LA FÀBRICA DE SANT JAUME

El que queda de la fàbrica Sant Jaume 167 mts. 31T 404506 4615566 es troba a la riba esquerra del Llobregat i a prop del pont dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, al barri de Boades després de la urbanització de la Torre del Breny. Era un edifici de dues plantes, amb gruixudes parets de pedra, teulada a doble vessant, amb les finestres i portes voltades de maó i fetes amb arc rebaixat. Una porta lateral té a sobre una placa de ciment amb la inscripció J.M. AÑO 1896. (José Monteis).

D'aquest edifici resta en peu la carcassa sense teulada i la xemeneia quadrangular a l'angle nord-est. Disposava d'un salt d'aigua per generar la força motriu. La primitiva resclosa era de fusta i més tard es va construir de pedra.

La fàbrica va ser instaurada l'any 1896 per Jaume Marcet de Vallhonesta, en terrenys que va adquirir a can Vilaseca de Boades. Inicialment era una fàbrica tèxtil i hi treballaven obrers de la rodalia, de Els Comtals i de Manresa. Més tard va acollir diferents activitats: fabricació de paper, vidres per a llanternes, estació d'aigües de Sant Vicenç, derivats de les brises, tractaments tèrmics, materials de construcció.

La propietat de l'edifici i el salt ha passat per diversos amos, entre ells el fabricant Armengol. Actualment és del Sr. Tomàs de Barcelona. L'aiguat de 1971 posà fi a la fàbrica, ja que la riuada inundà la planta baixa i arrasà la resclosa, restant des de llavors abandonada.

LA TORRE DEL BRENY

La Torre del Breny 175 mts. 31T 404677 4614668, és un sepulcre en forma de creu, del que es conserva actualment el basament. Correspon a una ferma construcció amb els seus costats orientats seguint els quatre punts cardinals. L’existència de la torre sepulcral ja es coneguda d’antic i hi ha diferents autors que en parlen, com Francisco de Zamora, Jaume Caresmar, Antoni Pons.

La primera referència històrica la trobem el 1678 a la Catalunya Ilustrada d’Esteban Corbera publicada a Nàpols. J. Masdeu testimonia que l’edifici va romandre íntegre fins a finals del segle XVIII, en que es transformà en masia.

Alexandre Laborde, al segle XIX, en el seu “Viatge pintoresc i històric a Espanya” en recull l’existència, en fa una descripció, un dibuix del conjunt i una planta (1806).

El 1872 Torres i Torrents dóna indignada la notícia de la destrucció del monument a “Memorias o apuntes sobre la Torre del Breny y el Castillo de Balsareny”.

L’any 1870 es desmuntà la part superior i els carreus es feren servir per construir una resclosa al riu per portar aigua a una fàbrica de Sant Vicenç de Castellet; al mateix moment la masia que era al seu costat fou ampliada damunt la torre quedant aquesta ofegada. Entre molts estudiosos que donen referència hi ha J. Puig i Cadafalch i Albertini. Joan Santmartí la considera del tipus d’edícula o cel•la sobre pòdium.

El 1975 la Diputació de Barcelona realitzà la restauració i enjardinament de l’entorn i va posar una valla protectora.

El 1985 Josep M. Gurt, en col•laboració amb un grup de topògrafs de la Subdirección general de Arqueología del Ministerio de Cultura, realitzà un treball planimètric, així com uns sondejos arqueològics que foren estèrils.

Les primeres notícies documentals de Castellgalí corresponen a l’any 924 i fa referència a la venda d’un alou de Marganell, citant el castell Galí com a terme (castelo de Galindo). Aquest antropònim d’origen medieval ha donat nom al poble, interpretant alguns historiadors que el nom significava Castell del Gall.

Actualment aquesta etimologia sembla descartable i es donen arguments més sòlids. Així el nom podria procedir de castrum Galindo o Galini, tal com ho testimoni l’escriptura del 924 i que probablement es referia al senyor del castell. Segons Joan Corominas el nom de Galindo és d’origen pirinenc basc-aragonès i molt freqüent a la documentació medieval de l’alt Aragó i del nostre Principat, cosa que pot demostrar que es van instal·lar a la zona gent vinguda d’aquelles terres en època de la repoblació.

Probablement aquest era el nom de la persona que ostentava l’aprisió del territori que va construir la seva fortalesa.

Castellgalí es trobava en la línia fronterera dels comtats catalans del segle X, assenyalada per la línia Llobregat, Montserrat, Cardona, Solsona i Montsec; per tant és clara la importància estratègica de la fortificació en un turó que domina la cruïlla de dues grans conques fluvials i en el límit de les terres de ningú.

Fins el 1178 no trobem altra document fiable referit al castell. Tampoc disposem de documentació concreta de l’establiment de la quadra de Cirerencs, tot i que no és difícil suposar que es crearia a partir de la colonització fruit del mecenatge feudal a les terres de la frontera. En quant a Boades, la primera documentació que l’esmenta és del 1020, com a frontera de la parròquia de Manresa.

El document de 1178 és una escriptura de venda del castell al rei Alfons I per part de Sibil·la filla de Bernat Ramon de Manresa, castlà de Manresa. El 1193 el rei concedeix el castell a la nova família feudatària, que passa a ser sognominada Castellgalí. També al segle XII tenim informació de l’església parroquial dedicada a Santa Miquel. Al segle XIII tenim notícies de l’església de Santa Margarida i una comunitat de monges agrupades a l’entorn de l’església el 1225.

A l’Arxiu Comarcal de Manresa es conserva un document, datat el 1281 i recollit per Sarret i Arbós al llibre Manual del Veguer, que parla de la batllia del castell encomanada per un any a Ferrer de Planes. El batlle era el delegat del senyor que tenia cura del cobrament de censos, mentre que el castlà s’encarregava de les defensa militar.

LA VIL·LA ROMANA DE CAN FONT DE CIRERENCS

Les troballes que s'han fet a nivell superficial (restes de tegulae i dolia, fragments escadussers de ceràmica sigil·lada i un pondus) constaten l'existència d'un jaciment romà a Can Font de Cirerencs i, de passada, reforcen la idea del pas d'un camí antic per aquest sector. La vil·la es trobaria perfectament emplaçada segons els cànons clàssics: en un racó de la plana, arrecerada per un turó a la seva esquena, encarada a migdia, a prop d'un camí però no a tocar, i amb excel·lents vistes sobre el riu Cardener.

El mas de Can Font de Cirerencs 220 mts. 31T 403540 4615808 actualment deshabitat, conserva en les seves parets empremtes de diversos períodes històrics. El mas va configurar-se al llarg de l'edat mitjana i en època baix-medieval ja tenia una estructura força consistent, com ho demostra el celler, amb els característics arcs apuntats, i altres elements de la planta baixa. Posteriorment va sofrir una reforma important a finals del segle XVII i principi del XVIII, tal com ens informen diferents llindes que s'han conservat (dels anys 1668, 1671 i 1718), i una altra al final del segle XIX o principi del XX, en la qual el conjunt s'adapta com a residència rural a l'estil més o menys modernista, tot afegint-hi dos cossos laterals allargassats on hi ha la nova casa dels amos, alhora que es remata una torre quadrada, probablement anterior.

Observant amb deteniment la planta de l'edifici, hi ha tres elemnts que ens criden l'atenció: un pou, el celler i una cambra adjacent al celler amb un gran finestral. Aquests elements són els més antics i es troben situats en un punt nodal de la masia que ha condicionat totes les construccions posteriors.

El pou té aproximadament un metre de diàmetre. En la part inferior està arrebossat amb morter de calç. Sembla un element molt antic ja que, quan es va aixecar la construcció del celler, es va deixar una obertura al mur per poder accedir al pou. En les últimes modificacions de la masia el pou es va prolongar fins la primera planta, on s'hi va construir un altre accés.

El celler, una construcció força impressionant i de gran qualitat constructiva, és l'habitació a partir de la qual es va desplegar tota l'estructura arquitectònica del mas. És una cambra de forma rectangular d'unes dimensions interiors de 17 per 7,5 metres aproximadament. L'aparell constructiu és fet amb carreus ben tallats i dispossats en fileres regulars. S'hi observen tres finestres en forma d'espitllera (una de les quals està tapiada) de dimensions molt grans (1,10 m d'alçada) i perfectament regulars.
Aquestes obertures no tenen sortida a l'exterior, ja que les construccions posteriors les han inhabilitat.
En el període gòtic la sala es va cobrir amb cinc grans arcs de diafragma i se'n va modificar la paret oest, per tal d'integrar-la en la nova configuració del mas. La solidesa i la bona qualitat d'aquesta peça, si la comparem amb altres murs de pedra conservats a la planta baixa, juntament amb l'existència de les espitlleres, podrien fer pensar en una construcció amb finalitats defensives, tot i que no es pot descartar que, des d'un primer moment, ja fos concebuda per desenvolupar la funció de celler.

Adjacent al celler, just en el punt on es posen en contacte el mas medieval i l'ampliació modernista, trobem una petita habitació de planta més o menys cònica, però molt irregular, que fa cinc metres de llarg per poc més de cinc metres d'amplada en la seva part meridional i està coberta amb una volta de pedra. Aquesta habitació, que és posterior al celler, ja que en cega una de les espitlleres, es va fent estreta per la paret de ponent fins arribar a només 2,16 metres d'amplada. Aquesta paret presenta dues inclinacions provocades per l'adaptació, molt forçada, a un dels angles del celler. En el punt més estret s'aixeca una gran finestra rematada amb un arc escarser asimètric. Posteriorment, l'arc va ser reforçat a la part exterior per un altre arc de maó, i l'obertura va ser tapiada per habilitar la cambra contigua com a tina.
Actualment l'habitació té una petita porta d'entrada, però anteriorment hi havia un gran arc de mig punt que donava accés a la sala, i posteriorment també va ser tapiat.

La singularitat d'aquesta habitació, i en especial la gran finestra o arcada, que en la situació que hem descrit no té cap funció arquitectònica, justament amb el fet que en diferents punts han aparegut restes abundants de tegulae, ens fa pensar en un primer moment que ens trobàvem davant d'una antiga habitació romana rematada amb una exedra.
El refernt de l'exedra de Boades era molt immediat. Però tant les mides (més grans en el cas de Can Font) com les característiques de l'aparell constructiu ens han fet desestimar en principi aquesta hipòtesi, tot i que caldria una intervenció arqueològica per determinar si en la fonamentació d'aquesta estructura peculiar queden vestigis d'època romana.

Així doncs, amb les dades de que disposem actualment podem afirmar que la masia de Can Font de Cirerencs s'assenta sobre un jaciment previ d'època romana, tal com ho demostra el material constructiu, bàsicament restes de tegula, que hem identificat en l'habitació amb finestra i també en camps propers.

Tanmateix, el que no podem determinar és si algunes de les construccions de la masia són d'època romana o fins a quin punt reaprofiten estructures constructives anteriors. Una hipòtesi del procés constructiu del conjunt, basada en l'observació de les restes actuals, ens fa pensar que el pou seria l'element més antic, al costat del qual es va aixecar la construcció del celler i, posteriorment, l'habitació amb finestra.
Ara per ara, però, no tenim prou dades per fixar una cronologia absoluta a aquests elements, i tampoc podem afirmar que el celler sigui una construcció d'època antiga. Això no obstant, és un fet evident que aquests tres elements, sens dubte els més antics del conjunt, van condicionar el creixament de la masia i les construccions posteriors segueixen el ritme d'unes estructures prèvies que forcen una planta en forma d'angle obert, amb una distribució, especialment en aquest punt nodal, certament estranya.

Un altre aspecte que sorprèn de l'observació de la planta és que, al voltant de la intersecció d'aquests tres elements, han quedat diversos espais morts.
Un, de forma triangular, és reomplert amb terra i pedres, un altre és al costat del celler i consisteix en una cambra sense cap accés, i un altre està situat entre la tina i el pou.

A un nivell més anecdòtic, val la pena esmentar que la masia de Can Font de Cirerencs, probablement pel fet de ser la gran casa pairal d'aquesta zona, ha estat objecte d'enraonies populars o de rumors, especialment el celler, del qual es deia que tenia uns ganxos de ferro que havien servit per fer-hi tortures.

CONFLUÈNCIA LLOBREGAT I CARDENER

El Llobregat conforma una vall estreta envoltada de turons. Aquesta zona és, a més, un punt estratègic de comunicacions: d'una banda, les rutes que vénen del Cardener; de l'altra, les que vénen del Llobregat amunt i que devien ajuntar-se a Manresa o bé una mica més avall, abans de la confluència dels dos rius.

Un punt estratègic, geograficament partit en dos territoris gairebè bessons. En efecte, els meandres dels rius configuren dues porcions de terreny més o menys pla de característiques molt similars, amb una extensió pràcticament idèntica i una distribució simètrica. Les dues planes, dividides pel Llobregat i organitzades a partir de l'eix vertebrador que suposa el pas del camí, tenen dos nuclis que des de temps immemorials han centralitzat sengles explotacions a banda i banda: Boades és un assentament d'origen ibèric (ocupat almenys des del segle VI a.C.) transformat després en una vil·la romana que és la més important del Bages.

Punt de confluència dels dos rius: 164 mts. 31T 404568 4614818

EL SEPULCRE ROMÀ DE BOADES

El sepulcre romà de Boades 203 mts. 31T 405124 4615352 és una construcció integrada en el conjunt arqueològic de la vila de Boades.

D'aquest jaciment se'n té coneixement des del segle XIX per una carta conservada a l'Arxiu Històric de Manresa escrita per A. Durán i Sanpere.

A inicis dels anys 30 el Centre Excursionista de Manresa sota la direcció de mossèn Santamaria, va fer una sèrie d'excavacions. Els Amics de l'Art Vell es feren càrrec de la reconstrucció i salvament del sepulcre, dirigin les tasques l'arqueòleg Serra Ràfols i l'arquitecte J. Roure entre 1930 i 1933.

El sepulcre correspon al model de cel·la, de planta quadrada lleugerament rectangular. L'excavació de l'interior deixà al descobert quatre sitges, considerades ibèriques, que formaven part d'un camp de sitges que s'estenia també fora del sepulcre. Malgrat que Serra Ràfols les considerava d'enterrament, es creu que la seva afirmació estava totalment mancada de base. Es trobà també l'arrencada doble d'un arc (un a cada banda de la cambra) que separava l'estança en dos pisos.

PONT FORADAT O DE LES ARNAULES

El pont Foradat o de les Arnaules 250 mts. 31T 405417 4617337 és un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en el terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules.

Es tracta d'una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats.

La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l'erosió. Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fossils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària.
La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de les Arnaules, perquè l'erosió n'ha anat buidant els materials de sobre i de sota.
Al punt del pont, la capa de calcària deuria tenir dues esquerdes o diàclasis prèvies, paral·leles. L'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny a partir de l'esquerda interior, aïllant l'esvelt pont de roca que, per ara, resisteix.

El pont de les Arnaules mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdòs costats, l'amplada oscil·la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta i queda suspès a 10,7 metres damunt del torrent.

L'autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per damunt d'aquest vessant. El seu talús s'acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament el pont de les Arnaules va quedar fora de l'àmbit del moviment de terres de l'autopista.

SANTA MARIA DE L'AVELLANA

Santa Maria de l'Avellana 608 mts. 31T 381287 4630592 és església sufragània de la de Pinós del Solsonès, a l'extrem SE del terme, prop del mas Sala i de can Puigferrers, a la capçalera de la riera de Vallmanya.

Esmentada ja el 1270, fou reedificada el 1650; conserva un notable altar barroc esculpit amb escenes de la vida de la Mare de Déu.

GOIGS A LA MARE DE DEU

Mare de Deu singular
puig que sou Nostra advocada,
de Avallana intitulada
vullanos sempre ajudar

JAUMANDREU

Des del segle XII, la finca de Jaumandreu, a la comarca del Bages, ha creat història per la seva activitat vinícola, confluint la bona feina de diverses generacions amb les magnífiques condicions que ofereix el terreny per al cultiu de la vinya.

La finca inclou una masia tradicional catalana emmarcada en un entorn únic, entre suaus turons, on impera el silenci i la vista es perd divisant vinyes.

Fins al segle XV aquesta finca, situada al terme municipal de Fonollosa , tenia el nom de mas Torrecabrera, així va ser al menys des del segle XII, data de la construcció de la masia.

A primers del segle XVI, un nou amo es va fer càrrec de la finca i de l'explotació de les seves vinyes. Es tractava de Jaume Andreu, un jove emprenedor que hi va donar empenta econòmica molt important, cosa que li va suposar una gran notorietat i poder.
Ell va ser qui va fer construir la torre que avui encara dóna un aspecte senyorial a la masia, i també la capella consagrada a Sant Joan Baptista 389 mts. 31T 396415 4625169 que durant segles va ser el refugi espiritual de la família. Però encara va anar més enllà en donar-li el seu propi nom a la finca i convertir-la així en Jaumandreu, cognom que portaria la família a partir d'aquell moment. El primer document en què consta el nou cognom data del 1516, i hi apareix la signatura del senyor Jaumandreu.

Els vins de la finca Jaumandreu han destacat sempre per ser uns vins autèntics, producte d'una gran creativitat i fruit d'un treball acurat i una gran pasió. Són vins elaborats a partir de collita pròpia, amb un total respecte per l'entorn natural que els dona vida.

En Jaumandreu, s'han recuperat 60 hectàrees de vinya amb les varietats Merlot, Cabernet Sauvignon, Syrah, Chardonay i Sauvignon blanc. Es tracta del primer celler en extensió del Pla de Bages.

SANT MIQUEL I SANT PERE DE VALLMANYA

L'ermita de Sant Miquel de Vallmanya 571 mts. 31T 382984 4631911 és de planta rectangular, d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, ornamentat amb un fris d'arcuacions llombardes, disposades en sèries de dues entre les enes, amb la peculiaritat que aquestes arrenquen d'un sòcol i no pas del nivell del terra com és habitual.

La coberta de l'edifici és a dos vessants, damunt la nau i amb llasses de forma cònica, a l'absis. En mig dels dos cossos, damunt la paret que sobrepuja uns 40 cm la teulada, hi ha el campanar d'espadanya d'una obertura, a l'indret de l'arc pre-absidal.

L'edifici és un bon exemple de les formes rurals de l'arquitectura del segle XI i segueix els models llombards.

Al SE del terme, i en un territori semblant al de Matamargó, al peu de la serra de Pinós i al voltant de la riera de Vallmanya, s'estén el terme parroquial de Vallmanya (63 h el 2005), centrat per l'església de Sant Pere de Vallmanya 579 mts. 31T 382749 4631951 situada en un tossal encastellat; és un edifici d'origen romànic però ha sofert diverses reformes fins al segle XIX; prop seu hi ha algunes masies.
Se celebra la festa major el diumenge següent al 26 de setembre, per la festivitat dels Sants Metges, patrons del poble.

El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirmà a l'abat de Montserrat la possesió del lloc de Vallemaria (potser Vallemania) prop de la muntanya de Montedó amb les esglésies que hi hagués. Un feudatari, Ramon de Vallmanya, autoritzà el 1193 el pas dels ramats de Santes Creus pel camí ramader que passava per Boixadors, Vallmanya, Segaler (prop de Cardona) i continuava per la muntanya vers Montmajor.

El castell de Vallmanya pertangué fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat. Entre les masies destaquen les de Can Sala, Oliva, Bonsfills i Can Prat, totes amb capella (la de Can Prat, dedicada a Sant Miquel, és romànica).

SANTA MARIA DE DUSFORT

Dusfort, sovint anomenat popularment Durfort, és un petit nucli de població integrat en el municipi de Calonge de Segarra. Aquest topònim d'arrel celta significa "reducte fort", concepte gens inverossimíl tenin en compte l'ubicació de Durfort en el cim d'un puig cònic, dificilment expugnable.

Població predominantment agrícola, les riques argiles del sól han donat origen a una potent indústria ceràmica.

El castell termenat de Dusfort, sembla que inicialment aquest castell s'anomenava "Follia". Va néixer en el tombant del segle X a l'IX com un castell termenat al voltant del qual van sorgir una església i un nucli de població, dins el territori d'expansió del comtat de Manresa.

El document més antic on apareix esmentat Follia data del 1040 i mostra la donació del vescomte de Cardona, Eriball, a la canònica de Sant Vicenç de Cardona, a la qual va pertànyer fins al segle XIV. L'excel·lent situació d'aquest castell li permetia controlar un ampli territori que s'estenia als seus peus i vigilar la via de comunicació perpetuada actualment per la C-1412.

En els segles XII-XIII els castlans d'aquest castell procedien de la família Durfort, unint-se el topònim i l'andrònim. Probablement a partir d'ells s'originà el llinatge homònim que destacava entre la burgesia barcelonina baixmedieval.

El castell es trobava al cim del turó. Actualment un gran casal encara anomenat "castell" s'alça en aquest espai. El seu perfil tancat recorda perfectament la muralla que encerclaria el nucli de la fortificació.

Santa Maria de Dusfort 691 mts. 31T 374784 4622069 és l'església parroquial dedicada a Santa Maria erigida abans del 1040.
Inicialment era la capella del castell de Follia. La primitiva construcció romànica ha estat totalment transformada per remodelacions posteriors, conservant-se únicament l'orientació de la capçalera vers llevant.

Actualment és una petita església d'una sola nau coberta de volta de mig punt. L'espai de l'absis, desaparegut, ha pasat a formar part de la nau. La porta d'accès, situada a migdia, possiblement ocupa l'espai de la porta primitiva però ha estat modificada en dates tardanes. El campanar d'espadanya, a ponent, és fruit d'una reforma recent. Les finestres i les dues capelles laterals també corresponen a refaccions posteriors.

Segons testimonis recollits a principis de segle per Joan Amades, folklorista i estudiós de les tradicions catalanes, a Calonge es conservava un curiós costum funerari consistent en commemorar el dia dels difunts preparant una coca amb dues espelmes, que era consumida durant la visita al cementiri en la festivitat de Tots Sants.