diumenge, 30 de novembre de 2008

MURA TALAMANCA I ROCAFORT TRES POBLES DE BONA SORT







"Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort" amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d'alguna manera o altre vinculats.
Per cert, cada cop que ens diuen: "Ah¡ Ets de Mura... Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles ..." i abans que puguin acabar els diem: "Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita". I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.
MURA:
La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l'any 954, fent-se una referència a "Valle Fermosa" (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l'església de Mura), sense cap altra referència més.
El nom de Mura el trobem per designar el castell l'any 978, com a Muredine, del llatí "muricinus", diminutiu de "murus", que vol dir "parets petites o merlets". D'aquí sembla que ve el nom: "el castell amb merlets". L'evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l'any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d'aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.
El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.
El poble es comença a formar al voltant de l'església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.
El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l'anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d'una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.
No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.
L'església de Sant Martí de Mura, és d'estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d'una sola nau de la qual se'n conserven restes d'arcs d'estil mossàrab. A finals del segle XII s'hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s'hi afegeix la tercera.
Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s'esfondrà la volta central.
El campanar i el comunidor damunt l'absis central també és de les acaballes del segle XVII, s'hi representa l'adoració dels tres reis a l'infant Jesús. Els capitells de l'entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l'absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.
En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.
ROCAFORT:
Diverses són les teories de l'origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L'any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.
El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit "Nespola o Nespole" en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d'un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d'avui no el coneixen, tot i que recentment se n'han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.
Però hem de recular a l'any 902 per trobar la designació més antiga de l'indret: sembla que o bé el castell o més probablement l'actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d'Avessa (palau antigament tenia el sentit d'ermita o esglesiola).
Per una banda sembla que a partir de l'any 1.196 l'antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).
Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: "ar-ruq al-qafur": "el lloc despoblat o desert" que derivaria a Rocafort la teoria que l'origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.
Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s'assentaren l'església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.
Rocafort es troba situat a 423 m. d'alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d'en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.
Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s'anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l'anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.
El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.
Fins ben entrat el segle XI l'església s'anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).
L'edifici actual de finals de l'època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l'orientació inicial.
Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s'hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d'en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.
Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d'Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.
TALAMANCA:
Mencionat ja l'any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so "k": Talamancha.
Dues són les teories de l'origen del nom. La més versemblant dóna l'origen en un topònim àrab: "talc al-manqab": "el pendent o coster del camí". Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.
La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.
Té forma allargada es troba situat dalt d'una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l'existència d'un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.
El castell es construí com molts d'altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L'any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L'església es troba a prop del castell, apareix esmentada l'any 1.038. D'estil romànic, finals del segle XII, inicialment d'una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l'interior hi ha un sarcòfag d'estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

1 comentari:

Javier Ríos ha dit...

Ara mateix surto cap allà amb la fruïta fresca i els entrepans jaja
t'he trobat lo primer a Google

apa bon diumenge