L'obtenció de pega mitjançan els forns, no es pot dir que fos una indústria molt arrelada a Mura, però sí que existeix en el terme municipal de Mura un torrent que porta aquest nom. El torrent de la Pega aboca les aigües al torrent del Sot de l'Infern, i queda situat molt a prop de la balma de la Mel, de les Cases Velles del Puig i de l'avenc de les Erminies.
En el terme municipal de Talamanca i al costat de la masia anomenada La Vila, podem contemplar aquest magnífic forn de pega 482 mts. N 41º 43.820 E 1º 57.258.
La forma de l'interior d'un forn de pega és molt semblant a la dels de calç, però de mides reduïdes, i no te cap mena d'entrada a l'interior. Sí que té un forat de sortida de la pega i una altra obertura, que serveia per retirar les cendres acumulades en el seu interior.
El diàmetre interior quasi mai no sobrepassa el metre i mig, i l'alçaria és aproximadament d'uns dos metres. Aquests tipus de forns no eren obligats de ser excavats en un marge, com els de calç, ja que es podien construir en un terreny pla i rodejar-lo, més tard, amb terres que li donarien la protecció necessària.
La pega és un producte extret de la colofònia, coneguda també amb el nom de pega grega o pega negra i oli de trementina. La trementina és el producte sòlid de la destil·lació de plantes coníferes, entre les quals en destaquen el pi i el ginebre o ginebró. La colofònia és una matèria resinosa, de color groguenc, soluble en l'alcohol, en èter i en alguns olis, però no soluble en l'aigua.
De fet, els forns de pega eren emprats per a l'obtenció de la resina o reïna de pi o d'altres plantes de la mateixa família botànica.
Avui en dia, el sistema utilitzat per a treure la resina de pi és molt simple , i no hi ha cap necessitat de fer servir els antics forns de pega.
Aquests forns, ja obsolets, funcionaven de la següent manera: el forn era carregat amb trossos de pi sempre col·locats de forma vertical. L'encesa es feia per la part alta, i com que la fusta col·locada en el forn era molt resinosa, calar-hi foc era una cosa molt senzilla.
La fusta un cop encesa i mentre es consumia, produïa una elevada temperatura, que anava liqüant la resina existent en l'interior de la fusta i que s'escorria pels mateixos troncs fins a caure al capdavall del forn. Era a través del forat de sortida, ja esmentat, que es recollia en recipients. El producte destil·lat era de color molt fosc, ja que arrossegava totes les impureses que trobava en el trajecte en relliscar pels troncs de l'interior del forn.
El producte obtingut era molt impur, però escalfant-lo una mica, o deixant que el Sol l'escalfés, s'aconseguia que liqües més, i d'aquesta manera era molt més fàcil passar-lo per un filtre de palla per tal de retirar totes les impureses sòlides que portava barrejades.
Aquest producte era emprat en les bótes i els bots de pell de boc que, un cop cosits i empegats, servien per a contenir el vi. També tenia altres aplicacions, com per exemple per a guarir les potes trencades de les ovelles. Efectivament, mitjançant uns draps untats amb aquesta pega, un cop secs immobilitzaven l'os trencat i en feien possible el posterior soldament.
La font d'Apolònia 528 mts. N 41º 43.327 E 2º 00.439 es troba situada en el torrent del mateix nom, el de la font d'Apolònia.
El pantà de Santa Creu de Palou 399 mts. N 41º 40.957 E 1º 55.806 acaba de ser remodelat com a reserva d'aigua per sofocar possibles incèndis. Esperem no sigui necessaria la seva utilització.
El mas Donzell era prop de Rocafort de Bages, quasi al costat dels masos de l'Artessà i Cal Tinoi. Del mas, ben poca cosa en queda; pilots de pedres són els únics testimonis de la seva existència. El que si es conserva és el seu forn - teuleria 348 mts. N 41º 42.996 E 1º 56.439 i es troba situat en el terme de Talamanca quasi llindant amb el terme del Pont de Vilomara.
Les primeres noticies documentades són de l'any 1281, i tot ens fa pensar que antigament era una casa de pagès fortificada; les seves restes i la seva situació així ens ho fan creure.
El paisatge ve dominat per l'entorn boscós característic on predomina el pi i una vegetació de sotabosc també característica de l'entorn del torrent de l'Artesà.
Segurament es tractava d'un tipus de mas-torre, unes construccions exemptes de planta quadrada o lleugerament rectangular construïdes a base de parets gruixudes formades per carreus més o menys ben tallats, si més no a les cantonades, fixats amb morter de calç. Cosa que permetia la disposició d'una o més plantes. Aquestes construccions, tenien unes dimensions en planta suficients per incloure al seu interior més d'un espai per cada nivell
A l'any 1281 Berenguer de Talamanca i la seva muller, Blanca, van vendre en alou (propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial) a Pere Solà, el mas Donzell; i a Ramon Aymerich, el mas Duarria, del terme i castell de Talamanca.
A l'any 1528 el mas Donzell, ja estava adherit a la propietat del mas Pruners.
BRÈTOL: Persona sense escrúpols capaç de qualsevol mala acció
Aixó és tant sols un petit recull de noticies de bretolades, que en tingut lloc al nostre país en els últims anys:
1.- Es ficava en baralles i acostumava a ser protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades.
2.- Hem de constatar que, malauradament, hi ha hagut molts danys i bretolades: trencament de vidres de fanals i en establiments, vehicles, i en una escola pública.
3.- L'augment de vídeos de bretolades d'adolescents a Youtube ha fet que, aquesta popular xarxa social audiovisual també esdevingui un espai de treball habitual pels Mossos d'Esquadra.
4.- El bar del centre social d'Albons, va ser objecte de bretolades durant el mes de desembre.
5.- Els secretes eviten un augment de bretolades a la Rambla... la infiltració de policies camuflats, va ser clau per evitar majors bretolades.
6.- Els Mossos d'Esquadra van detenir el passat dijous set menors d'edat com a presumptes autors d'una falta per deslluir béns immobles, una altra falta de furt i un delicte de danys. Dos dies abans, la tarda del dimarts, els Mossos d'Esquadra de la comisaria de Ripoll van saber que un grup de joves havient fet danys i pintades arreu de la població de Camprodón, tant en espais públics com en propietats privades.
7.- L'Ajuntament de Sabadell va destinar en l'exercici de l'any 2000 un total de 11 milions de pessetes per reparar les bretolades que es van produir a la via pública.
8.- El passat abril de 2008 va cedir una part de la volta de l'ermita de Sant Elies, a Sant Pere de Vilamajor. Segons l'Ajuntament, la caiguda de part del sostre de l'edifici es deu a diversos actes incivics de brètols que s'enfilen a la teulada de l'ermita i trenquen les teules que la cobreixen en caminar-hi per sobre.
Diversos Ajuntaments estan estudiant la possibilitat d'endurir les sancions dels autors de les bretolades ja que cada cop costen més diners a les arques públiques.
Com a Mura no podiem ser menys, aquest últim cap de setmana, els brètols han decapitat a la Verge de la Font de l'Era. Es veu que els molestava la seva mirada.
Ens trobem en un país en que les formes i bones costums s'han acabat, i tant sols impera l'odi, la rencança i la manca d'ètica i cultura.
En el recent congrés organitzat per l'Associació Catalana de Sociologia, la professora Ana Urmeneta va presentar una comunicació molt interessant relativa a la percepció que nois i noies tenen de la transgressió de les normes socials. Del seu estudi se'n desprèn que a l'imaginari social juvenil hi ha tres prototipus principals que expliquen el perqué de la infracció de les regles, el perquè de la vulneració de les pautes que els adults han establert i la societat accepta com a convenients.
EXISTEIX EL TRANSGRESSOR ANORMAL (gairebé no es parla de transgressores), en el sentit que és diferent dels altres i que, per tant, no és comprès per les persones corrents; l'irracional, el que mostra un desconeixement tant de les normes com de les conseqüencies de no seguir-les; i l'incívic, aquell que voluntàriament opta per anar en contra, per no respectar els models de convivència,
EN QUALSEVOL CIUTAT I POBLE HI HA BRÈTOLS i es fan bretolades. Per tant, pot ser un bon exercici posar cada cas conegut en un dels compartiments esmentats.
Més endavant ens hi podem dedicar, però primer obsevem com creuen els joves estudiants per Urmeneta que cal actuar per tal que cada tipus d'infractor trobi i assumeixi el camí correcte. Per als adscrits a l'anormalitat social -àlies marginats dintre de la comunitat i sovint per motius de drogoadicció o malatia mental-, la solució rau en el tractament mèdic, ja sigui fisic o psicològic. No se'ls culpa pel seu incompliment de les normes comunitàries sinó que més aviat se'ls mira com a víctimes.
PER ALTRA PART, ELS QUI ACTUEN MALAMENT perquè els manca el degut raciocini, els que desconeixen allò que socialment és acceptat, requereixen diàleg i educació. Atès que ignoren com s'ha de comportar per no molestar els seus congèneres, cal dotar-los del necessari discerniment. Pel que fa als incívics, només el càstig serà efectiu, ja que ells saben bé el que fan, comprenen les normes i són conscients de les seves bretolades.
AIXÍ INTERPRETEN LA REALITAT ELS NOIS i noies entrevistats a l'estudi sociològic. Nosaltres, igual que ells i elles, podem inscriure en la nostra cosmovisió una sèrie d'actes transgressors que torben la convivència urbana o rural.
DEIXANT DE BANDA LES GRANS DESTROSSES en béns o propietats de caràcter públic, ¿com hauríem de qualificar, per exemple, els veïns que abandonen les deixalles al costat del contenidor en comptes d'introduir-les a dintre, o els que omplen de cartró el destinat al rebuig? ¿Són anormals i haurien d'anar al metge? ¿Són irracionals i caldria ensenyar-los a pensar i a conèixer les regles? ¿Són incívics per naturalesa i l'ínic remei eficaç consisteix en una multa severa?.
I QUÈ PODEM DIR DELS AMOS DE GOSSOS QUE NO recullen els excrements que l'animal deixa al carrer, o dels motoristes que fan un soroll estrepitós, o dels que es consideren grafiters quan no fan altra cosa que embrutar l'entorn amb gargots?. Si els col·loquéssim entre els anormals o els irracionals encara podrien despertar la nostra comprensió, així que, més val que els cataloguem com el que són en realitat, uns egoistes que tenen l'incivisme com a símptoma.
SI NO FOSSIN UNS INCÍVICS EGOCÈNTRICS, quan el seu gos deixés la merda a terra pensarien en el cec, el vell o la criatura que poden trepitjar-la; quan anessin a manipular la moto, es farien enrere tant ells com el mecànic; quan es disposessin a omplir de ratlles els murs o les portes dels altres, es ficarien les mans a la butxaca i correrien cap a casa per tal d'embrutar la pròpia paret, si no se'n podien estar.
Però ja ho diuen els joves entrevistats, els brètols només fan cabal de la punició.
Mura tenia, l'any 1782, una fàbrica o institució benèfica anomenada l'HOSPICI N 41º 42.016 E 1º 58.606. En aquesta fàbrica hi havia torns i cardes per a filar llana i donava feina a uns vint nois i noies. Tenia també set telers per a teixir la llana.
Més tard, segons ens explica el butlletí de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa de l'any 1920, el número 6, Mura, ja compta amb força elèctrica i tal volta dintre de poc temps pot convertir-se en una colònia industrial, puix ja té recenment establerta una fàbrica de teixits de cotó d'uns vuitanta telers, propietat d'en Climent Verdaguer.
Segons explica la gent gran del poble de Mura, aquesta fàbrica va arribar a tenir quasi dos-cents telers, i el nombre dels seus empleats o treballadors també era molt nombrós.
Aquesta indústria era coneguda amb el nom de "LA FÀBRICA" i va tancar les seves portes l'any 1963.
L'immoble va ésser comprat, una part per l'Ajuntament de Mura i la resta per uns particulars. La part comprada pel municipi, ha estat fins fa poc el Centre Cívic del poble, fins a la construcció del nou centre cívic, N 41º 42.045 E 1º 58.620 en l'edifici consistorial.
La fabricació de calç a petita escala, era una indústria molt arrelada a Mura i a tots els pobles d'aquesta contrada. Aquest producte servia per a fer el cèlebre morter de calç, i hom pot que havia estat emprada en la construcció de totes les antigues cases de pagès.
Sembla que en aquest municipi era una indústria casolana, que només servia per a cobrir les pròpies necessitats i rarament el producte era comercialitzat, com no fos a molt petita escala. S'en fabricava la quantitat justa per a fer l'obra programada, i el forn es parava quan ja n'hi havia prou.
Els forns que treballaven a petita escala, no era pas necessari que fossin al costat d'una pedrera; moltes vegades hi eren emprades pedres trobades escampades pel bosc, pels camins o per la vorera dels torrents i rieres. Les pedres recollides eren més que suficients per a l'obtenció de la calç necessària per a portar a feliç terme l'obra. Quasi sempre el forn era posat en funcionament durant la temporada d'hivern.
Quan la pedra calcària escasejava en el lloc on havia estat instal·lat el forn, sense pensar-s'hi gens ni mica, se'n construïa un de nou en un altre punt. Si es tractava d'un enderrocament, no es reparava quasi mai, ja que era una feina més complexa, i es preferia fer-ne un de nou, encara que fos al mateix costat.
El forn sempre s'instal·lava en un marge abrupte, i era aquell lloc on s'obria la porta d'entrada. L'interior del forn era una gran cavitat buidada de terra, d'uns tres o quatre metres de diàmetre i l'alçaria del marge escollit. El forn es feia més o menys, circular i un xic acampanat.
La pedra era col·locada a l'interior, com si talment es volgués recobrir el forn. Les pedres més grosses servien per a fer aquesta paret interior, circular, i s'omplia, entre aquesta i la paret de terra del forn, amb altres pedres més petites.
L'espai que es deixava al mig era necessari per a col·locar-hi, més tard, la llenya. Un cop carregat el forn, es posava en marxa calant foc a la llenya a que s'havia de mantenir encesa, dia i nit, durant uns tres o quatre dies.
El temps indicat per a la cocció és purament orientatiu, ja que cada forn, segons el diàmetre, l'alçada, la intensitat del foc i la qualitat de la pedra emprada, necessitava un determinat i diferent temps per a una bona cocció. Quan la pedra, de primitiu color gris, assolia el color blanc i la flamarada canviava de color fins a sortir d'un color blanquinós, era senyal que ja s'havia fet la cocció total de la pedra col·locada a l'interior.
La rendibilitat d'aquestes cuites era d'uns quaranta-cinc o cinquanta quilos de calç viva per cada cent quilos de pedra, que en retirar-la del forn s'havia convertit en terrosos de calç tous i porosos.
L'apagament de la calç, o hidratació, es feia mullant-la amb aigua. La calor d'aquesta unió n'evaporava l'aigua i disgregava els terrosos de calç, convertint-los en hidrat de calç o, com es diu normalment, en calç apagada.
Un bon exemple el tenim en aquest forn de calç de la Blanquera 506 mts. N 41º 41.794 E 1º 58.468 situat molt prop de la font de la Blanquera.
En el terme de Mura, només es coneix l'actual cisterna de la casa de la Mata, que antigament era un pou de glaç
El sistema emprat era molt senzill. L'aigua d'una bassa propera al pou, quan arribava l'hivern i la temperatura era adient, es gelava i s'hi formava una capa de gel, més o menys important segons la temperatura ambiental. Aquesta superfície d'aigua gelada, el gel, era asserrat en forma de blocs i traslladat tot seguit al pou de glaç.
Tot i que el diccionari ens diu que "pou és una excavació feta en el sòl fins a trobar aigua", els pous de glaç eren uns pous secs, morts.
La fondària del pou de glaç de la Mata, no sobrepassava pas els sis metres, i el diàmetre era d'uns cinc metres, aproximadament.
L'interior del pou estava folrat amb pedra emmortarada amb calç i tenia l'entrada per la boca del pou, la part alta. En la fotografia que adjunto de l'antic pou de glaç, actualment convertit amb cisterna, podem veure la portalada antiga de la seva entrada.
Els blocs de gel tallat de la bassa eren col·locats a l'interior del pou, sempre protegits per una bona separació de palla i de petites branques o ramatges. Les restes que quedaven de tallar o trossejar el gel, més o menys de forma simétrica, també eren introduïts en el pou i ocupaven els espais perduts que havien deixat els altres. Novament la palla feia acte de presència per a completar el pis i encetar-ne un de nou.
Era en les temporades de primavera i d'estiu quan aquest producte tenia la gran demanda i era venut, molt especialment, a les poblacions més properes.
L'amo del pou cuidava de la venda del gel i del seu corresponent trasllat.
El primer document que ens parla d'aquest vot fet pel poble de Mura, es guarda a l'arxiu parroquial de Mura i diu així:
"En lo any 1500 se feu la prometensa de anar los pelegrins de Mura a Montserrat se va fer per grans necessitats de malalties que fou gran la mortalidad que de nou moriren els vuit y se ha promés anar descalsos peus y cames vestides de blanch camisa y gorra.
Lo parroco els ha de acompañar fins a la vora de la riera ab professor y la veracreu al anary tornar y tambe anar os obres de donarlos una candela a cada ma ensesa per anar a adorar la Veracreu que anem a representar que de est modo anem a la fi del mont demanant perdo a Deu tambe los dits han de ser cada un hamo de casa han danar reconciliats a fer dir una misa pagan de la hobra.
Els dits son Madi un Vall un Sole un Sanlley un Llobet un Perich un Mas un Vila un Puig un Matarrodona un Puigtoura un Farell un Putxeten dita prometensa y ha de temps del dijous fins el disapte de St. March fou feta pel consell del comu representant lo parroco de Mura para Ermenter frara de la Cartuxa.
En St. Marty de Mura"
La vida és així. Tot té un començament i per desgràcia també una fi. Moltes de les tradicions populars del nostre país, especialment les considerades religioses, s'ha anat perdent en el transcurs dels anys. No totes han anat quedant abandonades al llarg del camí de la vida, però sí que un nombre important han quedat oblidades. La devoció religiosa ha minvat molt i el tarannà de la vida també ha canviat, i aquelles prometences dels nostres avantpassats sembla que en l'actualitat ja no ens obliguin a res.
El vot perennal d'un pelegrinatge a Montserrat fet pels amos de les cases de pagés del terme de Mura "a peu, descalços, amb les cames descobertes i vestits de blanc, camisa i gorra" i amb vist i plau del Comú de la Vila i el beneplàcit del senyor rector de la parròquia de Sant Martí "per demanar a Déu que l'epidèmia soferta pel poble, de nou en moriren vuit", perquè no es repetís, no ha deixat de tenir una llarga vida, ja que des del 1500 al 1931 es va celebrar.
ITINERARI DELS ROMEUS
En sortir del poble eren acompanyats amb la creu alçada i amb ciris fins a la riera, des d'on seguien el següent itinerari: des de la riera a la casa del Puig de la Balma, on en la capella dedicada a Santa Margarida, resaven una salve; en arribar al serrat de Castell del Puig divisaven per primera vegada la muntanya de Montserrat. En aquest punt, un cop agenollats, entonaven una salve. Seguien cap a Santa Creu de Palou, l'església sufragània de la parròquia de Mura, i tornaven a resar una salve. Davant de la casa del Farell, sota una molt important alzina, feien un petit descans. L'arbre ja era conegut per l'alzina dels pelegrins. La següent parada era a la casa del Gall, de Castellbell, lloc on dinaven.
Arribats al poble de Monistrol de Montserrat, alguns cops hi feien parada per visitar la parròquia, i en altres ocasions passaven de llarg per evitar les burles de la gent de la població. Tot seguit pujaven a la muntanya, per la drecera de la Coveta i, a mitja tarda, feien l'arribada a Montserrat, entraven a la basílica i també resaven una salve.
L'endema, un cop oïda la Santa Missa dedicada als pelegrins, resaven una salve a la Moreneta i retornaven a Mura pel mateix camí; ara ja anaven calçats, sense la camisa i la gorra blanca. Dinaven a cal Felip Neri, de Rellinars. En arribar a la masia del Puig de la Balma, novament es vestien de pelegrí i es descalçaven. Feien una parada en aquesta casa i hi berenaven. L'entrada a Mura la feien vestits de la mateixa manera com n'havien sortit.
Prop del poble i al costat de la riera ja els esperaven els nadius de la població amb la Creu alçada i els ciris encesos, i en entrar a la parròquia de Sant Martí repicaven les campanes.
Durant aquesta peregrinació, a més de resar les salves, també havien resat vint part del rosari, deu a l'anada i deu a la tornada. El transport del menjar es feia amb una cavalcadura que portava un obrer. Aquest traginer no anava vestit de pelegrí. (COMISSIÓ ABAD OLIVA Departament Folklore Montserratí).
DOCUMENTACIÓ - Text original
El subscrit rector de Sant Martí, de Mura, bisbat de Vich i província de Barcelona. Certifico: Que en un plec guardat en aquest arxiu parroquial consta la relació o acta següent: "Es la memoria de la necesitat en que's trobá la prov. de Barna durant els mesos d'istiu del 1854, degut a una enfermetet molt enorme anomenada cólera morbo o peste. Es habitants de Barcelona varen marxar la major part a pobles o vilas. Cessá dita peste a primers de setembre de mateix any. A Manresa, amb poc temps, moriren més de 2500 persones i en pobles de la marina fou molt gran el número. En aquesta de Mura moriren més que una dona i dos homes, per es ferent grans pregaries i processons, amb moltes atxes i molta gent descalça, i per aixó aquesta població fou lliurada del rigurós castic de Deu, i essent aixis, els principals homes honrats del poble determinaren que juntament amb els amos o propietaris, anirien anlyament entre tots els acodats, dos homes com a pregrinaçó a Montserrat. Aquests dos serien sortejats cada any a qui toques, donant els vots que consiga i que entre tots pagaran un duro per cada pelegrí, per pasar el camí i per la Missa que cada un encarregeria a Montserrat lo dia assenyalat, com es lo disapte passat Snt. Marc.
Els subjectes que convingueren son los següents: Salvador Sellares de cal Batista; Maties Farell, Sastre del Molí del Torrent; Jaume Arola del carrer de la Muntanya; Josep Mas, moliner del arrabal; Martí Sellares, fuster de la Plassa; Martí Sala, del carrer del Soley; Jaume Rudureda, mestre de cases del carrer Nou; Pare Alavedra, dit lo Mariano, del carrer Feixó; Francesc Piqué, del carrer de Sant Antoni; Jaume Soler, hostaler del carrer de Baix; Jaume Valls, del carrer de la Muntanya; Segimon Sala, esperdanyer del carrer Nou; Pau Riera del Masqué, del carrer de la Muntanya; Joan Alavedra, teixidor de llí, del carrer de Baix; Jaume Calvet, del carrer del Soley i Joan Comí, ferrer, del carrer de Baix.
L'any següent o sia 1855 començà la providencia d'anar a Montserrat.
I perquè consti en els efectes conseqüents lliuro la present en St. Martí de Mura a tretze d'abril del mil nou-cents quaranta-set"
Ramon Camprubí, rector.
L'obtenció de pega mitjançan els forns, no es pot dir que fos una indústria molt arrelada a Mura, però sí que existeix en el terme municipal de Mura un torrent que porta aquest nom. El torrent de la Pega aboca les aigües al torrent del Sot de l'Infern, i queda situat molt a prop de la balma de la Mel, de les Cases Velles del Puig i de l'avenc de les Erminies.
