COVA DELS LLADRES (Vacarisses)

El jaciment neolític de la Cova dels Lladres es troba situat a 399 mts ETRS-89 31T 409248  4603640 en l'anomenada Serralada Prelitoral Catalana, concretament la serra de Torrelles, molt propera al massís de Montserrat, en el límit entre les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

El trobem publicat diverses vegades: Pla i Junyent 1970, Ten 1979, 1980 i 1982, estudis que ens donen la informació necessària sobre els treballs efectuats en aquesta cavitat.

En aquest treball presentem una visió de conjunt d'aquesta cova sepulcral del Neolític antic epicardial, incloent-hi els resultats de la campanya de l'any 1981.

La campanya del 1981 fou programada amb la intenció de disposar de la informació necessària per poder enquadrar les troballes efectuades en aquest jaciment per diversos grups durant la dècada dels anys setanta.

Aquests treballs foren autoritzats i finançats per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

La zona A del mapa topogràfic correspon als treballs efectuats per la Unió Excursionista de Catalunya; les zones B i C, als treballs efectuats per la Universitat de Barcelona, que ens ha facilitat tota la informació i les anotacions corresponents a dits treballs; la zona D, es desconeix qui l'excavà; i la zona E correspon als treballs de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

La zona A presenta una gerra de forma globular amb decoració incisa amb quadrícula i fragments de diverses formes amb decoració també incisa, com també un crani humà.

Les zones B i C, segons Junyent, presentaven fortes remocions modernes que podrien correspondre a ocupacions durant el període 1936-1939, en què la cova fou habitada. Apareixen ossos dispersos i cal destacar la gran quantitat de caus de conill.

A la zona on va sortir l'enterrament de la gerra sencera (UEC, zona A) es trobà, a part d'ossos humans (enterrament 1), un fragment com d'una estora de teixit vegetal d'uns 13x10 cm, en molt mal estat de conservació, travessat per un extrem per un pal de fusta clavat, que es troba en mig de dues altres estaques i a 30 cm de cada una. Aquest conjunt d'estaques ens podria fer pensar en l'època d'ocupació de la Guerra Civil, però els resultats de la datació per radiocarboni ens fa pensar en un moment antic.

A la zona de la gatera final apareixeren restes humanes, que es podrien considerar de l'enterrament 2.

Apareixen fragments ossis negrosos, possiblement cremats.

La zona E presenta una gerra globular sencera amb decoracions verticals incises, resseguides per serrells lenticulars, el coll d'una gerra del mateix tipus amb impressions lenticulars i fragments ceràmics amb decoracions semblants. Dues làmines de sílex i un interessant conjunt de denes de collaret a l'interior de la gerra sencera:

25 denes-penjoll de petxina del tipus "ametlla" amb perforació troncocònica per les dues cares.

1856 denes discoïdals de càrdium amb perforació circular concèntrica de secció cilíndrica, tronco-cònica o bitroncocònica .

139 denes-penjoll de variscita amb perforació troncocònica per les dues cares.

 La campanya de 1981

Els treballs efectuats a la cavitat durant la dècada dels setanta produïren el total buidatge del nivell arqueològic de la mateixa, en tota l'àrea de la sala principal de la cova, d'uns dotze metres quadrats.

La campanya es limità a un nou aixecament topogràfic i a l'excavació sistemàtica de l'estreta gatera inferior dreta, paral·lela a la gatera principal d'accés.

Aquesta gatera comunica amb la sala principal per l'extrem dret inferior i es trobà completament colmatada amb la presència de fauna moderna, en què destaca un crani de cabra.

La ceràmica trobada en aquesta gatera prové totalment de la cambra sepulcral, enganxant un fragment amb el coll sencer que havia sortit a la zona E, i altres d'iguals als trobats anteriorment.

A la zona de contacte entre la gatera excavada i la sala principal, aparegué una calota i una dena-penjoll de variscita, l'única trobada que no estigués dins la gerra de la zona E.

Del conjunt de dades obtingudes en els diferents moments d'intervenció tenim:

Copròlits examinats pel Dr. J.F. de Villalta, que donaren com a resultat el teixó o la guineu.

Mostra de fusta examinada per M. Teresa Ros, pertanyent a l'estaca associada al fragment de teixit i a l'enterrament 1: Juniperus sp.; segurament, per trobar-se en zona mediterrània, es pot suposar Juniperus phoenicea (savina), pròpia de llocs esclarits, pinedes i matolls.

Informe antropològic de les restes trobades a la zona E, elaborat pel Dr. Daniel Turbon, del Departament d'Antropològia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

Les restes pertanyen, almenys, a tres individus adults i a un de subadult. Atès el precari estat de conservació, tant sols l'exemplar 1 proporciona dades d'interès antropològic.

Es tracta d'una bòveda craniana a la qual li falta la base i el temporal esquerre. S'han conservat, també, part de les òrbites. Va pertànyer a un individu adult, molt probablement masculí. Els ossos de la volta són gruixuts i els relleus d'inserció muscular estan ben marcats.

La sinostosi de les sutures cranianes es gairebé total en el tram sagital, i les dues C i L. És possible que pertanyessin a un individu en edat madura o senil. Normal superior de contorn ovoide. Probablement, fenòzig. Protuberàncies frontals petites. Mesocrani (76, 19). En forma lateral, resulta d'altura mitjana (ortocrani) segons l'auricular, única conservada.

El perfil sagital és lleugerament corbat fins a la zona preobèlica, seguida d'aplanament; occipuci prominent. Ini patent. Mastoides gruixudes amb crestes pronunciades.

En norma anterior, el front és inclinat amb glabel·la i arcs superciliars ben marcats. No hi ha metopisme. Domiforme en vista posterior. Crani tapinocèfal gairebé ortocèfal. Set wormians en les sutures lambdoïdees. Un os apical en la lambda. Línies nucals i ini molt marcats.

No hi ha prou dades per poder efectuar un diagnòstic tipològic amb certes garanties. Com a possibilitat, les dades orienten cap a un mediterrani gràcil amb alguna influència cromanyoide, potser, com sembla indicar la petita altura de l'òrbita, la fenòziga probable i certa robustesa general de la volta.

Pel conjunt de dades recollides corresponents a les diferents intervencions realitzades a la Cova dels Lladres, tenim clarament que es tracta d'una cova sepulcral del període Neolític antic epicardial, pel tipus de material apareguts, tant ceràmics com d'ornamentació.

Per com s'han trobat aquests materials, corresponen a un mateix moment cronològic i cultural, i es tracta possiblement, d'un conjunt d'uns sis enterraments amb, com a mínim, quatre gerres com a aixovar funerari, dues de les quals senceres i una amb un considerable conjunt d'ornamentació consistent en denes-penjoll de variscita i denes de collaret de petxina.

La troballa d'unes estaques associades a un fragment de teixit, probablement antic, i associades a un enterrament, ens fa suposar un ritual funerari, que vindria corroborat amb les ofrenes i la datació de la fusta pel mètode del C14, donant una data propera al Neolític epicardial.


Font: Ramon Ten i Carné.

CONSTRUCCIÓ DE LA DEPURADORA DE MURA

Ja han començat els treballs de la construcció de la depuradora de Mura, emplaçada en els terrenys de la Plana de l'Endalet, al voral de la carretera que uneix Mura amb Rocafort de Bages.

L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) és l'encarregada de promoure aquesta construcció amb la col·laboració de l'empresa adjudicatària EMCOFA S.A.U.

Consisteix en una depuradora de tipus biològic amb reducció de nutrients, i dissenyada per a tractar un cabal de 288 m3/dia. A més, es construeix una xarxa de col·lectors de més d'un quilòmetre de longitud.

Es preveu que les obres estaran finalitzades en un termini aproximat de 10 mesos, i es retornaran les aigües tractades a la riera de Nespres.

El pressupost inicial és superior als 1,2 milions d'euros. 

BARRACA DE VINYA DEL PONT DEL PUIG DE LA BALMA

Barraca de Vinya del Pont del Puig de la Balma   394 mts,  ETRS-89 31T 413066  4617838

El cultiu de la vinya és documentat a Mura des de l'any 1024, en un document de donació de cases i vinyes al terme de Nèspola fet per Guifré Amat al monestir de Sant Llorenç (Spèculo de Sant Llorenç, AM). La documentació que fa referència a vinyes és molt extensa, mantenint-se aquest cultiu molt actiu fins al segle XVIII en que foren abandonades moltes feixes i que es va accentuar a finals del XIX amb la fil·loxera, tot i que es van plantar nous ceps americans, que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització. El cultiu de la vinya i la seva comercialització, va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca per formar feixes, presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d’una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona.

 
Les barraques de vinya són un element lligat a les feixes de conreu. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l’erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d’un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d’aigua, i on els pagesos s’aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien, i en alguns casos també disposaven d’una barraca per la protecció del ruc. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60 mts, interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són allindades.

Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.

La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria, i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l’ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar, i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera.

A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural, i a activitats productives relacionades amb la vinya. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions, que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. L’abandonament de l’ús està provocant la seva degradació i desaparició.

AVENC DE LA VINYA GRAN

L'Avenc de la Vinya Gran ETRS-89 399 mts. 31T 412349  4617751 està situat a la mateixa llera del torrent de la Vinya Gran, uns 40 mts, abans que s'ajunti amb el torrent d'en Bou. És un pou d'uns 3 mts, amb una galeria de 5 mts. Un segon pou d'uns 2,5 mts de profunditat, permet entrar a una nova galeria d'uns 7 mts de recorregut. Forma part del terme de Rocafort de Bages.

AIXÒ ÉS EL QUE TOTHOM NECESSITA

Amics, heu de fer-vos moltes abraçades, l'èsser humà va ser creat per experimentar plaer.

LA MIRA

La Mira 350 mts. ETRS-89 31T  413029  4623696 és una masia de l'any 1787 situada al terme de Calders, al Moianès, actualment enrunada, i adscrita administrativament a la comarca del Bages. Pertany a la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls de Calders.

LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)

  

INTRODUCCIÓ GEOLÒGICA

El massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac està format per conglomerats, gresos i lutites d’edat Eocena, disposats en nivells lleugerament inclinats cap a NW.

Es poden distingir dos tipus de conglomerats, uns de constituents variats i altres de components predominantment carbonàtics (Ca CO3).

Els conglomerats de constituents variats formen potents paquets que arriben als 80-120 metres de gruix. Els nivells de conglomerats més carbonàtics assoleixen fins als 20-25 metres, i tenen un comportament més rígid i resistent a l’erosió. Això provoca la formació de cingleres al seu favor.

Els gresos i lutites es troben intercalats en els nivells conglomeràtics, assolint gruixos més importants cap a NW, producte de l’evolució natural de l’antic sistema sedimentari.

El comportament del subsòl al massís és de tipus càrstic, el que implica la infiltració i circulació de les aigües a través de les fissures de la roca, i la dissolució dels seus components. És a partir de l’eixamplament d’aquestes discontinuïtats com es desenvolupen les cavitats.

Els conglomerats de components carbonàtics tenen una densa xarxa de fractures, gràcies a la seva naturalesa rígida. A favor d’aquests nivells s’han desenvolupat la majoria de les coves del massís i varis petits avencs.

Els conglomerats de constituents variats es troben menys fracturats, donada la seva menor rigidesa. No obstant, les fractures de major rang travessen varis nivells conglomeràtics, de manera extensa i profunda. A partir d’aquestes fractures grans s’han excavat els avencs de més fondària de la muntanya.

A principis del Quaternari l’activitat càrstica es concentrava a les actuals parts altes del massís, donat que el relleu es trobava menys excavat. Allà, es va desenvolupar una xarxa de cavitats important, que ara pràcticament s’ha dessecat.

 

LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)

La Mina de Mura es troba al terme municipal del poble que li dona nom, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, a la Serralada Prelitoral Catalana.

Degut a les restes arqueològiques de diferents èpoques trobades a l’interior de la cavitat (Llopis, 1934), es coneix que ha estat utilitzada per l’home des de temps prehistòrics. Una mina tan ben coneguda per homes d’èpoques ben diferents segur que ha satisfet diferents necessitats segons la realitat de cada moment. Avui dia representa un important punt turístic on hom pot gaudir de l’espeleologia i conèixer així un interessant exemple de geologia càrstica.

En les figures que hi ha a continuació es pretén il·lustrar la història geològica de la Mina de Mura (Llopis, 1934), és a dir, l’evolució morfològica que ha patit la cavitat des de que es va formar fins a l’actualitat seguint diferents estatges.

ESTATGE 1: Formació d’una fractura vertical d’orientació NNE-SSW degut a esforços tectònics. Aquesta fractura s’estructura en un nivell conglomerat de Sant Llorenç, intercalat esporàdicament amb capes decimètriques de gres.

ESTATGE 2: En un punt de la fractura l’aigua d’infiltració comença a circular confinada i excava un conducte d’ordre mètric i de secció circular. Les evidències actuals d’aquest estatge s’han de buscar al sostre de la mina. Les marmites invertides i el paleosifó que es troba al corredor intermig són especialment remarcables. Aquestes formes càrstiques en cavitats representen senyals clares de que en un temps l’aigua hi circulava a pressió.

ESTATGE 3: Degut a una reducció del flux, l’erosió en un estatge 3 es dona excavant en vertical i horitzontal; el flux passa de circular a pressió a fer-ho lliure.

ESTATGE 4: La cavitat creix notablement en volum, i és aquí on comencen a formar-se les primeres mineralitzacions, de calcita i aragonita, afavorides també per la disminució de la quantitat d’aigua que hi circulava. Durant aquesta fase l’aigua podria haver tingut períodes tant de cert entollament com de circulació lenta. És imprescindible oferir aquestes condicions de tranquil·litat per tal de que les cristal·litzacions poguessin desenvolupar-se abundantment.

ESTATGE 5: Es produeixen els principals ensorraments de la cavitat. Blocs d’entre 1 i 2 metres d’alçada es desprenen del sostre a banda i banda de la fractura principal. Aquests ensorraments es van produir a la cambra d’entrada i a l’última. La causa d’aquest fenomen l’hem de buscar en la presència de capes de gres lutític horitzontals que, amb l’ajuda de les aigües d’infiltració, van actuar com a nivells de feblesa. La conseqüència directa dels ensorraments va ser el trencament de moltes de les mineralitzacions prèvies.

ESTATGE 6: L’últim estatge modela la cavitat tal i com la coneixem avui. Aquesta fase té un comportament dual ja que provoca tant erosió com sedimentació i formació d’espeleotemes. L’efecte erosiu és especialment remarcable a l’última cambra i s’identifica per la incisió en la part inferior central d’aquesta sala que segueix la direcció de la fractura. Aquest fenomen ha estat produït per la circulació d’aigua. Aquest flux també va provocar la deposició de sediments detrítics fins que avui encara romanen. Un altre tret que corrobora la presència d’aquest flux són les marques d’erosió al peu dels blocs ensorrats de l’estatge previ. A la cambra de l’entrada, per altra banda, l’última fase evolutiva va produir la formació d’espeleotemes en forma de columna, colada o estalactites i estalagmites cimentant així els antics blocs ensorrats.

Segons escrits antics (Palet, 1911), la descoberta de la Mina de Mura en temps recents no va ser evident ja que la seva boca es trobava obstruïda per derrubis i vegetació. Aquests derrubis podrien haver-se originat tant pels ensorraments propis que va patir la cavitat i que abans han estat exposats, com per sediments acumulats per l’erosió del vessant.

Que gran nombre dels espeleotemes de la Mina de Mura estiguin formats per aragonita és un fet que fa d’aquesta cavitat un sistema subterrani singular. Tots els espeleotemes calcaris possibles en una cavitat provenen de la precipitació química a partir de solucions aquoses carbonatades. Com a norma general, el mineral que s’espera obtenir a partir d’aquesta precipitació és la calcita. De solucions aquoses carbonatades, només sota una condició molt concreta d’equilibri químic, els cristalls resultants de la precipitació seran d’aragonita i no de calcita. Aquesta condició és la presència d’ions com l’estronci, el plom o el zinc a la solució. Aquests elements dintre d’una solució carbonatada han estat demostrats ser la causa de les mineralitzacions d’aragonita en cavitats subterrànies (Mottana, A. Et al., 2003). Els còdols granítics i metamòrfics que incorpora el conglomerat de Sant Llorenç, rentats per l’acció de les aigües, són una possible font de metalls pesants com els citats anteriorment.

A més es creu probable que en la zona on es troba la Mina de Mura la concentració d’aquests elements químics sigui anormal respecte de la resta del massís.

Font: Marc Anglés i Vila, Christian Montoro i Paredes