dimarts, 2 de juny de 2009

TINES A LES RIERES DE MURA I SANT ESTEVE




























La Tina del Llobregat 220 mts. N 41º 43.469 E 1º 52.677 se situa pròxima a la desembocadura de la riera de Mura al riu Llobregat.
Es tracta d'un conjunt format per una tina i una barraca.
La part inferior dels murs de la tina és feta amb pedra amorterada i forma l'estructura per al suport del dipòsit. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades; la seva obertura superior, on es recolzaria el brescat, es presenta tapat amb peces ceràmiques amorterades i, al centre, hi ha un orifici de forma rectangular de 60x80 cm. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió i s'hi localitza una finestra i l'entrada a la tina. L'entrada és feta amb ambdós muntants verticals sobre els quals es recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Sobre els murs hi ha una filada de pedres més planeres que constitueix el voladís. La coberta, és feta amb el mètode d'aproximació de filades.
El desnivell per accedir a la tina és resolt amb una rampa feta amb pedra i coberta amb sorra. La construcció ha estat feta amb pedres treballades.

La Tina Solitària 237 mts. N 41º 43.521 E 1º 53.504 se situa al marge del camí que ressegueix la riera de Mura.
La construcció consta d'una tina de dipòsit circular i dues barraques. La part inferior dels murs és feta amb pedra amorterada i, per l'interior, el dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades preses amb morter de calç. A la part superior dels murs, construïts amb pedra seca, hi trobem dues finestres i l'accés al dipòsit. El darrer és fet amb dos muntants verticals sobre els quals es recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. La coberta de la tina és de falsa cúpula.
La primera barraca es localitza a l'est de la tina. És de planta rectangular de 2,05x1,70 mts. És una construcció feta amb pedra seca. El gruix de les parets és de 50 cm. La porta d'entrada és de 65 cm d'amplada i presenta un encaix al muntant dret. A l'interior hi trobem quatre amagatalls, tots ells de grans dimensions; al parament sud un de 40x60x30 cm; al parament oest, un de 20x20x20 cm; al parament nord, un de 60 cm d'ample , i al parament est, el darrer, amb 60x40 cm de fondària.
Al nord-est trobem la segona barraca. És de planta trapezoïdal amb 2,20x1,20x3,15 de llarg. Es tracta d'una construcció feta amb pedra seca. El gruix de les parets és de 55 cm. La porta d'entrada és de 120 cm d'amplada. Al parament oest hi trobem un amagatall de 130 cm de fondària.

La Tina Transformada 236 mts. N 41º 43.537 E 1º 53.543 se situa al marge del camí que ressegueix la riera de Mura.
Es tracta d'una construcció constituïda per una tina i una edificació auxiliar.
La planta de la tina és de forma circular. La part inferior dels murs és construïda amb pedra i morter de calç i l'interior era recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades de les quals tant sols en resten quatre peces. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió, i s'hi localitzen tres finestres i l'entrada a la tina. Aquesta és de forma rectangular amb una llinda de 197x65x8 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades.

La Tina del Solei de les Gèneres 265 mts. N 41º 43.943 E 1º 53.754 es troba pròxima a la riera de Mura.
La construcció és constituïda per una tina i una barraca que s'han construït aprofitant el desnivell d'un bancal.
La planta de la tina és circular. La part inferior dels seus murs és feta amb pedra ben carejada i amorterada i la part superior, amb pedra sense material d'unió. El dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades i l'obertura superior del dipòsit, on es recolzaria el brescat, està tapada amb peces ceràmiques amorterades on, al centre, hi ha una obertura de forma quadrada de 85 cm de costat. L'entrada a la tina, de la qual manca la llinda, està feta amb els dos muntants verticals. Existeixen tres finestres de petites dimensions, totes elles a la mateixa alçada. S'han perdut la part superior dels murs i la totalitat de la coberta. El broc o boixa es localitza al cantó sud del dipòsit a 2 metres de l'entrada a la barraca, i queda emmarcat en un rectangle de 45 cm a l'interior del mur.
La barraca, molt pròxima a la tina, presenta l'entrada quasi perpendicular a l'eix de la boixa. L'espai des del broc fins a l'esmentada entrada queda reomplert amb pedres fins a una alçada de 1,40 m.
La barraca s'adossa al sud-est de la tina.
És de planta rectangular amb 2,20 m d'ample i 2,70 m de llarg. Els paraments són fets amb pedra seca i la coberta, feta amb el mètode per aproximació de filades, se n'ha perdut la llosa superior. Per a la porta d'entrada, de 65x130 cm, te una llinda de 85x33x12 cm.
Cal indicar que el bancal que aprofiten la tina i la barraca per la seva ubicació, és fet igualment de pedra seca.

La Tina de la Resclosa del Ventaiol 261 mts. N 41º 43.873 E 1º 53.800 se situa al marge del camí que ressegueix la riera de Mura.
És una construcció d'una única tina de planta de forma circular, tant per l'exterior com per l'interior. La seva part inferior està construïda amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió, i s'hi localitzen l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de 150x46x18 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la qual s'estén una capa de pedruscall. La boixa per la qual sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, i queda enmarcat en un doble requadre de 90x80 cm que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior fa 40x30 cm.

La Tina de la Baga de les Cucoles 258 mts. N 41º 43.825 E 1º 53.978 se situa pròxima al camí que ressegueix la riera de Mura.
És una construcció formada per una tina i una barraca.
Es tracta d'una tina de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. La part inferior dels murs és feta amb pedra i morter de calç i la part superior, amb pedra sense material d'unió. La llinda per a l'entrada i la coberta s'han esfondrat. La coberta, encara és inexistent, es creu que era amb pendent a una aigua.
Aquest fet es dedueix per la inclinació que prenen els paraments perpendiculars al de l'entrada, aquests decreixen de forma quasi lineal fins a trobar-se amb el parament posterior.
L'interior del dipòsit era recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, ho podem afirmar perquè es pot observar una part de la filada superior i per l'estanquitat que confereix, en contenir aigua. La boixa es localitza a l'interior de la barraca, i consisteix en un bloc de pedra força treballat al qual s'ha practicat un orifici. El bloc esmentat sobresurt uns centímetres respecte dels murs de la tina.
La barraca es troba situada al parament est de la tina. És de planta rectangular de 3,90x2,50 m. Per a la construcció del parament sud aprofita un sortint de roca, i la resta és feta amb murs de pedra seca. El gruix de les parets és de 46 cm. La porta d'entrad té una amplada de 84 cm i s'ha perdut la llinda que la tancava. Igualment, també s'ha perdut totalment la coberta. A l'interior hi trobem la boixa de la tina.

La Tina de la Masia de Sant Esteve 298 mts. N 41º 43.866 E 1º 54.550 se situa pròxima a Sant Esteve de Vilarasa.
És un conjunt format per un grup de dues tines amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit.
La part inferior de la construcció és feta amb pedra i morter de calç i per l'interior els dipòsits es troben recoberts de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió, i s'hi localitzen la porta d'accés, comuna per a les dues tines, i una finestra a la primera tina. L'esmentada obertura per a l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt; la llosa que fa funció de llinda és de 110x48x19 cm i reposa sobre els muntants verticals. Sobre els murs s'estén el voladís, construït amb pedres més planes. Les dues cobertes, parcialment enrunades, se sobreposen i són fetes mitjançant el mètode d'aproximació de filades, i a sobre d'elles s'estén una capa de sorra i pedruscall.
Les dues boixes no han estat localitzades a causa dels residus acumulats i la vegetació que hi creix al voltant; probablement, però, es troben al cantó oposat a l'entrada al dipòsit.
Actualment les dues tines presenten grans esquerdes verticals als murs i l'interior és ple de deixalles. Fa pena veure aquesta tina plena de deixalles. Des d'aquí faig una crida als seus propietaris, perqué en prenguin nota.

divendres, 29 de maig de 2009

ELS CANVIS CLIMÀTICS I COM AFECTEN EN EL PAISATGE













El clima de la Terra pateix cíclicament profunds canvis, probablement causats per les oscil·lacions de la seva rotació, canvis que donen lloc a diverses etapes; la que coneixem millor, potser perquè és la que més ens afecta, és la del Quaternari. Es divideix en dos períodes: el Plistocè, que comprèn els dos darrers milions d'anys i que inclou glaciacions i cicles interglacials, i en el qual va aparèixer el gènere humà; i l'Holocè, que va començar fa 10.000 anys i en el qual encara ens trobem.
Actualment, els estudis dels llits oceànics han proporcionat informació sobre les característiques d'aquests períodes freds i temperats. A les profunditats dels oceans es troben enregistrades les dades que fan referència a aquests canvis perquè els afecten directament. Quan la terra es refreda, el mar pateix una regressió, ja que grans masses d'aigua es concentren en pols. En canvi, quan el clima s'escalfa, el mar pateix transgressions que fan avançar la línia de costa.

En èpoques glacials, el gel arrossega grans quantitats de terra i roca, que en el desgel baixen pels rius formant terrasses, dipòsits i planes fluvials.
Els dos eixos principals de variació en els períodes glacials són la temperatura i la humitat. Al començament de la glaciació, la temperatura es refreda i va acompanyada d'un increment de les pluges. En plena glaciació, el clima és molt més fred i sec, mentre que al final d'aquest procés esdevé més càlid i sec al principi i més humit al final.

A Catalunya, els períodes humits van provocar la construcció de nous sòls i dipòsits i la formació de cavitats en les roques calcàries.
No disposem de dades completes de com era la vegetació a casa nostra durant aquests períodes; només podem afirmar que es caracteritzà per la presència d'una gran massa boscosa amb avet, faig i roure a les zones altes, i ametller, auró i grèvol a les zones baixes.
En els períodes de màxim fred s'enfonsaren les terrasses dels rius, es descarnaren les coves i es reduí el bosc; la vegetació resultant fou la pròpia de l'estepa.
En les fases càlides, l'alzinar i la roureda combinats amb boscos de pins van dominar bona part del país, mentre que a l'alta muntanya predominava el pi roig, l'avet i l'avellaner.

Tots aquests canvis climàtics no solament van afectar la vegetació: els animals van haver d'adaptar-se o emigrar, essent l'extinció el destí dels més especialitzats. En les èpoques fredes del Plistocè, a la península Ibèrica hi ha herbívors de gran format com és el cas del rinoceront llanut, el mamut, el ren o el bou mesquer, o el bisó, mentre que en els moments més càlids apareixen, segons el nivell d'humitat, el rinoceront, l'hipopòtam, el cérvol, el cavall, l'elefant, etc.
L'inici de l'Holocè és el moment en què s'estableixen definitivament les condicions climàtiques i paisatgístiques de l'actualitat. En el seu començament que coincideix amb el final del Paleolític Superior i l'Epipaleolític, s'incrementen els boscos de roure, om, faig i avellaner.

Les dades referents entorn del VI mil·lenni a.C., quan apareix el Neolític, són una mica més extenses. Sabem que, a casa nostra, les temperatures van pujar lleugerament i donaren lloc a diversos paisatges. A la zona interior, la vegetació estaria protagonitzada pel roure, acompanyat d'avellaner, boix, pi roig, auró, pomera i, en els indrets menys humits, per alzina, aladern, arboç i bruc. A les muntanyes altes, hi hauria avet i bedoll. A la zona litoral, alzina, pi blanc, arboç, llentiscle, garric, ginebró, bruc, etc.
A mesura que avança el Neolític, la massa arbòria del país es va escurçant a causa de l'acció humana a través de l'agricultura, però també perquè disminueix la humitat, que fa recular el bosc de roure a favor de l'alzinar i del boix.
Al final del Neolític, augmenta de forma important el pi blanc i es mantenen les comunitats de màquia i garriga.
En aquest ambient, els grans herbívors del Paleolític han desaparegut i només es pot determinar la presència de cérvol, senglar, cabirol i conill dins les espècies salvatges; la resta de la fauna que es troba als jaciments d'aquesta època està protagonitzada pels animals domèstics.

L'inici de l'Edat del Bronze coincideix amb un canvi de clima i, també, amb l'inici de l'explotació agrària intensiva; per la pèrdua de dades que comportà aquest fet, és difícil conèixer amb exactitud les característiques forestals del moment. Malgrat tot, sabem que es va caracteritzar per l'augment de la humitat i, per tant, de les pluges, així com per l'augment, també, de les temperatures.
A casa nostra predominaren durant el primer mil·lenni el pi, el bedoll, l'alzina, el garric, el roure i l'avellaner entre d'altres. El bruc era l'arbust més abundant dels nostres boscos, i el lli, l'herbàcia més freqüent.
Als voltants del segle VII-VI a. C., el pi i el roure foren els principals protagonistes del paisatge dels nostres avantpassats, així com l'alzina, l'avellaner, el teix i el vern. El descens d'algunes espècies arbòries, com el bedoll, el vern i el faig, podria resultar del fet que l'explotació de la terra aleshores s'estava desenvolupant extensament. Per altra banda, la presència de vern i l'increment de l'avellaner i del roure indiquen un augment de la humitat i de la temperatura.
L'abundància de pi no és estranya, ja que és un arbre que ocupa fàcilment i ràpid espais desboscats.

PELS VOLTANTS DEL RIU LLOBREGAT













La construcció d'aquesta tina se situa al marge del camí de les Gèneres 288 mts. N 41º 43.530 E 1º 53.255 . És una construcció constituïda per una tina i dues barraques de pedra seca. La part inferior de la tina és construïda amb pedra i morter de calç. Presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernisada amb un punt de curvatura i preses amb morter de calç. La part superior dels murs és feta amb pedra seca, i s'hi localitza l'entrada a la tina. Aquesta es conforma amb els dos muntants verticals i una llinda de 140x30x19 cm. Entre els murs i la coberta s'estén el voladís, fet amb pedres més planes i lleugerament inclinades cap a l'exterior. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, emprant pedres de grans dimensions sobre les quals s'estén una capa de sorra i pedruscall. El broc no ha estat localitzat.

La primera barraca s'adossa al nord-est de la tina. Aquesta és de planta quasi circular i té 3 metres de diàmetre. Els paraments són de pedra seca, tot i que presenten algunes juntes amb morter de calç. La coberta és de falsa cúpula sobre la qual s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'entrada presenta en ambdós muntants verticals sobre els quals es recolzen dues llindes, una d'exterior de 80x25x10 cm i un altra d'interior. Las dimensions d'entrada són de 0,77x1,65 m d'alçada. El gruix de les parets és de 65 cm. A l'interior hi trobem vuit amagatalls i la inscripció de la data "1896" al marc de la porta.

La darrera barraca s'adossa al sud-oest de la tina. És de planta irregular, d'uns 2,40 m d'ample per 2,80 m de llarg. Està construïda amb pedra seca. En resten els murs que la conformaven fins a una alçada de 1,80 m. No presenta coberta; però probablement aquesta era plana i a una aigua, ja que a l'exterior dels murs de la tina s'observen uns encaixos que podrien haver servit com a recolzament de bigues de fusta per al sostre de la barraca.

La força de l'aigua del riu Llobregat al seu pas pel Bages, fa segles que és aprofitada per moure els molins. Al segle XI apareixen els molins fariners hidràulics.
Durant el segle XVIII es construeixen les rescloses de pedra amb sobreixidor.
En aquest tram de Sant Fruitós de Bages, a més dels molins fariners, també hi havia molins polvorers, segle XVIII i un segle més tard s'edifiquen les fàbriques del riu com la del Pont i la de Sant Benet, per a la indústria textil. També amb la introducció de l'electricitat s'aprofita l'aigua amb els salts.
A l'any 1908, els industrials manresans, Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila alcen la resclosa, l'edifici de la fàbrica de màquines i el canal per portar l'aigua al salt de les Marcetes.

El riu Llobregat ha deixat petjada al seu curs al llarg de la seva història. En aquest indret el riu ha solcat amb força per canalons que brollen salvant el desnivell natural, provocant el sorgiment d'una pressa natural, això s'anomena els Tres Salts o els Ulls del Llobregat 203 mts. N 41º 43.458 E 1º 52.598. Quan el riu pateix un augment sobtat l'espectacle està garantit. La força de l'aigua no s'atura davant cap obstacle i realment sembla que dins de la terra sorgeixi l'aigua imparable.
A redós d'aquest espai natural, es conserven testimonis d'antigues edificacions que canalitzaven l'aigua per a usos humans.