EL RAL·LI DE LA LLANA

Aquest ral·li em sembla molt interessant, i considero que els participants són en la seva gran majoría, persones responsables, amb la qual cosa no tinc res a dir.

El que si considero necessari i sempre sota la meva opinió, és que en un esdeveniment d'aquesta magnitud i valorant el tipus de vies per les quals es circula, els Mossos d'Esquadra com a responsables de la seguretat vial, tindrien d'estar presents en la majoria dels trams del recorregut, o en cas contrari, tancar al tràfic rodat aquestes carreteres, durant el temps en que s'estigui celebrant aquest afer.

A Mura (Bages) i com resident en aquesta població, no he tingut el goig de poder veure la preséncia de cap efectiu d'aquest Cos Policial Catalá, durant tot el temps en que s'ha produït aquest afer.

Serà que tal vegada manquen efectius, per a controlar aquest tipus d'esdeveniments ?. O tal vegada són més necessaris per fer front als excessos de velocitat, en trams senyalitzats a 80 km/h. ?. O bé per la falta de dur cordat el cinturó de seguretat ?.

Senyors, la resposta després de la publicitat.

SANT BENET DE BAGES

El monestir de Sant Benet de Bages 225 m. 41º 44.558 E 1º 53.960 és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional al segle X fins a l'època barroca.
Entre els elements més destacables el monestir presenta:

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau de 25 metres de llarg per 7,5 d'ample, coberta per una volta lleugerament apuntada i dividida per tres arcs torals. El transcepte té el braç sud més baix i més curt que el del costat nord. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada, i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible des de l'exterior.
El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola rossellonesa. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava les relíquies de Sant Valentí, que Sala havia dut de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossat un impressionant campanar, de base pre-romànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes en època barroca. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església ,s'alça un cimbori en forma de torre campanar de dos pisos.

El claustre constitueix l'element més singular del conjunt. Es format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica, i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes i d'animals.

El palauet és un edifici del segle XIV, que es construí per substituir l'antiga sala capitular romànica. Aquest bell edifici de dues plantes, va ser completament restaurat a començaments d'aquest segle, i presenta uns bells arcs apuntats que sustenten l'estructura.

El monestir de Sant Benet, fou fundat entre els any 950 i 960 pel noble Sala, que marxà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (fet que eximia al monestir de la jurisdicció civil i episcopal). L'any 967 es produeix l'acta de fundació i la dotació de béns del monestir, i l'any 972, mort Sala, es consagra una primera església. Des d'un començament els abats pertanyien a la família Sala i la comunitat per la influència d'aquests abats visqué una època difícil.

El nomenament del primer abat per elecció l'any 1002, va suposar un període d'expansió pel monestir. La casa comtal de Barcelona, també participà directament en el govern del monestir amb el nomenament d'abats, durat el segle XI: Miró i Sanç Berenguer, els dos germans del Comte de Barcelona. L'abat Ranió va començar un procés d'expansió per la comarca, amb donacions de terres, esglésies i parròquies, i va realitzar gestions per adquirir noves terres. Entre les èpoques més tristes pel monestir destaca, l'atac del que fou objecte l'any 1125 per part dels musulmans, que van destruir bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església que va quedar pràcticament reduïda als seus fonaments. A les acaballes del segle XII i inici del segle XIII es construïren l'església i el claustre actuals. Les elevades despeses de les obres foren suportades pels barons de la comarca: els Rocafort, Talamanca, Calders, Boixadors, Viladecavalls... a canvi de ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per les seves ànimes. Aquest fet explica que la majoria de sarcòfags que ocupen el claustre siguin d'aquesta època (Segles XII-XIII).

Durant els segles XIV i XV, el monestir, que gaudia de bones rendes, va iniciar la construcció de noves dependències, ja no al voltant del claustre, com s'havia fet en època romànica, sinó al voltant del pati d'entrada (Pati de la Creu). Són d'aquesta època la nova sala capitular, la infermeria, i demés dependències. L'any 1348 va afectar a Catalunya la terrible Pesta Negra. Al seu pas pel monestir només quedaren amb vida dos monjos, a partir d'aquest fet, començà una nova etapa de decadència pel monestir.

El 9 de novembre de l'any 1593 el Papa Climent VIII autoritza la unió de l'abadia de Sant Benet amb el Monestir de Montserrat. La finalitat de Montserrat no era altra que instal·lar-hi un col·legi, donat que en aquests temps Montserrat tenia molts estudiants disseminats en universitats i altres centres docents. El nou col·legi es va obrir el 22 de novembre de 1620. Tres monjos tenien la direcció del col·legi: un mestre de júniors, un lector i un passant. S'ensenyaven les ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i al finalitzar el curs se celebraven certàmens literaris. Les darreres notícies de l'activitat docent la tenim al 1671. Dissolt el col·legi, l'abadia de Sant Benet resta convertida en un lloc de recés on es retiren els monjos més vells de Montserrat.

Al març de 1820 es publica la Constitució que aboleix l'Ordre Benedictina, i aquesta i altres disposicions governamentals, obliguen els monjos a abandonar el monestir abans de l'últim dia de l'any. Canvis polítics van permetre la tornada dels monjos el 29 d'abril de 1823, i el restabliment de la comunitat fins a l'exclaustració definitiva l'any 1835.
L'any 1845 el govern autoritzà la venda del monestir i les seves terres, passant des d'aquell moment per diverses mans.
L'any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del célebre pintor i dibuixant català Ramon Casas i Carbó, adquireix els edificis del monestir i comença una lenta i digna obra de consolidació i restauració del monument.

ELS CAUS DE MURA

La circulació superficial d'aigües en el massís de Sant Llorenç és quasi inexistent. No hi ha cap curs permanent fora del riu Ripoll, que des de l'area d'estudi rep la principal aportació d'aigua de la font del Llor, a la vall d'Horta. Per la resta de rieres i torrents només hi circula aigua en esdeveniments plujosos de gran intensitat o en períodes de pluges continues.
La circulació hidrològica es produeix de forma subterrània, per infiltració dels llits dels cursos fluvials i a través d'aquests al medi càrstic.
El drenatge superficial del massís es produeix per la riera de les Arenes, la riera de Gaià, la riera de Nespres, el torrent de la Saiola i el torrent de les Vendranes, cap a la conca del riu Llobregat. El sector oriental ho fa cap el riu Ripoll a través de la riera de la vall d'Horta.
Pel que fa a les aigües subterrànies, aquestes surten a l'exterior a través de nombroses fonts permanents i temporals que es localitzen a les zones perifèriques del massís. Entre aquestes es pot citar la font del Llor, els Caus de Mura 521 m. N 41º 41.431 E 1º 59.648, les fonts de Rellinars i els caus de Can Guitart.
Dins el massís hi ha diversos aqüifers superficials, d'importància molt menor que el carst actual, que tenen sortida a l'exterior en diversos punts, com ara la font del Saüc, la font Soleia i la font de la Pola, entre d'altres. Aquestes zones saturades s'expliquen per la intercalació de nivells de gresos i lutites, o bé de conglomerats de matriu argilosa.

LA CREU DEL LLEONAR

La creu del Lleonar, està situada en el terme municipal de Talamanca (Bages).

La inscripció crec que parla per si sola.

El més sorprenent és veure, com el Departament de Política Territorial de Catalunya i Comisió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, considera aquest lloc com un "Jaciment Arqueològic", tal com podreu comprovar en l'enllaç al document Pdf, publicat per l'esmentat organisme:
http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p04d238.pdf
Em sembla una desinformació dels fets tant gran, que no té cap justificació, ha no ser que es tracti d'un error d'impremta.

FRANCESC, DESCANSA EN PAU.

LA BALMA DEL SESTRICÓ

La Balma del Sestricó 572 m. N 41º 41.676 E 1º 59.363 està situada just en el punt on va tenir lloc, l'origen del poble antic de Mura.
Limita al nord amb el paratge anomenat l'Olivar d'en Ceba, i pel sud amb la Costa de la Mata, tenin als seus peus el torrent d'Estenalles.
Es tracta d'una balma obrada, que encara conserva alguns trossos de paret.

PEDREGADA SOBRE MURA

Avui divendres dia 6 de febrer a les 16 hores, ha caigut una pedregada sobre el poble de Mura. Tant sols ha durat 15 minuts, però ha deixat els carrers quasi impracticables. A les 17 hores tornava a lluir el Sol.

EL CARBÓ VEGETAL A MURA

Les grans extensions d'alzinars existents a la zona de la Mata (Mura), proporcionaven la matèria prima necessària per a la obtenció del carbó.

Les campanyes començaven el mes de març. Alguns propietaris de les finques disposaven del personal adient per aquest tipus de treball, mentre que d'altres cercaven colles senceres en altres contrades; i en algun cas n'hi havia prou a contractar un cap de colla o "Piler" i posar uns quants homes a les seves ordres, normalment sis o set, i també deixar-li les cavalleries suficients per a fer el trasllat del carbó, dintre de sarrions.

L'amo de la propietat era qui assenyalava els llocs idonis on s'havia de realitzar el treball. Un cop decidit, la colla començava la feina.
Era necessari, en primer lloc, començar per la construcció de la barraca, que seria durant una llarga temporada, la seva casa. Havia d'esser gran, perquè seria el refugi de tota la colla i magatzem dels estris de treball; i no oblidem que a l'interior també s'hi faria foc a terra per poder cuinar el menjar.

La construcció de la barraca era laboriosa però senzilla; una biga de pi que descansava per un costat en un desnivell de terra formava el que seria més tard el darrere de l'habitacle, i per davant dues bigues més curtes, lligades en forma triangular, portal d'entrada, servien de suport a la biga mestre. Això formava la carcassa.
A la biga carenera, i per cada costat, hi descansaven altres bigues més curtes, seguint la mateixa inclinació triangular que hem esmentat en parlar del portal d'entrada.
L'esquelet de la barraca era completat amb rames lleugeres de pi o alzina, fenassos i també terra. Amb aquest tipus de coberta s'intentava, i s'assolia, que la pluja no entrés a l'interior. En alguns casos, el ramatge exterior era també assegurat amb altres bigues, de mides molt semblants a la carenera, però més primes, i que un cop lligades asseguraven la coberta amb l'esquelet de la barraca.
La porta de tanca era construïda també amb trossos de pi o alzina convenientment lligats sobre un marc de fusta que permetia que aquesta es pogués treure i posar a voluntat.

Construïda la barraca es preparava la plaça o carbonera. Era un terreny pla i net d'arbres i rostolls i es feia el suficient gran per donar cabuda a la pila i al mateix carbó obtingut.
El "Piler" era l'encarregat del muntatge de la pila. Ell construïa, en primer lloc, la xemeneia amb troncs grossos que col·locava horitzontalment, els uns sobre els altres. Recolzats a la xemeneia en col·locava d'altres, quasi verticalment, en forma concèntrica. Quan la pila tenia el diàmetre desijat es cobria tota amb les restes del trossejament, amb branques molt primes d'alzina i amb terra.
L'encesa es feia per la part alta de la xemeneia, i quan la combustió havia arribat a la meitat de la pila, aquesta era alimentada amb altres trossos de llenya d'alzina, operació que rebia el nom de "Bitllar".
Mes tard es feien forats en altres punts de la pila i també s'hi anaven posant trossos de llenya, fent que la combustió es mantingués i fos com més uniforme millor. El foc cada vegada anava baixant més, cremant els troncs més grossos que es trobaven a la part baixa, gairebé tocant a la base de la carbonera o plaça.
Quan el "Piler" ho creia convenient s'apagava la pila, cosa que s'aconseguia tapant els forats amb terra fina. Més tard s'obria la pila, es retirava el carbó obtingut i es posava seguidament dintre els sarrions per poder fer les pesades i el convenient trasllat en el moment oportú.

Aquestes imatges mostren les restes, del que podien haver estat construccions d'aquesta industria carbonera.
No hi obstant, ens queda el dubte, de que aquestes restes, siguin anteriors a aquest afer.
Des d'aqui animo a qualsevol persona entessa en el tema, i que estigui interessada en esbrinar el seu origen, ha posar-se en contacte amb mi, a fi de fer-ne un estudi més acurat.

murata35@gmail.com

EFECTES DEL VENDAVAL A MURA 24/01/2009

Aquesta matinada s'ha produït un esllavissament d'una gran roca sobre la carretera que uneix Mura amb Rocafort, 400 m. N 41º 42.824 E 1º 56.146

El motiu: les grans ratxes de vent que s'han succeït durant aquesta matinada en aquesta contrada.

Menys mal, que no s'han tingut que lamentar desgracies personals, ja que si en el moment del seu esllavissament, hagués passat un vehicle per la carretera, hagués estat una veritable tragèdia.

En aquests moments d'escriure la noticia, encara es troba tallada la carretera.

Com podeu veure, en lloc de ser "Tres pobles de mala mort", som "Tres pobles de bona sort".