es format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica, i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes i d'animals.

El palauet és un edifici del segle XIV, que es construí per substituir l'antiga sala capitular romànica. Aquest bell edifici de dues plantes, va ser completament restaurat a començaments d'aquest segle, i presenta uns bells arcs apuntats que sustenten l'estructura.

El monestir de Sant Benet, fou fundat entre els any 950 i 960 pel noble Sala, que marxà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (fet que eximia al monestir de la jurisdicció civil i episcopal). L'any 967 es produeix l'acta de fundació i la dotació de béns del monestir, i l'any 972, mort Sala, es consagra una primera església. Des d'un començament els abats pertanyien a la família Sala i la comunitat per la influència d'aquests abats visqué una època difícil.

El nomenament del primer abat per elecció l'any 1002, va suposar un període d'expansió pel monestir. La casa comtal de Barcelona, també participà directament en el govern del monestir amb el nomenament d'abats, durat el segle XI: Miró i Sanç Berenguer, els dos germans del Comte de Barcelona. L'abat Ranió va començar un procés d'expansió per la comarca, amb donacions de terres, esglésies i parròquies, i va realitzar gestions per adquirir noves terres. Entre les èpoques més tristes pel monestir destaca, l'atac del que fou objecte l'any 1125 per part dels musulmans, que van destruir bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església que va quedar pràcticament reduïda als seus fonaments. A les acaballes del segle XII i inici del segle XIII es construïren l'església i el claustre actuals. Les elevades despeses de les obres foren suportades pels barons de la comarca: els Rocafort, Talamanca, Calders, Boixadors, Viladecavalls... a canvi de ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per les seves ànimes. Aquest fet explica que la majoria de sarcòfags que ocupen el claustre siguin d'aquesta època (Segles XII-XIII).

Durant els segles XIV i XV, el monestir, que gaudia de bones rendes, va iniciar la construcció de noves dependències, ja no al voltant del claustre, com s'havia fet en època romànica, sinó al voltant del pati d'entrada (Pati de la Creu). Són d'aquesta època la nova sala capitular, la infermeria, i demés dependències. L'any 1348 va afectar a Catalunya la terrible Pesta Negra. Al seu pas pel monestir només quedaren amb vida dos monjos, a partir d'aquest fet, començà una nova etapa de decadència pel monestir.

El 9 de novembre de l'any 1593 el Papa Climent VIII autoritza la unió de l'abadia de Sant Benet amb el Monestir de Montserrat. La finalitat de Montserrat no era altra que instal·lar-hi un col·legi, donat que en aquests temps Montserrat tenia molts estudiants disseminats en universitats i altres centres docents. El nou col·legi es va obrir el 22 de novembre de 1620. Tres monjos tenien la direcció del col·legi: un mestre de júniors, un lector i un passant. S'ensenyaven les ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i al finalitzar el curs se celebraven certàmens literaris. Les darreres notícies de l'activitat docent la tenim al 1671. Dissolt el col·legi, l'abadia de Sant Benet resta convertida en un lloc de recés on es retiren els monjos més vells de Montserrat.

Al març de 1820 es publica la Constitució que aboleix l'Ordre Benedictina, i aquesta i altres disposicions governamentals, obliguen els monjos a abandonar el monestir abans de l'últim dia de l'any. Canvis polítics van permetre la tornada dels monjos el 29 d'abril de 1823, i el restabliment de la comunitat fins a l'exclaustració definitiva l'any 1835.
L'any 1845 el govern autoritzà la venda del monestir i les seves terres, passant des d'aquell moment per diverses mans.
L'any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del célebre pintor i dibuixant català Ramon Casas i Carbó, adquireix els edificis del monestir i comença una lenta i digna obra de consolidació i restauració del monument.