FORN DE CALÇ DE LA BLANQUERA

La fabricació de calç a petita escala, era una indústria molt arrelada a Mura i a tots els pobles d'aquesta contrada. Aquest producte servia per a fer el cèlebre morter de calç, i hom pot que havia estat emprada en la construcció de totes les antigues cases de pagès.

Sembla que en aquest municipi era una indústria casolana, que només servia per a cobrir les pròpies necessitats i rarament el producte era comercialitzat, com no fos a molt petita escala. S'en fabricava la quantitat justa per a fer l'obra programada, i el forn es parava quan ja n'hi havia prou.

Els forns que treballaven a petita escala, no era pas necessari que fossin al costat d'una pedrera; moltes vegades hi eren emprades pedres trobades escampades pel bosc, pels camins o per la vorera dels torrents i rieres. Les pedres recollides eren més que suficients per a l'obtenció de la calç necessària per a portar a feliç terme l'obra. Quasi sempre el forn era posat en funcionament durant la temporada d'hivern.

Quan la pedra calcària escasejava en el lloc on havia estat instal·lat el forn, sense pensar-s'hi gens ni mica, se'n construïa un de nou en un altre punt. Si es tractava d'un enderrocament, no es reparava quasi mai, ja que era una feina més complexa, i es preferia fer-ne un de nou, encara que fos al mateix costat.

El forn sempre s'instal·lava en un marge abrupte, i era aquell lloc on s'obria la porta d'entrada. L'interior del forn era una gran cavitat buidada de terra, d'uns tres o quatre metres de diàmetre i l'alçaria del marge escollit. El forn es feia més o menys, circular i un xic acampanat.

La pedra era col·locada a l'interior, com si talment es volgués recobrir el forn. Les pedres més grosses servien per a fer aquesta paret interior, circular, i s'omplia, entre aquesta i la paret de terra del forn, amb altres pedres més petites.

L'espai que es deixava al mig era necessari per a col·locar-hi, més tard, la llenya. Un cop carregat el forn, es posava en marxa calant foc a la llenya a que s'havia de mantenir encesa, dia i nit, durant uns tres o quatre dies.

El temps indicat per a la cocció és purament orientatiu, ja que cada forn, segons el diàmetre, l'alçada, la intensitat del foc i la qualitat de la pedra emprada, necessitava un determinat i diferent temps per a una bona cocció. Quan la pedra, de primitiu color gris, assolia el color blanc i la flamarada canviava de color fins a sortir d'un color blanquinós, era senyal que ja s'havia fet la cocció total de la pedra col·locada a l'interior.

La rendibilitat d'aquestes cuites era d'uns quaranta-cinc o cinquanta quilos de calç viva per cada cent quilos de pedra, que en retirar-la del forn s'havia convertit en terrosos de calç tous i porosos.

L'apagament de la calç, o hidratació, es feia mullant-la amb aigua. La calor d'aquesta unió n'evaporava l'aigua i disgregava els terrosos de calç, convertint-los en hidrat de calç o, com es diu normalment, en calç apagada.

Un bon exemple el tenim en aquest forn de calç de la Blanquera 506 mts. N 41º 41.794 E 1º 58.468 situat molt prop de la font de la Blanquera.