SEGLE X
SEGLE XI
SEGLE XII
SEGLE XVII
SEGLE XXI
L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ
S’han formulat moltes i variades hipòtesis sobre l’origen, estructura, evolució i arquitectura de l’església de Sant Martí, adés divergents, adés concordes, però mai definitives. Per tant, ens esmerçarem a exposar una línia que sigui la més procedent i ordenada, no volent, en cap cas, sentar càtedra de conclusions úniques i exactes, sinó esperant, tot donat temps al temps, que la recerca en l’esdevenidor arribi a resultats més definitius.
Tal com avui la contemplem, l’església romànica de Mura és el resultat de successives ampliacions i remodelatges que n’han variat sensiblement la fesomia. La situació, però, a baix al poble i a frec de la riera de Nespres, sempre ha estat la mateixa.
Els estudiosos reconeixen que, remuntant-nos a poc abans del segle XI, existia una petita església pre-romànica d’una sola nau, amb una capçalera orientada a llevant formada per un cos de forma trapezoïdal amb tres obertures: la central, de forma circular, i les restants, cobertes amb arcs de mig punt. D’aquesta església se’n conserva, a més del capçal, una paret exterior, situada a tramuntana, amb cinc arcuacions llombardes i un mur a sobre fortament deteriorats pel temps.
Ben aviat aquesta església fou remodelada allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal de pedra tosca del mateix tipus de construcció. Precisament, en obrir en anys recents el susdit portal, s’hi descobrí un sarcòfag amb les despulles d’un personatge desconegut. Dins el crani es trobaren trossos molt petits d’un document que ara és en mans d’experts per a desxifrar-ne el contingut. D’aquesta ampliació en resultà una església d’una sola nau, més alta, amb una volta de mig punt feta de diversos materials i disposats molt diferentment, com es pot veure en l’actualitat.
AMPLIACIÓ AL SEGLE XII
La creixença del poble de Mura mogué a convertir l’església d’una nau en una altra de dues. A tal efecte, se’n bastí una de nova de proporcions més grans cap al migdia i la unió de les dues s’efectuà amb arcs, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a un sol arc former. Aquesta nau fou engrandida a llevant i acabada amb un absis semicircular ornat de manera força sumptuosa tant per dins com per fora. La coberta es féu amb volta de mig punt. És en aquest s. XII, a les acaballes, o a principis del següent, que s’hi col·loca una magnífica portalada que dóna accés a la nova nau i que constitueix un dels elements més valuosos i artístics de l’edifici.
Hem de referir-nos, també, a una reconstrucció obrada al segle XIV deguda, per desgràcia, a adobar els desperfectes que ocasionà un terratrèmol –sembla del 1437- que somogué tot l’edifici. Pels afectes sísmics s’enderrocà la volta central i la coberta de la nau antiga. En la restauració forçada se suprimiren els arcs formers que unien les dues naus i en lloc d’ells construïren una sola arcada feta amb dovelles de pedra ben treballada. Igualment es reforçà el mur nord, construïren un contrafort, es cobrí la nau primitiva amb volta apuntalada i referen la nau central amb volta de mig punt feta de pedra.
Així era l’església de Mura quan la descriví el rector Mn. Jaume Oller, el 1592, en la seva inestimable Consueta. Amb tota simplicitat diu que “sota la volta grossa s’hi col·loquen els fidels”. Be tenia raó el venerable rector!.
ANY 1680: ESGLÉSIA DE TRES NAUS
L’església de dues naus durà fins a final del segle XVII, quan s’hi afegí la tercera i quedà estructuralment com ara..
El motiu que ocasionà l’ampliació fou l’arribada a Mura de les relíquies dels Sants Màrtirs, copatrons sense desbancar Sant Martí. Tan memorable avinentesa devia ser recordada en el futur i, a més, als il·lustres hostes els corresponia una ben digna i agençada residència.
Es basteix a migjorn una nau paral·lela a les altres dues i de semblants proporcions que s’integra a l’edifici amb una gran arcada semblant a la que ja hi havia, però de construcció més basta. També es trasllada el carener al centre resultant-ne dues vessants simètriques a la teulada. Es construeix un campanar de torre aixecat sobre l’antic d’espadanya. A més d’alguns afegitons a la nau central, s’erigeix al damunt de l’absis un comunidor amb finestres als quatre vents per on sortia el rector a beneir, en nom de Déu, els quatre punts cardinals del terme. Per a pujar-hi hi munta una escala que restà coberta i protegida de la intempèrie durant llargs anys i que modernament s’ha tornat a veure a l’exterior. S’arrebossaren a consciència les parets tant a dins com a fora imitant el carreuat. Així l’església quedà llesta bo i mostrant una perspectiva majestuosa i deixant bocabadats els feligresos d’aquells anys. Una inscripció commemorativa dalt la portalada d’entrada revela la finalització de les obres l’any 1697.
Així romangué llargs anys. Sols apuntem que el 1915 s’enderrocà un porxo que cobria la portalada, que així havia estat protegida de les inclemències i és la causa que, sortosament, hagi arribat a nosaltres en perfectes condicions.
ELEMENTS ARTÍSTICS.
Ultra l’estil romànic tardà del conjunt de l’església i que, enllestida la seva restauració, forma un dels millors exponents d’aquest art al Bages, ens referim ara a alguns elements singulars que afegeixen a l’edifici religiós una qualitat artística ben rellevant..
EL TIMPÀ
De finals del segle XII o principis del XIII, és situat en la portalada d’accés al temple, rematada per una arcada adovellada. En els costats, uns capitells historiats sustenten una arquivolta llisa que emmarca el timpà.
Aquest que, en algun temps, degué ser policromat per les restes que se’n veuen, plasma l’adoració dels Reis a l’Infant Jesús. Hom hi veu al mig una Mare de Déu romànica asseguda en un tron amb el Fill a la falda, totes dues imatges amb corona. Acompanyen la Verge, sant Josep i la llevadora. Els tres Reis li presenten llurs ofrenes. El conjunt és rematat amb dos àngels que encensen la Mare i el Fill. Aquest timpà és molt ben conservat i comunica al visitant la primera agradable impressió sobre la vàlua artística del conjunt.
L’ABSIS
Es la capçalera de la nau central, orientat al nord, l’absis es veu ara net d’afegitons i ens permet d’observar una cornisa sostinguda per sis arcades sobreposades que descansen sobre els corresponents capitells aguantats per columnes i mènsules. Hi són oberts tres finestrals rematats amb petits arcs. Els capitells tenen esculpides, molt senzillament, fulles i dibuixos geomètrics i l’absis tant a l’interior com a l’exterior té una forma semicircular ben manifesta, després de les darreres reformes.
L’ARA DE L’ALTAR
L’ara que actualment és a l’altar major de l’església, sostinguda per quatre columnes recuperades, de pedra picada, és una pedra romànica de 140 cm. De llarg, que fins a arribar al lloc on ara és passà molts atzars.
D’antuvi, la trobem descrita l’any 1592 en la Consueta, i va romandre a l’església fins al 1940 quan, per raons desconegudes, fou treta i arrambada a l’exterior. Vers l’any 1960 s’aprofità per a l’altar de la propera ermita de Sant Antoni quan fou agençada. Allà restà una vintena d’anys, superant els estralls de dues riuades, fins que el 1980 es retornà a l’església parroquial i es col·locà a l’altar major.
A la part dreta superior de l’ara, hom hi veu una llegenda inscrita referent a l’acta de consagració i que, traduïda del llatí, diu així: “GUILLEM SENDRE GERIBERT sots-diaca amb tots els meus parents vius i difunts JOAN PUN. . .”, i sembla que correspongué a un tal Guillem Sendre, persona de càrrec o relleu especial que visqué a Mura el 1071, segons documents trobats.
La recuperació i posterior trasllat d’aquesta superba ara romànica a l’altar major de l’església de Mura ha afegit al conjunt monumental un element ben valuós i conferit a l’altar una dignitat excepcional.
CAPITELLS HISTORIATS.
Són els dos ubicats a la portalada d’entrada i representen, el de l’esquerra, la mort de sant Martí, amb monjos que el rodegen, i el de la dreta, la coneguda escena del sant tallant mitja capa per donar-la a un pobre. Son d’una qualitat i estructura òptimes. Afegim-hi que fa uns cinc anys es trobà abandonat a la riera un capitell romànic semblant als altres i que, malgrat el desgast ocasionat per haver rodolat molt de temps entre aigua i pedres, conserva part de les sanefes esculpides, i ve a enriquir un xic més tot el patrimoni artístic.
LA “CONSUETA” DE 1592.
Amb el nom de “Consueta” s’entén un llibre de consuetuds, costums, pràctiques i cerimònies d’una església parroquial i és, a la vegada, un manual de les obligacions dels rectors i clergues. Les consuetes son de gran valor històric i jurídic.
La “Consueta” de la parròquia de Mura fou escrita a mà pel rector Mn. Jaume Oller, el 1592, essent papa Climent VIII, bisbe de Vic Pere Jaume i rei d’Espanya Felip II. Consta de 179 pàgines i, en un català de l’època, ens detalla l’església amb els altars, imatges, ornaments, joiells, etc., el fossar, misses, aplegues, conreus, pagaments, cases, i descriu el poble a finals del s. XVI.
És imprescindible per a conèixer la història de Mura i de la parròquia. Esmenta les dues naus del temple, amb un retaule “no molt gran ni tampoc massa petit” que conté la figura de sant Martí al centre, taulons pintats de la seva vida, i un sagrari a la part anterior. Diu que la capella de la dreta és dedicada a Nostra Senyora, i la de l’esquerra a sant Pere, totes amb altars, imatges i altres ornats. Sobre l’entrada hi havia el cor que servia per a resar i cantar oficis. A més, comptava amb fonts baptismals, confessionaris, trona, canelobres de ferro i tots els objectes propis del culte litúrgic. També especifica que el poble s’asseia en escons i cadires, els homes davant i les dones darrere, i així “ni dona alguna està entre els homes, ni home algun entre les dones”. Avui s’han canviat els papers. Quant al fossar o cementiri, diu que és al costat de l’església, al davant, on va restar fins al present segle.
Igualment es refereix a les cases del pagesos i als qui viuen a la Sagrera i dóna la xifra de 268 habitants de Mura.
RECTOROLOGI.
La relació de tots els rectors i vicaris de Mura és deguda a la recerca amb paciència franciscana de MN. Miquel Bosch, que en fou vicari l’any 1916. Es guarda, en un quadre apropiat, tota la llista dels noms dels 40 rectors coneguts, a més dels 158 vicaris col·laboradors. El primer rector de qui es té noticia és Mn. Galceran de Sau, de 1319 a 1337. Els rectors que hi romangueren més anys foren, el 1664, Mn. J. Reat, amb 30 anys; el 1728, Mn. M. Vicenç, amb 34, i el 1850, Mn. J. Graus, amb 43 anys d’estada. El primer vicari és Mn. Guillem de Conangle el 1337, i el darrer Mn. Eudald Corretja el 1927.
VISITES PASTORALS.
Tots els bisbes de Vic feren, per raó d’obligació pastoral, la visita canònica a Mura. El primer de qui es té constància és el bisbe Jaume de Copons, el 16 de setembre de 1666. Posteriorment hi ha anat els 16 bisbes de la seu osonenca, fins a l’actual Dr. Josep Mª Guix que féu la visita pastoral a Mura l’any 1984. Com a curiositat esmentem que el bisbe Ramon Marimon hi féu quatre visites entre 1726 i 1744; que el bisbe Corcuera n’hi realitzà tres entre 1828 i 1832, i que el Dr. Torres i Bages, patriarca espiritual de Catalunya, visità la parròquia muratana tres vegades, a partir de 1800. Per cert que, els bisbes, de feina en tingueren, ja que a més d’inspeccionar administrativament el sagrament de la confirmació, i l’any 1828 el bisbe Corcuera firmà 378 infants! Sembla ara.
PATRONS: SANT MARTÍ. . .
La festa del sant, l’11 de novembre, és també la Festa Major del poble de Mura. Des de temps immemorial, com resen velles cròniques, s’ha celebrat amb major o menor esplendidesa per mor de les avinenteses que esbullen cada època. Esperem que mai no passi a l’oblit.
. . . I ELS SANTS MÀRTIRS.
En un altar lateral es conserva una antiga urna de fusta treballada i adornada amb pintures, a l’interior de la qual hi ha dipositades les relíquies dels Sant Màrtirs que l’11 de novembre de 1680 el poble rebé amb molta solemnitat. Foren portades de Roma pel Rvd. Francesc Diner, canonge de Manresa, i segons certificacions de l’aleshores, són relíquies de sants que moriren màrtirs en els primers segles del cristianisme: entre ells hi ha els sants Climent, Columbà, Pròsper, Just, Lleó, Desideri, etc.
El copatronatge és degut al fet que per l’abril de 1681 es produí una secada molt forta que comportava malalties i mort. Els muratans celebraren un ofici en honor del Màrtirs, fent pregàries per la pluja, i diu un text que “fórem servits, donant-nos aigua”. El poble agraït els proclamà copatrons celebrant la festa l’endemà de Sant Martí.
De l’autenticitat de les relíquies no en fem cap judici; tan sols apuntar que en visita del bisbe Torres i Bages l’any 1900 “. . . obrí les caixetes i, després d’examinar les venerades relíquies, les trobà dignament guardades i conforme a les autèntiques”.
L’altar dels Sants Màrtirs era guarnit per a un valuós retaule barroc amb les catorze imatges dels sants, però fou cremat en la maltempsada del 1936. Sols se salvà l’urna de les relíquies, que era, en definitiva, el més important.
CAPELLES DEL TERME DE MURA
Donarem breu notícia de cadascuna.
CAPELLA DE SANT ANTONI
Raval avall per la part d’orient del poble, a un centenar de metres de les cases, s’alça la capella més coneguda de Mura, dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Molt senzilla de línies, petita, d’una sola nau, amb un pobre absis al capçal, antigament era plena d’exvots que els devots oferien al sant en reconeixença pels favors haguts. Prova d’això la molta devoció que se li professà i que perviu. La trobem documentada l’any 1716, quan la parròquia la construeix en terrenys del mas de la Mata, prèvia llicència.
Tanmateix, aquesta podia ser l’ampliació d’una de més vella, ja que el 1680, amb ocasió de la rebuda de les relíquies dels Sants Màrtirs, una crònica de l’època relata que es van anar a rebre en processó a la capella que s’ha fet a Sant Antoni. Quedi l’embull a resoldre pels entesos.
Vers l’any 1818 s’hi guarní un porxo a l’entrada que la resguardava de la intempèrie. Així i tot, aquesta porxada s’esfondrà i no s’ha refet fins fa pocs anys. En la darrera centúria ha hagut de suportar els embats de les rierades del curs d’aigua que llepa les seves parets amb calmós rabeig, però que qualque vegada s’enfurisma i rebat a tort i a dret.
Actualment és oberta al culte, i en la festa de sant Antoni Abat s’hi beneïen animals, i pensem que l’altre Antoni, el de Pâdua, no hi devia posar cap pega per l’apropiació del seu homònim. Tota la capella té un aspecte correcte.
CAPELLA DE SANT LLEÏR
Està situada als peus de l’antic castell de Mura, en una plana enmig de conreus, ben a prop de la masia del mateix nom. Fou dedicada a Sant Lleïr o Llei, bisbe i màrtir al s. IX. Segons escriu MN. Antoni Pladevall, no s’han trobat notícies directes sobre la capella fins al s XVI quan la Consueta de Mura diu que la parròquia hi pujava en processó el dilluns de Lledànies. No obstant això, el cognom Santllehí ja es menciona des del segle XIV. L’any 1796 un decret del bisbe de Vic prohibeix el culte a causa de l’estat d’abandó i ruïnes en què es trobava la capella. A les acaballes del segle XVIII es duu a terme una seriosa reparació del propietari Joan Vall, la qual s’acaba el 1806 per l’hereu del mas Santlleïr, segons explicita la inscripció en la llinda de l’entrada. Finalment, des del 1936 en què es profanà es troba sense culte i es manté tancada.
CAPELLA DE SANT JAUME DE LA MATA
A un tirat de pedra del mas de la Mata, cara per cara al turó del Montcau, encimbellada en un tossal, pla petita capella de Sant Jaume és coneguda per un document de l’any 1755 pel qual el bisbe de Vic concedeix indulgències als qui la visiten. Devia gaudir d’una bona prestància, ja que l’any 1761 és no res menys que el papa Climent XIII el qui concedeix una butlla donant indulgència plenària als qui preguin per l’Església tot visitant la capella.
Per les guerres carlines fou destruïda, i es refà totalment a mitjan s. XIX. Allargada una mica i fets uns petits cambrils, la capella de Sant Jaume perviu actualment en culte. De la tradicional devoció dels muratans, n’és fidel testimoni aquesta tornada dels Goigs:
Mata i Mura en l’aflicció
Us invoca de tot cor.
SANTA CREU DE PALOU
La trobem amb les restes ben abandonades a la part de ponent de la parròquia, a algunes hores de mal camí de Mura. Hi ha notícia que pot ser una obra del segle XI o XII i és ben propera a l’antic i senyorial mas Farell, abandonat.
Segons el tantes vegades citat Mn. Oller, l’any 1592 tenia volta de canó, dues capelles i absis. Unes arcuacions llombardes i el campanar d’espadanya completaven l’edifici. Els vicaris de Mura hi anaven a peu a celebrar la missa, i la festa de Sant Sebastià, vot de poble, es feia allà dalt.
Ara tan sols en queden unes parets enrunades, la volta esfondrada, l’interior ple de dexailles, perduda enmig de l’espessorall boscà, que la fa molt difícil de trobar. Té al costat el cementiri de la casa Mata-rodona.
SANTA MARIA DE MATADARS.
Coneguda modernament per l’església del Marquet, és un importantíssim edifici pre-romànic d’una sola nau, malgrat que primitivament en tenia tres. Es troba a la llinda del terme de Mura, tocant als del Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet. La trobem en documents de l’any 955 i ha sofert moltes modificacions. L’antiga església es renovà al segle XI amb volta de canó, dos arcs torals i amb decoració convenient.
Cal fer menció que l’any 1950 fou reconstruïda en la seva totalitat a cura d’una família de Manresa. És oberta al culte i és digna de visitar. També cal dir que des d’antic ha tingut una relació amb el monestir de Montserrat amb ajudes i contactes. Finalment esmentem que al Museu d’Art de Catalunya es mostra una preciosa talla romànica en fusta de la Mare de Déu de Matadars, pertanyent al segle XIII.
CAPELLA DE SANTA MARGARIDA DEL PUIG.
Sense excessiva importància, la capella és adossada paret per paret a la masia actual del Puig de la Balma. Una sòbria nau la cobreix, i a l’altar hi ha un retaule de fusta sense gaire relleu artístic, al centre del qual es col·locà la imatge de la santa. Té culte en especial el dia de la festa, 20 de juliol, que és quan hi pugen els seus devots de Mura, i s’hi diu missa.
VIDA RELIGIOSA DE LA PARRÒQUIA.
Seria injust si no dèiem, per acabar aquest capítol, una paraula per destacar els fruits de vida cristiana que han germinat a l’abric de la parròquia de Mura. Sense voler-nos ficar en interioritats de l’esperit, fruit de vivència d’una feligresia ancestral, aplegada a l’entorn de Sant Martí, i el temple que ha brandat joiosament les campanes en els bateigs dels fills, o ha plorat pausada en l’últim adéu als difunts, sí que volem fer constar una avinentesa ben encoratjadora: el nombre de persones d’ambdós sexes que Mura ha donat per a ser consagrades a Déu.
Sense oblidar tots els sacerdots i religiosos muratans sorgits del caliu familiar i cristià, volem referir-nos d’una manera destacada al bon nombre de religiosos muratans que han professat en la Congregació dels Pares de la Sagrada Família. El poble ha estat un viver inesgotable per a la congregació fundada pel beat Josep Manyanet, i els pares religiosos muratans han portat el nom del poble no sols a punts de la nostra nació, sinó també a llunyans indrets d’Europa i Amèrica. Parlar de Mura en qualsevol lloc on hi ha religiosos de la Sagrada Família, és parlar de quelcom entranyable, casolà i enormement estimat.
Per això no és estrany que el proppassat 2 de febrer de 1985 fos un dia memorable per a Mura. En tal diada, un fill del poble, Joaquim Calvet i Viadiu, rebé l’ordenació sacerdotal de mans del bisbe de Vic, Dr. Guix, en la mateixa església parroquial on fou batejat. Ultra la indefugible avinentesa d’escaure’s la primera ordenació sacerdotal a Mura, en Joaquim és el darrer muratà incorporat a la Congregació de la Sagrada Família.
En deixem constància com una mostra més de les arrels cristianes que han nascut i fructificat al sopluig de la parròquia de Sant Martí de Mura.
LA RESTAURACIÓ
Si el lector ens ha seguit pacientment per les pàgines anteriors, podrà deduir per tots els capgirells de les diverses i successives etapes constructives de l’església de Mura, que la seva restauració devia desembocar en una recerca arquitectònica àrdua i difícil. Sols així es podria establir una certesa possible a través dels esdeveniments ocorreguts.
Aquest afany de recuperació de la nostra història feta pedra tingué el seu inici fa poc més d’un quart de segle proppassat, per tal com abans, Mura i la seva conjuntura no eren pas gaire coneguts. Feia real, malauradament, aquell gens falaguer refrany de “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort”. Això avui a passat el record. Una dita rància ja feliçment superada..
En aquesta darrera part deixarem constància escrita dels principals treballs de restauració obrats a l’església, tot indicant-en la cronologia i els resultats obtinguts.
PRIMERES OBRES.
Gairebé a la segona meitat del segle passat, concretament l’any 1940, es va procedir a adobar els danys ocasionats per la guerra civil. La crema del sumptuós retaule, dels altars, imatges i altres béns del temple, suposà una acurada i obligada restauració com en altres indrets. N’era rector Mn. Ramon Camprubí i es restaurà globalment l’església tot construint-hi un altar major de pedra, altars laterals i altres obres necessàries.
Vers l’any 1969, essent-en rector Mn. Josep Solà, es netegen les parts interiors de l’altar lateral de la nau sud, i s’hi col·loca ben destacada l’urna dels Sants Màrtirs. Fou la primera aparició de la pedra amagada.
Entre 1971 i 1975 essent rector Mn. Xavier Coll, es neteja completament la nau de migdia, s’emprèn la tasca de treure l’enguixat de la nau nord, la més antiga, i s’hi troba tota una gamma de construccions primitives i sobreposades que són un dels enigmes del temple. També es descobreixen els dos arcs formers de les naus i el conjunt s’il·lumina amb llum indirecte, en consonància amb la pedra retrobada.
OBRES POSTERIORS
L’any 1977 i essent-en rector Mn. Lluís Costa, es determina de continuar tota l’obra restauradora, que no acaba fins al 1984, després d’una tasca de recuperació molt ben aconseguida.
Passos fets:
Enderrocament del cobert que amagava la capçalera i de dues escales que menaven al comunidor. Tot queda a l’exterior.
· Se suprimeix un pas subterrani que anava de la rectoria a l’església.
· Es treu el guix de la nau central i s’enderroca el cor.
· Es treu la pica baptismal i es refà la paret amb carreus.
· Es refà de nou el pilar de l’arc triomfal i s’hi encasten dovelles.
· Pavimentació del sòl del temple amb peces de pedra polida. Es refà el cancell.
· Renovació de la coberta del campanar consolidant baranes i pilars.
· Reforma del presbiteri. La imatge de Sant Martí es trasllada sota l’arcada dreta.
· Es canvia l’altar de pedra per un altre muntat amb columnes i capitells d’un suposat altar gòtic de Talamanca i s’hi col·loca l’ara romànica recobrada.
NORMES D’ACTUACIO.
Des del principi de la determinació de restaurar l’església de Mura s’hi va interessar la Diputació de Barcelona. La seva col·laboració i mecenatge es traduí en la visita de responsables dels departaments competents, l’assessorament tècnic i la tramesa d’ajudes. Aquesta cooperació s’intensificà a partir de 1982 completant les anteriors actuacions inacabades o parcials.
Aquesta intervenció girà sobre dos punts: consolidar les parets del temple en mal estat, i fer més llegible l’edifici, tan complex en la seva estructura com a resultat de les successives construccions.
DARRERES RESTAURACIONS
Es produeixen entre els anys 1982 i 1984 i les mencionem ací.
· Demolir la sagristia adossada a l’absis i que el tapava parcialment.
· Enderrocar un cos d’edifici construït damunt de l’absis i que abrigava un passadís de la rectorial al comunidor.
· Neteja en l’absis d’arrebossaments anteriors. Es marquen i refermen les dovelles i carreus. Es restaura la primitiva capçalera obrint-s’hi tres finestrals tapiats. Es desmunta l’escala interior que duia a la golfa.
· Desmuntar tota la coberta de l’església i construir-en una de nova amb formigó i teula vella aprofitada.
· Es rebaixa una part de la coberta de la nau nord i es separa el contrafort gòtic del sobrealçament romànic de l’església primitiva. Es reconstrueix la cornisa.
· Restauració dels murs laterals de l’edifici, en especial el rètol commemoratiu de la gran reforma de 1697.
· Obertura d’un portal emparedat a la part de llevant de la primera nau, on es descobreix una sepultura.
· Reparació de l’embigat del comunidor i consolidar la coberta.
· Neteja dels murs del campanar.
· Modificació del quadre de llum elèctrica adaptant-la a la nova perspectiva del temple.
· Construcció d’una nova sagristia a l’extrem oest de la nau sud, amb armaris i una escala que mena al campanar.
· Fer millores a la plaça de l’església amb voreres, parterres i esglaons de pedra en consonància amb la fesomia de la plaça del poble.
Així dit, quasi telegràficament, tal volta no es contempli amb tota la seva profunditat el treball constant que tots els implicats en l’esmentada obra de restauració han dut a terme darrerament. Val la pena d’arribar-se fins a Mura i comprovar sobre el terreny el resultat excel·lent, i sorprenent, per la qualitat artística que ara ofereix el temple parroquial.
Ara en acabar aquestes senzilles pàgines, s’ha d’agrair en tota la seva extensió, l’ajut i assessoria del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Bona part del reeiximent assolit és degut a la seva eficaç acció.
Però seríem injustos sense tenir esment de totes les persones, anònimes i silencioses, que s’han interessat per l’evolució d’aquesta restauració. Primer, els habitants de Mura; ells, com a directes beneficiaris, han esmerçat feina, interès i col·laboració perquè l’església que els ha vist néixer i créixer pogués lluir tota l’esplendor i fos admiració dels forans.
I també a tots els amics, visitants, gent que a estones o a temporades s’han atansat fins a Mura per percebre el batec de més de mil anys d’història i contemplar l’esplendidesa de la seva església romànica, secular i feixuga pel pes de tants anys, però que ara, polida i rejovenida, es disposa a fer camí en una nova primavera, espurnejant lluminàries de fe, amor i pàtria.
L’església se Sant Martí de Mura, feliçment recuperada per a l’art i la història, és una pedra preciosa encastada en el tan ric patrimoni artístic que adorna la terra i la gent del nostre clar país. Celebrem-ho.
A TALL DE COMIAT,
QUE NO VOL SER CLOENDA.
Perquè la història continua.
Pas a pas. Dia a dia.
Feta lletra rància en apergaminats papers,
Feta pedra recobrada amb lluïssor de segles,
Feta cançó i llegenda en capvespres vora la llar,
Feta vivència de fe per a proclamar les meravelles de Déu.
I són, calbament, ells,
La terra,
La gent
I Sant Martí
Els qui afaiçonen la nostra història.
Ells són història.
Nosaltres, tots, fem camí.
Pas a pas. Dia a dia.
Font: Mn. Joaquim Calvet i Viadiu
