MONESTIR DE SANT MIQUEL DEL FAI

MONESTIR

TRAVERTINS

CASCADA DEL ROSSINYOL

LA VALL DEL TENES

LLAC DE LA RIERA DEL TENES

ANTIGA CENTRAL HIDROELÈCTRICA

Dintre la demarcació de Riells del Fai, es troba el famós monestir de Sant Miquel del Fai, construït en una elevada cornisa de la cinglera o fall que li ha donat el nom, sota una balma per sobre de la qual es despenya amb una cascada espectacular el Rossinyol. A l'angle de la cornisa del Fai hi ha la gran cascada, de la riera de Tenes, que s'aboca per un fall o caiguda de prop de tres-cents metres, en tres salts graonats. Per sota del primer passa el camí o cornisa, ocupat pel monestir i un recorregut turístic de prop de dos quilòmetres, vorejat de fonts, coves i corrents d'aigua, que acaba en la capella romànica de Sant Martí del Fai, antiga parròquia dels masos i terres de súbdits del monestir.

L'indret del Fai, amplament descrit i dibuixat per antics viatgers de Catalunya, com F. de Zamora o Alexandre de Laborde, i cantat per poetes de l'època romàntica com F. Camprodon o Víctor Balaguer, és un lloc eminentment turístic.

Es comunica per una carretera asfaltada amb Sant Feliu de Codines, i per una bona pista amb la carretera de Centelles a Sant Feliu. Un petit corriol que marradeja entre feixes abans plantades de vinya hi puja des de Riells del Fai.

La balma que cobricela l'església troglodítica de Sant Miquel i el gran mur de pedra que hi és adossat formen el límit entre el municipi de Bigues i Riells i el de Sant Quirze Safaja, i marcava tradicionalment la frontera entre els bisbats i els antics comtats de Barcelona i d'Osona.

Ara, des del 1.957, el lloc del Fai amb la parròquia de Riells és del bisbat de Vic.

Les esglésies del Fai, Sant Martí i Sant Genís i Sant Feliu, són citades des del 878 com a dependents de Sant Cugat del Vallès; aquesta dependència es va perdre pràcticament a l'inici del segle XI, quan l'església de Sant Martí i Sant Genís va passar a propietat del monestir de Sant Miquel i la de Sant Feliu de Codines va adquirir la plena potestat parroquial.

El monestir de Sant Miquel fou fundat per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a partir del 997, i el mateix fundador el 1.042 el va unir en qualitat de priorat a Sant Víctor de Marsella. Fou un petit priorat que tenia una comunitat de tres o quatre monjos i un parell de sacerdots beneficiats, que va ser molt temps un centre viu de devoció popular i va acumular un notable patrimoni, però que va decaure molt a partir de mitjan segle XIV. Fou secularitzat el 1.567 i unit a l'ardiaconat menor de Girona, que curà de mantenir-ne la vida i el culte a través d'una família d'arrendataris i un o dos sacerdots beneficiats. Va passar a propietat privada amb la desamortització.

De l'època monàstica li resta l'església, amb la façana romànica i el presbiteri refet en època gòtica, i un gran casal gòtic, el priorat, ara convertit en restaurant i hotel. Alguns sarcòfags, antigues làpides, una creu romànica d'orfebreria, ara a la col·lecció Pérez Rosales del Maricel de Sitges, i alguns altres paraments donen idea de la riquesa que abans havia tingut el monestir.

De la capella de Sant Martí, ara sense culte, refeta en època romànica tardana (final del segle XII), procedeixen unes pintures murals gòtico-romàniques, ara en una col·lecció privada de Barcelona.

El Fai és un lloc atraient per la seva bellesa natural i abundància d'aigua, molt visitat pel turisme interior i ha estat restaurat el 1.991.

LA BALMA DE L'ESPLUGA DE SANT QUIRZE SAFAJA

La balma de l'Espluga de Sant Quirze Safaja 585 mts. N 41º 43.854 E 2º 09.629 presenta tres fases, la primera és de caràcter epipaleolític; la segona fase està caracteritzada per una indústria lítica de raspadors, perforadors i geomètrics, encara sense ceràmica; la tercera fase s'inicia amb geomètrics, escassa ceràmica llisa, seguida per ceràmica cardial i tipus Montboló.

Els testimonis més antics han aparegut en les excavacions fetes l'any 1.960, on a cinc metres de profunditat es trobà únicament material lític.

Durant el Neolític Mitja, els assentaments es construïen a l'aire lliure de manera majoritària, tant als meandres dels rius com a les planes. En el Neolític Final es van tornar a emprar les coves, per la qual cosa van tornar a existir els dos tipus d'habitat de manera alternativa segons els llocs geogràfics que s'ocupaven.

Un exemple d'habitat en cova o abric propi del Neolític Antic, el tenim en aquesta balma. Es tracta d'un abric de roca calcària, en forma d'arc de cercle d'uns cent metres de longitud, per quinze metres de profunditat, que es va utilitzar com a habitatge, durant algunes etapes prehistòriques.

REGAL A UNS AMICS

Els regals no sempre tenen de ser elements materials. Els millors regals són aquells, que per més anys que passin, perduren en el record de les persones més estimades.
Amb motiu d’una excursió de les quals solc fer per terres Bagenques i en aquesta ocasió, acompanyats pels amics Maria Lluïsa Sanarau i Pere Galí, va sortir a la conversa de que el pare d’en Pere, avui a la Glòria del Cel Sia, fou nascut a la masia que porta el nom de SERRATACÓ. En les seves paraules, vaig notar un cert aire de desig, ja que feia moltíssims anys que no hi havia estat.
Comentant aquest afer amb la meva esposa, vam decidir que el millor regal que podríem fer-los, era dur-los fins al peu de l’esmentada masia, i així va ser.
Sortíem tots quatre, quan el rellotge del campanar de Mura tocaven les vuit del mati del dilluns 18 d’Agost.
Haguéssiu tingut que veure els ulls d’aquesta parella, brillaven com els estels, i l’alegria estava a flor de pell. La meva esposa i jo estàvem més feliços que ells, sols pel fet, de poder compartir conjuntament aquests moments.
Iniciem el camí a bord del nostre Suzuki en direcció a Granera passant pel Coll de Lligabosses. Al arribar a Castellterçol, fem una petita aturada tècnica a La Violeta, és el moment de fer un cafè.
Continuem fent camí vers Sant Quirze Safaja. Al arribar al centre del poble, agafem el carrer que passa pel costat del cementiri per continuar pel camí de Barnils, al cap d’uns dos quilòmetres, trobem a l’esquerra del camí el mas anomenat Can Riera 700 mts. N 41º 44.143 E 2º 09.599, i prosseguim fins arribar al mas de SERRATACÓ.
Quan arribem aquí, ens venen a rebre tres gossos la mar d’amables. Com és normal en aquests casos val la pena prendre precaucions per no ser víctimes de la raça canina.
Per tal motiu, la primera en baixar del cotxe és la Pilar, la meva esposa. No és per dir-ho, però la Pilar és una experta en la comunicació d’aquesta espècie. S’entén millor amb els gossos, que no pas amb certes espècies humanes.
Al cap d’una estona de rondar per l’era del mas, jugar amb tots els cans i fer-nos amics, va venir a rebre’ns la Soledat.
Ah noi. Això fou el que menys ens imaginàvem. Tots pensàvem que persones com la Soledat i en el mon desnaturalitzat en que vivim, ja no s'en troben, però aquí es a on falla la regla, i que per anys falli.
La Soledat es va desfer en amabilitat, cortesia i recer. Des d’aquí vull retre-li el meu i més gran homenatge. Tu Soledat, no vas ser el gra de sorra que va contribuir a satisfer-nos. Tu vas ser la roca, que vas fer possible, que el nostre regal fos embolicat amb paper de full d’or per acabar donant als nostres amics, allò que és mereixen. Gràcies Soledat.
Vam fer un tomb per l’interior de la masia, a on tots plegats vam anar gaudint dels moments de records de la Maria Lluïsa i en Pere.
Despès d’intercanviar diferents aspectes de les nostres vides i com no, donar-nos les nostres adreces i les més enhorabones, continuem gaudint de l’exterior de la finca.
No molt lluny, i per ser més exacte a uns dos-cents metres abans d’arribar al mas, podem veure un monòlit que ens recorda la mort del Mossèn Domingo Barnils, que fou degollat per les tropes Napoleòniques l’any 1.809 durant la guerra del Francés. Aquest mossèn pertanyia al bisbat de Vic, en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola.
A la part alta del monòlit, hi havia una creu de ferro, que es va conservar fins arribada la Guerra Civil (1936-1939).
La masia de Serratacó 770 mts. N 41º 44.736 E 2º 10.342, fou reformada l’any 1.677 i es troba situada dalt de la serra de Barnils. Els hereus d’aquest mas, eren els oficials del Sant Ofici del terme.
Dins la masia, resten les cendres d’en Pau, que va habitar la casa en èpoques passades. Desprès d’aquesta experiència, donem les gràcies a tothom i retornem plens de joia al nostre niu, les Valls del Montcau.