ELS CANVIS CLIMÀTICS I COM AFECTEN EN EL PAISATGE

El clima de la Terra pateix cíclicament profunds canvis, probablement causats per les oscil·lacions de la seva rotació, canvis que donen lloc a diverses etapes; la que coneixem millor, potser perquè és la que més ens afecta, és la del Quaternari. Es divideix en dos períodes: el Plistocè, que comprèn els dos darrers milions d'anys i que inclou glaciacions i cicles interglacials, i en el qual va aparèixer el gènere humà; i l'Holocè, que va començar fa 10.000 anys i en el qual encara ens trobem.
Actualment, els estudis dels llits oceànics han proporcionat informació sobre les característiques d'aquests períodes freds i temperats. A les profunditats dels oceans es troben enregistrades les dades que fan referència a aquests canvis perquè els afecten directament. Quan la terra es refreda, el mar pateix una regressió, ja que grans masses d'aigua es concentren en pols. En canvi, quan el clima s'escalfa, el mar pateix transgressions que fan avançar la línia de costa.

En èpoques glacials, el gel arrossega grans quantitats de terra i roca, que en el desgel baixen pels rius formant terrasses, dipòsits i planes fluvials.
Els dos eixos principals de variació en els períodes glacials són la temperatura i la humitat. Al començament de la glaciació, la temperatura es refreda i va acompanyada d'un increment de les pluges. En plena glaciació, el clima és molt més fred i sec, mentre que al final d'aquest procés esdevé més càlid i sec al principi i més humit al final.

A Catalunya, els períodes humits van provocar la construcció de nous sòls i dipòsits i la formació de cavitats en les roques calcàries.
No disposem de dades completes de com era la vegetació a casa nostra durant aquests períodes; només podem afirmar que es caracteritzà per la presència d'una gran massa boscosa amb avet, faig i roure a les zones altes, i ametller, auró i grèvol a les zones baixes.
En els períodes de màxim fred s'enfonsaren les terrasses dels rius, es descarnaren les coves i es reduí el bosc; la vegetació resultant fou la pròpia de l'estepa.
En les fases càlides, l'alzinar i la roureda combinats amb boscos de pins van dominar bona part del país, mentre que a l'alta muntanya predominava el pi roig, l'avet i l'avellaner.

Tots aquests canvis climàtics no solament van afectar la vegetació: els animals van haver d'adaptar-se o emigrar, essent l'extinció el destí dels més especialitzats. En les èpoques fredes del Plistocè, a la península Ibèrica hi ha herbívors de gran format com és el cas del rinoceront llanut, el mamut, el ren o el bou mesquer, o el bisó, mentre que en els moments més càlids apareixen, segons el nivell d'humitat, el rinoceront, l'hipopòtam, el cérvol, el cavall, l'elefant, etc.
L'inici de l'Holocè és el moment en què s'estableixen definitivament les condicions climàtiques i paisatgístiques de l'actualitat. En el seu començament que coincideix amb el final del Paleolític Superior i l'Epipaleolític, s'incrementen els boscos de roure, om, faig i avellaner.

Les dades referents entorn del VI mil·lenni a.C., quan apareix el Neolític, són una mica més extenses. Sabem que, a casa nostra, les temperatures van pujar lleugerament i donaren lloc a diversos paisatges. A la zona interior, la vegetació estaria protagonitzada pel roure, acompanyat d'avellaner, boix, pi roig, auró, pomera i, en els indrets menys humits, per alzina, aladern, arboç i bruc. A les muntanyes altes, hi hauria avet i bedoll. A la zona litoral, alzina, pi blanc, arboç, llentiscle, garric, ginebró, bruc, etc.
A mesura que avança el Neolític, la massa arbòria del país es va escurçant a causa de l'acció humana a través de l'agricultura, però també perquè disminueix la humitat, que fa recular el bosc de roure a favor de l'alzinar i del boix.
Al final del Neolític, augmenta de forma important el pi blanc i es mantenen les comunitats de màquia i garriga.
En aquest ambient, els grans herbívors del Paleolític han desaparegut i només es pot determinar la presència de cérvol, senglar, cabirol i conill dins les espècies salvatges; la resta de la fauna que es troba als jaciments d'aquesta època està protagonitzada pels animals domèstics.

L'inici de l'Edat del Bronze coincideix amb un canvi de clima i, també, amb l'inici de l'explotació agrària intensiva; per la pèrdua de dades que comportà aquest fet, és difícil conèixer amb exactitud les característiques forestals del moment. Malgrat tot, sabem que es va caracteritzar per l'augment de la humitat i, per tant, de les pluges, així com per l'augment, també, de les temperatures.
A casa nostra predominaren durant el primer mil·lenni el pi, el bedoll, l'alzina, el garric, el roure i l'avellaner entre d'altres. El bruc era l'arbust més abundant dels nostres boscos, i el lli, l'herbàcia més freqüent.
Als voltants del segle VII-VI a. C., el pi i el roure foren els principals protagonistes del paisatge dels nostres avantpassats, així com l'alzina, l'avellaner, el teix i el vern. El descens d'algunes espècies arbòries, com el bedoll, el vern i el faig, podria resultar del fet que l'explotació de la terra aleshores s'estava desenvolupant extensament. Per altra banda, la presència de vern i l'increment de l'avellaner i del roure indiquen un augment de la humitat i de la temperatura.
L'abundància de pi no és estranya, ja que és un arbre que ocupa fàcilment i ràpid espais desboscats.