IV CAMINADA POPULAR DE MURA "ELS USOS DE L'AIGUA"

AQÜEDUCTE DE LA SÍNIA DE LA SERRA

XUPET

OLIVERA

CAN RUBÍ

ESMORZAR CAMINADA

L'aigua cal que sigui ben administrada, ara i abans també. Potser en determinades èpoques n'hi havia prou amb la que queia i no calia regar. Però a l'estiu en faltava perquè feia calor i la riera s'escurçava. I a més, la seva empenta va servir per moure màquines.

POU

En terrenys tous, on en profunditat hi havia aigua, s'hi construïa un pou. Era una manera còmode i segura de tenir aigua pel consum d'una casa i pel bestiar. En llocs de muntanya, en pobles sobre la roca com és el cas de Mura, no és freqüent trobar cases amb pous. I menys picats a la roca. I encara és més insòlit quan la riera i les fonts no eren gaire lluny.

CISTERNA

Construcció, normalment adossada a un mas, per emmagatzemar aigua. L'aigua es recollia de la teulada i pels baixants es feia entrar a la cisterna. La primera aigua d'una xafegada d'estiu es rebutjava, ja que portava pols i brutícia. Quan era neta es deixava entrar a la cisterna. Una manera de mantenir potable l'aigua era picant-la amb un bastó i tirant-hi calç viva.

En una cisterna no hi neix l'aigua.

VIVER

Un dels primers elements per emmagatzemar aigua són els vivers o basses. A Mura, les petites basses que s'omplen de la font més propera o perquè hi neix aigua dins mateix, se'n diuen vivers. Un cop plens, servien per regar uns quants horts. Regava el que tenia l'aigua més a prop, si no s'havia establert un torn per regar.

SAFAREIG

En alguns vivers o basses - a Mura molt rarament ja que les dones rentaven a la riera que abans no s'eixugava gairebé mai - s'aprofitava una paret per posar-hi les lloses inclinades cap endins per poder-hi rentar la roba. A la bassa de la sínia de la Serra es pot veure el safareig, també és de destacar que està revestit de rajoles envernissades, senyal del valor que tenia l'aigua.

REC

Un dels principals recursos que s'utilitzava per dur l'aigua on calia era conduir-la per un rec. Fos per regar a tesa un hort o per omplir una bassa per tenir-ne per quan se'n necessitava. Arreu de les valls del nostre país hi ha recs que porten l'aigua d'un lloc a un altre. Per exemple, cal un rec per dur l'aigua d'una font en un lloc penjat i ombrívol cap a una plana fèrtil i assolellada. Els principals recursos per omplir els recs són les rieres i rius.

RESCLOSA

Per apartar una mica d'aigua d'una riera cal construir una resclosa, ni que sigui d'un pam d'alçada. La resclosa permet agafar l'aigua, i dur-la al rec. I el rec sense perdre gaire alçada la duu cap a les planes més generoses al costat de la riera mentre la riera s'enfonsa per la vall tot seguint el seu curs. Una manera pràctica d'aconseguir dur l'aigua al rec és aixecant la resclosa. Hi ha rescloses altes, de metres, altres només d'un parell de filades de pedra, el just per dur l'aigua cap a la primera feixa al costat de la riera i d'allà amb poc pendent poder regar altres feixes de més avall. Cal, però, que fem una constatació:les rescloses no serveixen per emmagatzemar aigua. Les rescloses només aixequen el nivell de l'aigua, normalment per endur-se-la del riu amb un rec. Fixeu-vos que no es buiden per baix (com ho fan els embassaments del Pirineu avui dia), sinó que l'aigua surt per una banda del capdamunt de la paret. Si fossin per guardar l'aigua, es buidarien per baix.

MOLINS

També hi havia les rescloses molineres i els recs moliners. L'aigua que duien aquests recs no servia per regar - encara que moltes vegades també s'hi regava - sinó que menaven l'aigua cap a la bassa del molí. Un cop plena la bassa, s'obria el tap o bonó i l'aigua per la força del salt picava amb el rodet que el feia girar i amb la seva empenta arrossegava una de les moles del molí.

Els romans ja tenien molins fariners per moldre els cereals. Però en aquest sector de país és molt interessant la documentació que tenim de l'autorització reial de construir el Molí del Mig, per antiga i perquè actuà a manera patent per construir-ne d'altres en els termes propers i en llocs ben allunyats de la geografia de Catalunya, us recomanem que visiteu el Molí del Mig, a Mura, on us donaran tot detall d'aquest fet.

Al Molí del Mig, també és interessant de veure com s'aprofita el mecanisme no només per moldre el gra. Mitjançant un dispositiu de politges, eixos i cintes la força de l'aigua servia per moure un trull (molí d'oli) i més modernament (s. XX) per fer llum i moure una primitiva màquina de rentar roba.

Les necessitats de fer anar el molí sovint passaven per davant del que avui acceptem majoritàriament el respecte del cabal ecològic dels cursos d'aigua. S'esdevenia que l'aigua es desembassava del primer molí que es posava a moldre i la resclosa del segon ja l'esperava per omplir la bassa i així poder moldre. És a dir, l'aigua més que córrer per la riera, anava fins la següent resclosa i pel rec cap a la bassa.

Al Molí del Mig, per exemple, una bassa plena servia per dues mòltes. A cada mòlta es molien uns 200 kg. de gra.

XUPET

A les vinyes i sequers de les nostres contrades, malgrat que no s'hi regava, era necessari tenir-hi una mica d'aigua a prop. Fos per posar en remull els mànecs de les eines, i sobretot per poder fer els caldos per ruixar, per preparar el sulfat de coure, etc. S'aprofitava una mica de regalim d'aigua, i es recollia en una petita construcció: el xupet. O bé, s'aprofitava la que corria per rases i camins, i quan l'aigua corria més neta després d'haver fet el primer ruixat fort, es decantava cap al xupet per evitar que portés massa sediments.

SÍNIA DE ROSARI

Aquest va ser un invent del segle XVIII que va optimitzar de llarg les antiquíssimes sínies de catúfols. Les primeres sínies, que en aquest territori segurament no s'arribà a construir-ne cap, eren aquelles que a tots ens venen a la memòria d'entrada: una roda de fusta, de més o menys dimensions, que tenia una mena de gerra de ceràmica - els catúfols - que al girar la roda s'omplien en un rec o bassa que tenien a sota i que a l'elevar-se i capgirar-se es buidaven en una canal que duia l'aigua a un rec o bassa a un nivell superior. Aquestes sínies giraven per la pròpia corrent de l'aigua - si estaven en un riu, per exemple - o bé giraven per la força animal.

Però les sínies que veurem entre Mura, Talamanca i Rocafort són les sínies de rosari. Aquestes sínies incorporen una tecnologia que abans del segle XVIII era molt cara i en molts llocs inestable: els tubs de ferro i les rodes de pinyons. Primer que tot calia tenir aigua a prop de la superfície. Es col·locava un tub dins l'aigua. Llavors es feia passar una cadena pel seu interior que tenia agafats un seguit de taps de goma que just passaven pel seu interior. Amb la força d'una bèstia, una mula normalment, es feia girar una roda dentada que arrossegava amunt la cadena. Cada vegada que un tap entrava per baix dins el tub, feia pujar l'aigua que hi havia entrat. I vessava per la part superior del tub, es recollia en un safareiget i per una canal es feia anar cap a una bassa situada en un nivell superior. La part inferior del tub, submergida a l'aigua, era més obert, com una campana per encarar els taps de goma cap dins el tub.

AQÜEDUCTE DE LA SÍNIA DE LA SERRA

És digne de destacar el seguit d'arcades que duien l'aigua de la sínia de la Serra a la bassa, i convertir així una planeta de sequer de poc més de 500 metres quadrats en regadiu. També la sínia de l'Hort de can Prat, tenia arcades.

A Mura fins abans de l'aiguat del 1962 n'hi havia dos, un d'una arcada i l'altre de dues. Un era situat darrere el Llobet, on hi duia l'aigua de la Blanquera, l'altre a l'alçada del molí del Faure, que passava l'aigua del seu rec als horts que hi havia on ara hi ha el camp de futbol.

Font d'informació: Centre Excursionista de Mura.