Mor el líder polític
gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja
que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre
de la mà del Partit Popular.
GUILLEM GENOVÈS
Barcelona | Actualitzada el 15/01/2012 23:02
Franco havia mort feia pocs mesos, i a
diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns
dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "La calle es
mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne
-aleshores ministre de Governació del primer govern de la Transició- per deixar
clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol
moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar
tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels
mandataris en actiu més ancians del món.
Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba,
Lugo, el 23 de novembre de 1922. Fill de pare gallec i mare basco-francesa, es
va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de
les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a
diplomàtic.
Rellevant dirigent
franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des
del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco
Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica,
secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del Ministeri
d'Educació.
El 10 de juliol de 1962 va ser nomenat
Ministre d'Informació i Turisme, i va promoure el desenvolupament de la
indústria turística, afavorint un relaxament en l'estricta moral pública que el
govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes
platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre
a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven
sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el
famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació
del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari
d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la Llei de Premsa del 1966
(coneguda com a Llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les
publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
La fotografia més recordada del Fraga
d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de
Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans
uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va
trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de
Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no
estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van
demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del
món.
El 1969, arran de la crisi al govern
franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil
Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de
ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va
enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans
de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària
que havia conegut al Regne Unit.
Amb el primer govern de la Transició, presidit per
Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de
Governació (equivalent a l'actual ministeri d'Interior). Tot i que l'etapa
franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat.
Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a
mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per
Lluís Llach amb la sentida cançó "Campanades a mort", Fraga va voler
mostrar-se intransigent davant de la població amb la frase «La calle es mía!»
-expressió que ell sempre va negar haver-la pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions
fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers per part de la
policia, la inactuació davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o
les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat
de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia
tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir
reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la
celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era
il·legal.
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la
participació a la redacció de la Constitució Espanyola,
amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució" al
costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa a participar
de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic
(UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar de la
fundació del partit Aliança Popular (AP) -més acorat a la dreta que la UCD-, partit impulsat pels
«set magnífics» dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el
8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
Després d'uns anys de travessia del desert,
amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va
aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a
l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va
convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals
resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer
dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al
Parlament Europeu liderant la llista del partit. Aliança Popular, però, estava
immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va
reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit
Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del
1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens
gallecs.
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions
del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un
missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la
majoria absoluta i va governar la
Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus
detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional
caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els
seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat,
Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un
nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions
amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure
a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant del desastre ecològic
causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega
de "chapapote" el novembre del 2002.
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions
al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del
món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van
apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política
Fraga va ser senador, des del 2006 fins el 2011, any en què va anunciar la
renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic
de president-fundador del Partit Popular.
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha
estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista,
però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però
defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i
profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna
la COPE".
Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea
d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en
una entrevista a un diari gallec, va comparar a Franco amb Napoleó. "El
franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va
assegurar.
