REGAL A UNS AMICS

Els regals no sempre tenen de ser elements materials. Els millors regals són aquells, que per més anys que passin, perduren en el record de les persones més estimades.
Amb motiu d’una excursió de les quals solc fer per terres Bagenques i en aquesta ocasió, acompanyats pels amics Maria Lluïsa Sanarau i Pere Galí, va sortir a la conversa de que el pare d’en Pere, avui a la Glòria del Cel Sia, fou nascut a la masia que porta el nom de SERRATACÓ. En les seves paraules, vaig notar un cert aire de desig, ja que feia moltíssims anys que no hi havia estat.
Comentant aquest afer amb la meva esposa, vam decidir que el millor regal que podríem fer-los, era dur-los fins al peu de l’esmentada masia, i així va ser.
Sortíem tots quatre, quan el rellotge del campanar de Mura tocaven les vuit del mati del dilluns 18 d’Agost.
Haguéssiu tingut que veure els ulls d’aquesta parella, brillaven com els estels, i l’alegria estava a flor de pell. La meva esposa i jo estàvem més feliços que ells, sols pel fet, de poder compartir conjuntament aquests moments.
Iniciem el camí a bord del nostre Suzuki en direcció a Granera passant pel Coll de Lligabosses. Al arribar a Castellterçol, fem una petita aturada tècnica a La Violeta, és el moment de fer un cafè.
Continuem fent camí vers Sant Quirze Safaja. Al arribar al centre del poble, agafem el carrer que passa pel costat del cementiri per continuar pel camí de Barnils, al cap d’uns dos quilòmetres, trobem a l’esquerra del camí el mas anomenat Can Riera 700 mts. N 41º 44.143 E 2º 09.599, i prosseguim fins arribar al mas de SERRATACÓ.
Quan arribem aquí, ens venen a rebre tres gossos la mar d’amables. Com és normal en aquests casos val la pena prendre precaucions per no ser víctimes de la raça canina.
Per tal motiu, la primera en baixar del cotxe és la Pilar, la meva esposa. No és per dir-ho, però la Pilar és una experta en la comunicació d’aquesta espècie. S’entén millor amb els gossos, que no pas amb certes espècies humanes.
Al cap d’una estona de rondar per l’era del mas, jugar amb tots els cans i fer-nos amics, va venir a rebre’ns la Soledat.
Ah noi. Això fou el que menys ens imaginàvem. Tots pensàvem que persones com la Soledat i en el mon desnaturalitzat en que vivim, ja no s'en troben, però aquí es a on falla la regla, i que per anys falli.
La Soledat es va desfer en amabilitat, cortesia i recer. Des d’aquí vull retre-li el meu i més gran homenatge. Tu Soledat, no vas ser el gra de sorra que va contribuir a satisfer-nos. Tu vas ser la roca, que vas fer possible, que el nostre regal fos embolicat amb paper de full d’or per acabar donant als nostres amics, allò que és mereixen. Gràcies Soledat.
Vam fer un tomb per l’interior de la masia, a on tots plegats vam anar gaudint dels moments de records de la Maria Lluïsa i en Pere.
Despès d’intercanviar diferents aspectes de les nostres vides i com no, donar-nos les nostres adreces i les més enhorabones, continuem gaudint de l’exterior de la finca.
No molt lluny, i per ser més exacte a uns dos-cents metres abans d’arribar al mas, podem veure un monòlit que ens recorda la mort del Mossèn Domingo Barnils, que fou degollat per les tropes Napoleòniques l’any 1.809 durant la guerra del Francés. Aquest mossèn pertanyia al bisbat de Vic, en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola.
A la part alta del monòlit, hi havia una creu de ferro, que es va conservar fins arribada la Guerra Civil (1936-1939).
La masia de Serratacó 770 mts. N 41º 44.736 E 2º 10.342, fou reformada l’any 1.677 i es troba situada dalt de la serra de Barnils. Els hereus d’aquest mas, eren els oficials del Sant Ofici del terme.
Dins la masia, resten les cendres d’en Pau, que va habitar la casa en èpoques passades. Desprès d’aquesta experiència, donem les gràcies a tothom i retornem plens de joia al nostre niu, les Valls del Montcau.