MONTCLAR
SANT MARTÍ DE TENTELLATGE
SANT PERE DE GRAUDESCALES
SANT ESTEVE D'OLIUS
PAMPA 
SOLANES Fa temps que la meva esposa i jo, teníem pendent una sortida conjunta amb uns dels nostres millors amics. Es tracta d’en Jordi Perich i la seva esposa Fina.
En Jordi és considerat un dels millors xefs, que avui en dia disposa la cuina catalana i juntament amb la seva esposa com a cap de sala, formen un tàndem excepcional. Tant sols teniu d’anar al restaurant Cal Carter a Mura hi podreu comprovar-ho personalment.
Pel qui no hi hagi estat mai, aquí us deixo l’adreça:
CAL CARTER Plaça Tomás Viver, 1 08278 – MURA 93 831 70 36
Aquest cop van ser ells els encarregats en dissenyar una ruta per la comarca del Solsonès. Jo no ho hagués fet millor.
El dimarts 25 de novembre de 2008 a dos quarts de deu del matí, sortíem de Mura tots quatre a bord del Range Rover d’en Jordi. Com aquestes sortides cal fer-les amb les panxes plenes, decidirem fer la nostra primera parada tècnica al restaurant Muntaner de Navarcles. L’esmorzar no cal dir que va ser de forquilla i ganivet, pa amb tomàquet i pernil, botifarra, etc.
Acabat aquest àpat, agafem la carretera en direcció Berga i ens desviem a Puig-Reig per continuar per la carretera que ens portarà a Casserres i d’aquí, al poble de Montclar 786 m. N 42º 01.096 E 1º 45.915. Aquest poble es un municipi de la comarca del Berguedà i està format pels nuclis de Montclar, el Casó i Torregassa.
Surt citat per primer cop en documents de l’any 1.117. L’any 1.240, Jaume I d’Aragó cedi Montclar a Pere de Breda, retornant a la Corona l’any 1.309.
L’església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d’estil romànic i fou construïda en el segle XII. És de nau única amb absis. El campanar és de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. En el seu interior es conserven dos retaules barrocs, així com un altre d’estil neoclàssic. L’edifici fou reformat per complert en la dècada de 1.970.
Un cop visitat el poble i l’església de Sant Martí de Montclar, ens dirigim cap al sector de Tentellatge i la Vall d’Ora per visitar l’església de Sant Martí de Tentellatge 787 m. N 42º 02.022 E 1º 40.766, que és esmentada ja l’any 839 com a Tintillagine, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i que esdevingué després sufragània de la de Sant Feliu. Es troba prop del collet de Correà, per on passa la carretera de Solsona a Berga, a la vora de la riera de Tentellatge, que neix a l’enclavament de Comesposades (terme de Montmajor) i desguassa a l’aigua d’Ora per l’esquerra, prop de Navès.
Continuem viatge a fi de dirigir-nos fins a Sant Pere de Graudescales 835 m. N 42º 06.128 E 1º 41.349. Es tracta d’una església romànica situada a la petita Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d’Aigua d’Ora, solitària enmig d’un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l’únic edifici que resta d’un antic monestir de monjos benedictins.
És d’una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d’igual alçada i perpendiculars l’una amb l’altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s’alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l’un al sud i l’altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l’absis major, asimètriques, l’una és al mig i l’altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d’arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l’any 913 i a l’any 960 s’hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l’any 1.504 no hi va desaparèixer el culte. Cap al 1.680 s’ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L’església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l’església i s’estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.
D’aquí ens dirigim fins a Sant Esteve d’Olius 563 m. N 42º 00.622 E 1º 33.852. Es tracta d’una església romànica de finals del segle XI situada al municipi d’Olius, al Solsonès. Destaca per la seva magnífica cripta.
El temple actual, dedicat a Sant Esteve, va ser consagrat l’any 1.079, a petició dels habitants del lloc i del comte d’Urgell, que passava temporades a Olius, on hi tenia un palau.
L’església de grans proporcions (36m x 10m), té una sola nau amb volta de canó, sostinguda per quatre arcs torals. A la part exterior de l’absis s’hi dibuixen arcuacions i lecenes.
Una cripta divideix l’espai interior. És la part més elegant i original de l’església. Te forma rectangular (10,4m x 6,28m), dividida per sis columnes que s’obren en forma de palmera.
Els seus arcs de mig punt i la volta d’aresta omplen l’espai d’intimitat i bellessa.
Totes aquestes singularitats situen l’església d’Olius com un dels monuments cabdals del romànic llombard de finals del segle XI.
Molt a prop trobem el cementiri, digne de ser visitat.
A l’any 1.915, es va encomanar la construcció d’un nou cementiri a l’arquitecte Bernardí Martorell, que havia rebut la influència modernista de Gaudí.
Es va construir en un espai de roques caigudes, voltades d’alzines. Es volia combinar les roques caigudes, símbol de la mort, amb les alzines de fulla sempre verda, símbol de la vida. Mort i vida, expressió d’un cementiri cristià.
L’entrada està formada per un arc parabòlic, còncau i convex, típicament gaudinià. A l’interior, les tombes estan excavades a les roques. Sobresurt una esvelta agulla cònica, símbol de la Resurrecció.
El cementiri d’Olius, ple de senzillesa i de fantasia, integrat en la naturalesa i en el paisatge del seu entorn, és un model únic de l’art funerari modernista català.
Al haver fet un suculent esmorzar, encara ens permetria fer l’última visita del dia, per tant acordarem arribar-nos fins a Pampa 740 m. N 42º 03.887 E 1º 22.223.
Pampa (en ocasions també escrit Pampe) és una entitat de població del municipi de Castellar de la Ribera que el 2.005 tenia censats 10 habitants. Situada a la banda més occidental del terme municipal, a l’entorn de les terres drenades pel barranc de Coscollola.
L’església parroquial, dedicada a Santa Margalida, es troba a la dreta de la rasa de Solanes, a 745 m d’altitud, a mitja costa vessant SE del Serrat de Pampa.
Actualment, però ja no és parròquia, car va ser annexada a la parròquia de Ceuró. La despoblació del territori (el lloc Pampa va quedar deshabitat el 1.960) ha comportat que, fins i tot, hagi deixat de ser lloc de culte dominical doncs aquest ha estat traslladat a l’església de la Mare de Déu de Çavila, també de la parròquia de Ceuró.
Aquesta església ja és esmentada l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell amb el topònim Pampano, que etimològicament ve del llatí pampinu: fulla de la figuera. Hi ha documentació que la primitiva església va ser reconstruïda a final del segle XI. L’església actual que, a diferencia de les dues masies veïnes, es conserva en bon estat, no és pas l’esmentada del segle XI ja que va ser totalment reconstruïda al mateix lloc l’any 1.906.
No hi ha notícia que al lloc també s’hi aixequés un castell, com sol ser habitual als llocs on es troben les parròquies que es remunten a l’edat mitjana. No es probable que així fos perquè el que si que se sap amb certesa és que el lloc pertanyia al terme de castell d’Oliana. Si en canvi, sembla força probable que en algun lloc del seu territori hi hagués alguna torre destinada a salvaguardar la seguretat dels seus habitants.
Un dels seus fills il·lustres va se Bernat de Pampa, paborde de la catedral de Solsona, que va ser qui va contractar l’escultor Gilabert de Tolosa, autor de la imatge romànica de la Mare de Déu del Claustre, patrona de Solsona.
Sens han fet les quatre de la tarda sense donar-nos compte. Els budells comencen a rondinar. Tenim de fer un pensament.
En Jordi i la Fina proposant arribar-nos a dinar a Organyà. Fet que acceptem sense més discussió. Amb entesos com aquesta parella, qualsevol els hi porta la contrària.
En Jordi, sap molt bé on anar a dinar, i sempre és toc segur, us ho asseguro.
Per tant emprenem camí en direcció Organyà, però de cop i volta sens creua en el camí la masia rural de Solanes 786 m. N 42º 04.087 E 1º 22.764. No podem per més, que aturar-nos a fer-hi un cop d’ull.
Observem una masia majestuosa dedicada al turisme rural, i que a més disposa en el seu costat, d’una ermita romànica dedicada a Santa Maria.
Com que ja es fa tard, decidim continuar camí fins arribar a Organyà a on ens esperen per dinar.
Són les cinc de la tarda quan arribem al restaurant Cal Jesús 540 m. N 42º 12.669 E 1º 19.663.
Ah noi, no és “moc de pavo” aquest establiment.
La simpatia i cordialitat està a flor de pell, per part dels qui regenten aquest restaurant.
Tripa de bé, carxofes a la brasa, entrecots de bou, ceps, i moltes coses més.
Us recomano de tot cor, que si voleu menjar bé, no us perdeu aquest lloc.
Restaurant Cal Jesús, carretera d’Andorra ORGANYÀ Tel. 973 38 30 68.
Un cop feta la sobretaula corresponent, retornem tots sans i estalvis a la nostra Mura, donant gràcies a Déu, per la diada que hem passat en companyia d’aquesta gran parella que són, en Jordi i na Fina, i que ben aviat, podem tornar-nos a retrobar.
( la foto en blanc i negre és Sant Martí de Tentellatge l'any 1.925 ).
