EL CORREDOR NATURAL DEL MEANDRE

EL GINEBRAL

CAN VINYESLA SERRA

HOSTAL DE SANT JAUME DE VALLHONESTA

ERMITA DE SANT JAUME DE VALLHONESTA
ERMITA DE SANT PERE DE VALLHONESTA

L'enclavament de Vallhonesta, que apareix documentat el 1115 com a domini comtal, es va estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme. L'any 1352 comptava amb 13 focs, però les pestes del segle XIV i els continuats conflictes del segle XV en van reduir la població a 4 focs. No és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats en 7 cases l'any 1716. I en el cens Floridablanca (1787) la xifra s'incrementava encara més, arribant a 57 habitants, gràcies, en part, al creixement i expansió de l'agricultura.

Durant el segle XVIII Vallhonesta demostra un important dinamisme, amplia notablement la superfície conreada, desenvolupa una àmplia pagesia rabassaire a l'entorn sobretot dels masos de la Serra N 41º 40.001 E 1º 54.122, cal Forns, cal Serracanta i Sant Jaume, i treu especial rendiment del pas pel seu terme del camí ral de Barcelona a Manresa. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà.

Durant els primers anys del segle XX la vinya encara es manté viva, però a partir de la segona meitat del segle XX el pes urbà de Sant Vicenç provoca l'abandonament de la majoria de cases i l'activitat agrícola queda reduïda a la mínima expressió.

El nucli rural de Vallhonesta conserva una part molt important del patrimoni del municipi. En destaca l'església romànica de Sant Pere N 41º 40.420 E 1º 53.294, construïda al segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l'absis, amb arcuacions llombardes i l'inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s'alça el campanar. És de planta rectangular, amb una única nau i volta de canó. A l'interior s'hi conserven restes de pintures murals i un sarcòfag romànic. Prop de l'església, cal Campaner, convenientment rehabilitat, fa les funcions de refugi excursionista. Són remarcables també uns murs que hi ha al darrera de la casa construïts amb la tècnica d'opus spicatum. Aquesta tècnica va ser molt emprada durant els segles VIII i IX, de manera esporàdica durant tota l'edat mitjana.

D'altra banda, a dalt d'una carena molt propera, que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, hi ha les restes de l'antic hostal N 41º40.668 E 1.54.146 i ermita de Sant Jaume de Vallhonesta N 41º 40.654 E 1º 54.156, al peu de l'antic cami ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona. Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en diferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, prop del Ginebral N 41º 39.778 E 1º 54.800.

L'hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

L'arquitectura popular també ha deixat interessants mostres a Vallhonesta. L'entorn més proper a les cases encara actualment es mantenen conreats, però fins als llocs més inaccessibles de la vall es poden trobar construccions en pedra seca com barraques, parets o marges. En aquest sentit les tines de can Vinyes N 41º 39.770 E 1º 54.180 són especialment destacables.

Vallhonesta presenta una marcada personalitat rural, pintoresca i urbanísticament intacta. La humanització de la vall es concreta en un grup de masos del segle XVIII i XIX, que juntament amb l'església de Sant Pere i el seu entorn formen un conjunt harmònic i agradable. El paisatge de la vinya (barraques, marges, etc.) és una bona mostra del passat vitivinícola de la zona. Les panoràmiques des de Sant Jaume de Vallhonesta (485 m), des del Puigsoler (525 m) i des del coll de can Noguera (354 m) són esplèndides. Una singularitat paisatgística molt remarcable són els xaragalls de cal Forns. També la roureda del Blanquer, que constitueix un petit ecosistema molt diferenciat de la resta de la vall, on destaca la presència d'un arbre monumental - el Roure Gros del Rubió -, una font de clot - la Font del Blanquer -, les ruïnes de l'antic mas Serracanta i d'espècies pròpies de zones humides com l'auró negre. D'altra banda, la presència d'antigues pedreres testimonien una activitat econòmica tradicional i pròpia del municipi.

Text extret de (www.elbreny.com/noabocador).