COVA ESTRELLA

Una de les meves il·lusions a la vida, és poder mostrar als altres allò que en el meu interior em causa satisfacció i goig de veure. En aquest cas es tracta de la desconeguda cova anomenada "ESTRELLA" 866 m. N 41º 39.657 E 1º 58.972.
Penso que està molt bé preservar la natura, i conservar les poques restes que es puguin trobar a l’interior d’una cavitat. Això no justifica en cap del casos que els habitants d’aquest planeta i menys els que vivim i tenim cura del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, no tinguem dret a conèixer les meravelles que la natura ens ofereix.
En tot cas, si és que el nivell cultural que tenim les persones d’aquest país, no és el satisfactori i per tal motiu no se'ns té informats de la seva existència tal vegada sigui, perquè no en fem un mal us. Però no em sembla del tot correcte.
Seguin aquests esquemes mai aconseguirem fer país, i menys que aquest tingui el nivell cultural que es mereix.
Penso que el millor que podria fer l’Administració Catalana en aquests casos fora: o bé protegir l’entrada mitjançant una porta amb pany i forrellat que n’impedís l’accés, o per altra banda disposar d’un agent de l’autoritat, que no ens permetis ni acostar-nos, com es feia anys enrera amb les estacions de ferrocarril a l’hora de fer-ne unes fotos.
Em sembla molt poc “cultural” que cap Associació, Centres Excursionistes, ni la mateixa Diputació de Barcelona que segons tinc entès, en té la cura i preservació del Parc Natural, no facin ni el mes mínim esment sobre l’existència d’aquesta cavitat.
Us convido a donar una volta tant per Internet, com pels fulletons publicats sobre el Parc. Si trobeu informació al respecte i sou tant amables, me la feu arribar, us estaré molt agraïts. Jo no hi trobat res que parli sobre aquesta joia.

Ja feia temps que tenia notícies sobre la existència d’aquesta cavitat, però em mancaven les seves coordenades. Amb l'ajuda com sempre de la meva cartografia, ja sigui catalana o de l’exèrcit, vaig poder començar a fer unes petites incursions sobre el terreny.
Arribat el 30 d’Agost a les 8 del matí, i amb puntualitat britànica ens trobem a Mura, en Pere Galí, en Jordi Griera i un servidor.
Fem carretera fins arribar al aparcament del Coll d’Estenalles a on deixem el cotxe, i comencem la pujada que ens porta fins a la Mata ( per alguns anomenada Mata de Mura ) a on fem la visita de rigor, Ermita de Sant Jaume 924 m. N 41º 39.973 E 1º 59.356, Bassa de la Mata, Pou de Glaç, etc.
Seguim camí en direcció al Coll de Garganta 893 m. N 41º 39.751 E 1º 59.045. Arribats en aquest indret podem observar que la pista continua recta, però que hi ha dos camins, un a l’esquerra i un l’altre a la dreta. Prenem el camí de l’esquerra i anem baixant, sempre tenint en compte de desviar-nos en tendència a la dreta. Aquest recorregut són uns 200 metres aprox. A partir d’aquí, serà necessari anar pel dret fins arribar a la cova esmentada, ja que no hi ha camí.
Aquesta cova pertany al bronze final, disposa de dues boques. Una per la part S.E. i l’altre per N.E. la seva llargada es d’uns 20 metres aprox.
Tal com us hi dit, no disposo de més informació.
Us recomano visitar-la, però us demano de tot cor, que en feu un bon ús. Tenim que demostrar a tota aquesta gent, que som Persones Cultes i Civilitzades. Sols així aconseguirem que les joies es propaguin, i poder gaudir-ne pels segles dels segles.

ESTIMADA MOLA

El dimarts 19 d’Agost a les 8 del matí la meva esposa i jo, ens uníem al grup format per en Pere Galí, la Maria Lluïsa Sanarau i en Jordi Griera.

Destí: La Mola.

Objectiu: celebrar el comiat de l’estiu, al restaurant situat al cim de Sant Llorenç del Munt. Però no sense abans, haver fet un recorregut pels llocs més singulars, que aquesta muntanya ofereix.

Enfilem el camí que ens porta del Coll d’Estenalles a Coll d’Eres, al peu del Montcau. També anomenat alzinar de la Mata. Aquí trobem les restes d’un antic poblat ibèric i unes sepultures 954 m. N 41º 40.235 E 2º 00.535 que foren descobertes l’any 1.929. En una d’aquestes es va trobar una important sivella visigòtica, actualment guardada al museu de Terrassa.
A l’esplanada de Coll d’Eres 932 m. N 41º 40.238 E 2º 00.465 hi ha un monòlit en homenatge a Joan Maragall que hi fou bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa.
Continuem el camí en direcció als Òbits. Al costat dret del camí veiem el Roure del Palau 987 m. N 41º 39.929 E 2º 00.582, aquest roure fa uns 30 mts. d’alçada i està situat al costat de la carena del Pagès.
Els Òbits 985 m. N 41º 39.328 E 2º 00.769, alguns l’anomenen turó-cova dels Òbits. Aquest nom pot significar dues coses: un lloc d’enterraments o el lloc on el bestiar menjava la sal. Turó de 1.031 d’altitud. Els Òbits són dues grans balmes, durant molts anys habitades i habilitades per aixopluc de pastors i bestiar. Hi foren fetes unes obres de tancat molt senzilles, i és per aquest motiu que és catalogada com una balma obrada. Una part és coneguda com el Cau de la Moneda, ja que segons es diu, en aquest lloc s’hi fabricava moneda falsa. Hi ha una llegenda que explica que a l’avenc del Daví, hi foren trobades monedes i els estris necessaris per a la seva fabricació.

Desprès de contemplar aquestes meravelloses balmes, decidim que ja ha arribat l’hora de fer un bon esmorzar. Un cop acabat aquest, reprenem la marxa fins arribar al Morral del Drac 975 m. N 41º 38.740 E 2º 00.887 o també anomenada Cova del Drac.

En Josep Barberà, l’autor del llibre Sant Llorenç, Pam a Pam, explica la primera ascensió al Morral del Drac. Aquí la copio ja que té la seva gràcia: “....Sigui com sigui, aquesta roca és la més popular de la contrada, i és possible que els terrassencs tinguessin desig d’ascendir-la i, desproveïts de tècniques, hagueren d’enginyar-se-les per posar-hi una corda fixa. Primerament es parlava de tirar-hi un coet, després de la possibilitat de passar-hi un cordill mitjançant una ballesta; finalment, Isidre Suana i Picanyol, un dels promotors d’aquesta ascensió, concebí el sistema de deixar anar un cordill des de dalt dels cingles on hi ha la roca anomenada Trona del Drac i un altre des de les cingleres de ponent de la Cova del Drac, nuar-los tots dos i, aixecant-los, passar-los per sobre de la roca. D’aquesta manera és pogué col·locar la corda fixa amb què Josep Tintoré i Homs, amb la força dels braços, ascendí per la cara de davant o S.O. Primera ascensió: 11 de febrer de 1.923.En aquest punt trobem tres camins el de l’esquerra mena fins l’ermita de Santa Agnès, continuant recta ens porta a la Mola i si agafem el de la dreta ens permet arribar-nos fins a la cova de Sescorts 950 m. N 41º 38.714 E 2º 00.730, també anomenada les Corts i els Estables. Finalment decidim agafar aquest últim a fi de visitar l’esmentada cova. Aquesta cova es troba al peu de la Roca Petant en direcció a ponent i és propera al cingle de la coma de l’Abella. És un conjunt de 7, buit en un terreny de conglomerat eocènic i el seu recorregut és de 25 m.
Un cop visitada aquesta cova, desfem el camí i retornem fins al Morral del Drac per continuar en direcció La Mola.
La pujada es fa bastant feixuga, però al final arribem al cim de la Mola 1104 m. N 41º 38.480 E 2º 01.088 quan són aproximadament les dues de l’hora baixa.
Decidim entrar al recinte del restaurant a fi de poder gaudir dels plaers culinaris que aquest establiment ens ofereix: mongetes amb botifarra, cansalada, peus de porc, etc.
Tot això regat amb una sangria ben gelada, cafès i cigalons.
Acabat l’àpat i desprès d’una llarga xerrada, decidim retornar pel mateix camí, però aquest cop, ens desviem per visitar la Font Flavia 1025 m. N 41º 39.427 E 2º 00.808. Trobem aquesta que quasi no raja. Sort en tenim del tap de que disposa. Del contrari no hagués estat possible, poder gaudir d’aquest líquid tant escàs i apreciat com n’és l’aigua.
Arribem tots plegats sans i estalvis a Mura, sobre les 7 de tarda.
Ha estat un dia inoblidable per tota la colla d’amics de debò, i per sempre.

REGAL A UNS AMICS

Els regals no sempre tenen de ser elements materials. Els millors regals són aquells, que per més anys que passin, perduren en el record de les persones més estimades.
Amb motiu d’una excursió de les quals solc fer per terres Bagenques i en aquesta ocasió, acompanyats pels amics Maria Lluïsa Sanarau i Pere Galí, va sortir a la conversa de que el pare d’en Pere, avui a la Glòria del Cel Sia, fou nascut a la masia que porta el nom de SERRATACÓ. En les seves paraules, vaig notar un cert aire de desig, ja que feia moltíssims anys que no hi havia estat.
Comentant aquest afer amb la meva esposa, vam decidir que el millor regal que podríem fer-los, era dur-los fins al peu de l’esmentada masia, i així va ser.
Sortíem tots quatre, quan el rellotge del campanar de Mura tocaven les vuit del mati del dilluns 18 d’Agost.
Haguéssiu tingut que veure els ulls d’aquesta parella, brillaven com els estels, i l’alegria estava a flor de pell. La meva esposa i jo estàvem més feliços que ells, sols pel fet, de poder compartir conjuntament aquests moments.
Iniciem el camí a bord del nostre Suzuki en direcció a Granera passant pel Coll de Lligabosses. Al arribar a Castellterçol, fem una petita aturada tècnica a La Violeta, és el moment de fer un cafè.
Continuem fent camí vers Sant Quirze Safaja. Al arribar al centre del poble, agafem el carrer que passa pel costat del cementiri per continuar pel camí de Barnils, al cap d’uns dos quilòmetres, trobem a l’esquerra del camí el mas anomenat Can Riera 700 mts. N 41º 44.143 E 2º 09.599, i prosseguim fins arribar al mas de SERRATACÓ.
Quan arribem aquí, ens venen a rebre tres gossos la mar d’amables. Com és normal en aquests casos val la pena prendre precaucions per no ser víctimes de la raça canina.
Per tal motiu, la primera en baixar del cotxe és la Pilar, la meva esposa. No és per dir-ho, però la Pilar és una experta en la comunicació d’aquesta espècie. S’entén millor amb els gossos, que no pas amb certes espècies humanes.
Al cap d’una estona de rondar per l’era del mas, jugar amb tots els cans i fer-nos amics, va venir a rebre’ns la Soledat.
Ah noi. Això fou el que menys ens imaginàvem. Tots pensàvem que persones com la Soledat i en el mon desnaturalitzat en que vivim, ja no s'en troben, però aquí es a on falla la regla, i que per anys falli.
La Soledat es va desfer en amabilitat, cortesia i recer. Des d’aquí vull retre-li el meu i més gran homenatge. Tu Soledat, no vas ser el gra de sorra que va contribuir a satisfer-nos. Tu vas ser la roca, que vas fer possible, que el nostre regal fos embolicat amb paper de full d’or per acabar donant als nostres amics, allò que és mereixen. Gràcies Soledat.
Vam fer un tomb per l’interior de la masia, a on tots plegats vam anar gaudint dels moments de records de la Maria Lluïsa i en Pere.
Despès d’intercanviar diferents aspectes de les nostres vides i com no, donar-nos les nostres adreces i les més enhorabones, continuem gaudint de l’exterior de la finca.
No molt lluny, i per ser més exacte a uns dos-cents metres abans d’arribar al mas, podem veure un monòlit que ens recorda la mort del Mossèn Domingo Barnils, que fou degollat per les tropes Napoleòniques l’any 1.809 durant la guerra del Francés. Aquest mossèn pertanyia al bisbat de Vic, en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola.
A la part alta del monòlit, hi havia una creu de ferro, que es va conservar fins arribada la Guerra Civil (1936-1939).
La masia de Serratacó 770 mts. N 41º 44.736 E 2º 10.342, fou reformada l’any 1.677 i es troba situada dalt de la serra de Barnils. Els hereus d’aquest mas, eren els oficials del Sant Ofici del terme.
Dins la masia, resten les cendres d’en Pau, que va habitar la casa en èpoques passades. Desprès d’aquesta experiència, donem les gràcies a tothom i retornem plens de joia al nostre niu, les Valls del Montcau.