El Lli de Narbona(Linum narbonense) és una herba perenne amb la base un pèl llenyosa, tiges erectes de fins a mig metre, ramificades només a la part superior en una inflorescència en forma de cua d'escorpí i fulles petites, lanceolades o linears, curtes i sèssils.
A la primavera, en temps de florida, el Lli de Narbona es fa veure per les seves flors grans amb 5 pètals de color blau amb la nerviació ressaltada de violeta. Al Bages, el Lli de Narbona és molt freqüent a tota mena de prats, ja siguin fenassars, joncedes o vorades de bosc.
Cal no confondre les flors del lli amb les de la Jonça, del mateix color però amb 6 pètals.
El Frare del Romaní(Orobanche latisquama) pertany a la família de les orobancàcies, una família propera a la de les labiades o lamiàcies, la família a la cual pertany el romaní.
La família de les orobancàcies és formada per plantes herbàcies holoparàsites que no fan la fotosíntesi i obtenen tot el seu aliment d'una altra planta (l'hostatger) o hemiparàsites que fan la fotosíntesi i a la vegada parasiten l'hostatger. El gènere Orobanche comprèn tan sòls herbes holoparàsites perennes o anuals.
El Frare del Romaní és una espècie perenne, que a l'època de l'any desfavorable tant sols manté viva la part subterrània és, per tant, un geòfit. Obté el seu aliment parasitant a través de les seves arrels les arrels del Romaní (Rosmarinus Officinalis) i tant sols manifesta externament la seva existència quan produeix les espigues de color vermell violaci destinades a la seva reproducció, que fan de 20 a 40 cm d'alt i comencen a sortir al març. Aquestes espigues, que no es formen tots els anys, porten unes flors amb una corol·la de color púrpura, violaci o rogenc que fa 22-35 mm de llarg i té una forma que recorda la caputxa d'un frare.
Les flors, que s'obren a la primavera, tenen quatre estams lliures que estan soldats a la corol·la i un estigma groc molt aparent.
El Frare del Romaní és una planta de distribució iberomagribina i el seu límit de distribució septentrional passa pel nord del Bages.
El Roser Silvestre(Rosa canina L.) és un arbust de la família de les rosàcies i és conegut vulgarment com gavarrera, rosa pendulina, roser gavarrer, i d'altres. La seva distribució és bàsicament europea, ja que la trobem a tot el continent excepte Islàndia. També es localitza a l'Àsia occidental i en el nord-oest d'Àfrica. Pel que fa a Catalunya, el podem trobar a tota la seva superficie.
El nom d'aquesta planta, Rosa canina, prové de la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat cinoròdon, és etimològicament una transcripció d'una paraula composta d'origen grec (kion + rhodon), que significa "Roser Caní". Popularment era coneguda amb aquest nom perquè sembla que s'utilitzava per a guarir la ràbia.
Aquesta planta creix a àrees amb clima temperat com a terra baixa i zones poc muntanyoses. Es presenten a boscos, senders, a les vores de camins i a les ribes d'alguns rius. La rosa canina floreix al maig però al juny encara es pot veure la planta amb flors. I pel que fa als fruits, maduren a finals d'estiu i durant la tardor.
És un arbust caducifoli de 1 a 4 metres d'altura amb una tija llenyosa i un color que oscil·la entre el verd i el marró. La seva arrel és axonomorfa, ja que té una principal i la resta són secundaries, ramificades a prop de la superficie. La rosa silvestre és llarga, prima, flexible i està recoberta per uns agullons molt durs. Les seves branques són ramificades i erectes. Pel que fa a les fulles, cal dir que són compostes, alternes, concretament pinnaticompostes, peciolades i poden tenir de 5 a 7 folíols. Individualment cada folíol és ovat, té la base atenuada, és glabre, coriaci i verd fosc. El seu marge és sencer i serrat. La seva nervadura és pennada i la disposició de les fulles en la tija és esparsa. Les inflorescències són flors solitàries i terminals, encara que a vegades les trobem agrupades en raïm de 2 o 3 flors. Són flors hermafrodites, actinomorfes amb un calze format per 5 sèpals verds, gamosèpales i de 10 a 22 mm de longitud. Té bràctees avals de 10-50 x 3-15mm. L'androceu, és a dir, l'aparell sexual masculí de la flor, està format per estams infinits i inclusos de diferent longitud i cauen just abans del fruit. El gineceu és pluricarpel·lar, té l'ovari súper i presenta una gran quantitat de pels blancs i sedosos. L'estil és glabre i l'estigma cònic. Els fruits són cinoròdons ovoides, de color vermell intens constituïts pel receptacle de la flor carnós. Estan coronats per restes de calze i a l'interior apareixen uns 10 - 20 aquenis durs (fruits simples indhiscents secs) rodejats de polpa. La part utilitzada són els fruits (cinoròdon), els pètals i les llavors. A vegades s'utilitzen les fulles i les flors.
La Margarida de Prat(Leucanthemum vulgare) és la margarida per excel·lència, tot i que existeixen moltes més espècies d'herbes de la família Compostes que, com ella, fan capítols amb un botó central de flors tubuloses grogues i un volt de flors amb una lígula blanca. La Margarida de Prat és una herba perenne que pot créixer fins al metre d'alçada. Les fulles són simples, linears o espatulades, de fins a 10 cm de longitud i amb el marge incís, sovint profundament. Els capítols de la Margarida de Prat són grans, d'uns 4 cm de diàmetre, normalment solitaris al capdamunt de les tiges. Floreix des del maig fins a l'agost als prats frescals i a les vorades del bosc. La Margarida de Prat és una espècie ampla i poliforma, subdividida en nombroses subespècies atenent a la mida dels capítols i a la morfologia de les fulles.
L'Estepa Blanca(Cistus albidus) és un arbust de la família de les cistàcies. Les fulles són perennes i de color verd grisenc (ja que es troben cobertes de pèls blancs), la qual cosa li dóna el nom (albidus) i la diferencia d'altres estepes. Les flors, grosses, són rosades i tenen els pètals lleugerament arrugats. Els fruits són una càpsula ovoide on es troben les llavors. És, potser, l'estepa més estesa a Catalunya i creix, independentment del tipus de substrat, en zones influïdes per la Mediterrània.
Pot arribar a atènyer una alçada de 40-100(150) cm. Les fulles, amb tres nervis prominents, són sèssils, el·liptiques o oval·lanceolades, amb el marge lleugerament revolut. Les flors apareixen agrupades a inflorescències terminals cimoses que tenen entre 3-8 flors de pedicels llargs
La Falguera Aquilina(Pteridium aquilinum) és una planta de rizoma llarg i serpentejant, de fulles de 30 a 180 cm, tres vegades pinnades, de contorn en forma de delta, amb els segments oblongs. Els sorus ressegueixen la vora dels segments. És una espècie cosmopolita, que a Catalunya se situa preferentment sobre sòls silicis o descalcificats de la muntanya mitjana.
La Sempreviva Borda o Flor de Sant Joan(Helichrysum stoechas) és una mata de port discret d'un o dos pams d'alçada, de color grisenc i fulles linears que pertany a la família compostes. A l'estiu, la Sempreviva Borda floreix en una colla de capítols menuts i esfèrics, de només 5 mm de diàmetre, agrupats al capdamunt de les tiges. Aquests capítols destaquen per les bràctees daurades que protegeixen les flors grogues, petites i tubuloses, i per la seva persintència.
La Sempreviva Borda viu a les brolles, als terrenys secs o pedregosos. És una planta d'olor agradable, les infusions de la qual s'havien utilitzat com antipirètic.
La Dent de Lleó(Taraxacum Officinale Weber) pertany a la família de les Asteràcies (Compostes). És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts indrets del món com a espècie neòfita. És una planta molt comuna a tota Europa, creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. És una planta ruderal, molt resistent, que pot prosperar quasibé a qualsevol lloc.
És molt característica i fàcil de reconeixer, no sol superar els 40-50 cm, d'alçada. Les fulles son alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de Margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa per tot arreu.
Les seves fulles tenen usos gastronòmics i es poden menjar crues, bullides, fregides o en truita. També les inflorescències es poden menjar. És una planta molt resistent i fàcil de cultivar al jardí.
L'Espantallops(Colutea arborescens) és una planta de la família de les fabàcies, és originaria de l'àrea del Mediterrani i es troba al sud d'Europa i en les zones temperades d'Àsia occidental i Àfrica del nord.
És un arbust que pot fer fins a 3 m, d'alçada però generalment no ultrapassa els 120 cm. Acostuma a viure als marges dels camins, en clarianes de bosciu, a les bosquines arbrades, pinedes esclarissades i garrigues fins a una altitud de 1500 m. Aquesta planta creix tant sobre terreny silici com sobre calcari.
Els fruits formen una beina que pot fer de 5 a 7 cm, de llargada i es van inflant mentres maduren, Són molt espectaculars els fruits madurs de l'espantallops degut a llur color rogenc.
Les papallones conegudes com a Blavetes(Polyommtus bellargus) viuen lligades a l'Espantallops. El nom d'aquesta planta prové del fet que les llavors queden soltes a l'interior del llegum madur. Quan el vent mou els fruits es pot sentir un soroll, que segons el folclore tradicional de Catalunya, espanta els llops.
Les fulles es fan servir com a laxant, però el seu fruit és tòxic.
L'Aranyoner(Prunus spinosa) és un arbust de fulla caduca de la família de les rosàcies. És corrent en les bardeisses de gran part d'Europa (manca a partir del centre d'Escandinàvia), Àsia i nord d'Àfrica. Ateny fins a dos metres d'alçada i està proveït de moltes punxes inserides a la tija i les branques. Floreix cap al final d l'hivern amb flors blanques que surten abans de les fulles.
Els seus fruits (anomenats aranyons) són esfèrics, d'un centímetre de diàmetre aproximadament. Són comestibles però molt astringents i tenen gran quantitat de taní. El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Se'n poden fer melmelades. Són la base, a través de la maceració en alcohol, de l'elaboració del Patxaran.
Carta abierta a Don JOSÉ MARIO DOS SANTOS FÉLIX MOURINHO, nacido en Setubal (Portugal) el 26 de Enero de 1963.
Apreciado Sr. José Mario,
No sabe la alegría que he tenido esta mañana al enterarme que a partir de hoy, es Ud, el entrenador del Real Madrid.
Doy las grácias a Don Florentino, un buen crack en el mundo del talonario de cheques y que continue por muchos años, al frente del club.
Por favor le pido, no pierda núnca el desaliento.
No obstante, desde aquí quiero manifestarle mi mayor apoyo Don José, en su trayectoria deportiva ante el Real Madrid, y decirle de viva voz: Don José, dispone Ud, de un gran caracter i personalidad, y es Ud, uno de los mejores entrenadores de fútbol en el mundo entero.
Por favor, no cámbie ni un ápice en su comportamiento.
Lo que el club madridista necesita de una vez por todas, es un perfil prepotente como el suyo, sin la más mínima educación, ni respeto por nadie y siempre colaborador en las ideas de Don Florentino. Faltaria más.
Siempre adelante con su ademán y no defallezca núnca, pero recuerde, quien y cuando se lo dice. Tome buena nota.
Le preconizo que su labor en este club, será del todo nefasta, anti-cordial, con falta de sensibilidad y un total desprecio por los demás, como suele ser su estilo.
Acabará en definitiva como lo que és: un personaje gris, nefasto y que lo único que habrá aprendido en este mundo, es llenar sus arcas, consiguiendo ser uno de los mejores entrenadores de fútbol de toda la galáxia, pero a su vez también obtendrá la copa a la irreveréncia y a la falta de caballerosidad.
Su comportamiento como persona pública hasta el dia de hoy, es del todo reprochable, indignante y con una falta total, por lo que a la ética se refiere.
Alguien dijo y que yo también corroboro:
Le quedan tres telediarios señor, tiempo al tiempo
Dios les cria y ustedes se juntan.
Chulos i toreros com Ud., faltan en esta época de crisis. Bienvenidos al ruedo.
Viva el deporte, la deportividad y la politica. Lo demás no importa para nada.
Ah¡¡¡, yo continuaré con mi humildad, y que por muchos años sea Ud, el mejor entrenador del universo.
El Lli de Narbona (Linum narbonense) és una herba perenne amb la base un pèl llenyosa, tiges erectes de fins a mig metre, ramificades només a la part superior en una inflorescència en forma de cua d'escorpí i fulles petites, lanceolades o linears, curtes i sèssils.
.jpg)
