EL VILÀ - CA L'ARTESÀ - CAN TINOI

EL VILÀ



CA L'ARTESÀ

CAN TINOI

El Vilà 444 m. N 41º 42.769 E 1º 56.865 data del segle XVIII i està molt a prop del poble de Rocafort. A la carretera de Mura a Rocafort, abans d'arribar a Cal Jaumet, hi ha un camí, a la dreta, abans del pont de Rocafort, que s'enfila i passa del davant de l'antiga granja d'en Bleda i arriba a la casa del Vilà. La casa està totalment enderrocada i les pedres son l'únic testimoni de la seva existència. El paisatge de l'entorn del Vilà, està caracteritzat pel predomini de terres de conreu, mantenint els marges de pedra seca, que refermen l'antiga riquesa en producció de vi i altres cultius d'aquesta pairalia. Al seu costat podem veure dues barraques de vinya, que dona a pensar que en estat construïdes amb els carreus de l'antiga masia.

Ca l'Artesà 345 m. N 41º 43.122 E 1º 56.464 fou una casa construïda a començaments del segle XIX. El mas tenia l'entrada principal, formada per un remarcable portal amb carreus de pedra i arc adovellat, que encara es conserva avui dia. En aquest portal i concretament en la dovella central, hi figura gravada la data de construcció: 1.831. En el seu interior hi podem observar una tina de vi.

Del perquè d'aquest nom, res no es coneix però dona a pensar, que el nom de la casa podria tenir relació amb la professió del propietari, una vegada analitzada la seva construcció. Actualment es troba molt plena de vegetació i és de difícil accés.

Aquesta casa tenia un molí fariner al costat de la riera de Nespres. L'entorn és magnific i les seves restes es situen sobre la vessant d'un petit turó, en la confluència de la riera de Nespres amb el torrent del Ramonet.

Can Tinoi 378 m. N 41º 43.086 E 1º 56.531 segurament fou bastida a mitjans del segle XIX en l'època dels rabassaires. Actualment només en resten unes poques parets. Els murs exteriors son fets de pedruscall, amb l'excepció dels marcs de les finestres i la llinda de la porta d'entrada. La tina de vi encara es manté dempeus, però sembla d'una construcció molt pobre, ja que al seu interior no hi ha els clàssics rajols vermells.

RESTES DEL CASTELL DE ROCAFORT (BAGES)

El castell de Rocafort 468 m. N 41º 42.982 E 1º 55.542 fou una fortificació al poble de Rocafort, al Bages, del qual n'es l'origen. En estat ruïnós, les seves restes estan situades en un petit turó, a mà esquerra de la carretera, poc abans d'arribar al poble pujant del Pont de Vilomara.

Rocafort, és esmentat per primera vegada l'any 909 en una escriptura de venda, atorgada pels comptes Sunyer i Riquilda, d'un alou situat a la vall de Nèspola al lloc anomenat Palau de Vesa, del comptat de Manresa.

La primera referència amb el nom actual seria en un altre document, de l'any 1.023, on ja és anomenat Rokaforte. En el document s'especifica que ...el castell de Nèspola que diuen Rocafort.... Si bé la parròquia s'anomenà de Palau de Vesa fins a principis del segle XII.

Però el topònim Rocafort prevaldrà com a definitiu en la denominació del castell, la parròquia, el llinatge i la senyoria feudal del terme. La família Rocafort el mantindrà fins l'any 1.281, Humbert de Rocafort ven a Pere Sitjar, ciutadà de Barcelona, tot el seu domini. Fou un nét d'aquest, també anomenat Pere Sitjar, l'últim senyor laic de Rocafort, les restes del qual reposen en el sarcòfag que es conserva a l'església de Santa Maria de Rocafort.

El 1.377, la seva vídua, Guillerma Nerell, deixa tot el senyoriu de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages, amb el qual la casa de Rocafort mantenia relacions des de segles abans. El monestir tindrà la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins la desaparició dels drets senyorials i dels ordres religiosos el 1.835.

El castell de Rocafort, abandonat pels monjos, fou destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, la guerra civil catalana.

LA CASA DEL MOLÍ MENUT I LA SÍNIA DEL CAMÍ RAL

La casa del Molí Menut (segle XVII-XVIII) 420 m. N 41º 44.621 E 1º 58.688 està situada al costat de la Riera de Talamanca, just al nord de l'aglomerat urbà, on el promontori des del punt més alt de la ciutat (570 m.) ha degradat ràpidament cap a la riera fins a una cota de 400 m. Així que endavant, cap al sud, la casa mira cap a la Obaga del Castell, un pendís cobert de pinedes, mentre que endarrere el declivi es molt dolç, pujant de poques desenes de metres cap al Pla del Molí.

L'accés al conjunt es consentit per una pista secundaria que cap a sud el connecta amb Talamanca, pujant tortuosament des de l'altra banda de la riera fins al centre de l'aglomerat urbà, seguint l'orografia del terreny, i en direcció est, endarrere de la casa, prossegueix cap els Cingles de la Lleixa on es connecta amb altres pistes i camins.

Com per totes les altres masies d'aquesta zona, l'àrea del Molí del Menut antigament era dedicada a la vinya, i d'alguns documents i comtes es sap que les dones cercaven el lli a la riera. Actualment, l'entorn pròxim d'aquest conjunt està caracteritzat principalment per la presència de la riera i de tota la vegetació i de l'erosió del terreny que això comporta, encara que el pi és el tip d'arbre més present.

El Ballbè i Boada esmenta un document que parla de la venda d'un molí feta pels monjos del monestir de Sant Benet de Bages precisant que el document no ens parla del seu emplaçament, que però segurament era la riera de Talamanca.

Aquest molí antigament era dedicat a la producció de farina i a la vinya i la seva existència com molí fariner del Menut és coneguda de tots. En s'ocupaven els quatre germans Trullàs, el Quico, el Pep, el Menut i la Valentina , més coneguts com pels Moliners, i aquesta última també es dedicava a la filatura del lli, que ella mateixa recollia a la riera.

Fa deu anys, el Ballbè i Boada ens comentava que no quedava molt del molí, no més l'arbre del rodet motriu, mentre que la bassa ja no existís. El mateix podem dir avui, i tampoc es sap si en l'interior queda alguna peça com la mola, la tremuja, el farinar, etc.

La Sínia del Camí Ral (segle XIX) 400 m. N 41º 44.874 E 1º 58.255 es a tocar a l'indret conegut com La Plana.

RESTES DE L'ERMITA DE SANTA CECILIA DE TALAMANCA

Ja feia dies que em rondava pel cap, anar a la recerca de les restes de l'ermita de Santa Cecília de Talamanca, l'únic que em faltava era trobar-ne les coordenades exactes. Després de buscar i buscar vaig donar amb elles. No ha estat fàcil, doncs les que figuren en l'informe del patrimoni cultural, desenvolupat per la Diputació de Barcelona i segons el meu entendre. No són del tot exactes. Bé però, posant-hi un xic d'imaginació, al final s'ha trobat l'indret desitjat.

Aquesta vegada, hi fet la sortida acompanyat dels meus bons amics Antoni Mora i en Feliu Añaños, gràcies a ells la troballa ha estat inoblidable.

Aquestes ruïnes estan situades al nord de la riera de Talamanca a 469 m. d'alçada, i en la contrada coneguda com el Pla del Molí, envoltades per una densa vegetació on predominen els pins i matolls.

L'enderrocada capella romànica de Santa Cecília, data del segle XI, N 41º 44.713 E 1º 58.697 i especialment el nom de l'advocació que antigament s'hi venerava, va servir de topònim d'una part de les terres d'aquella contrada.

D'aquesta obra només en queden les restes dels murs perimetrals, de planta rectangular d'uns 25 metres quadrats i poca cosa més. No hem vist restes de la coberta ni de l'interior.

A uns 18 metres hi trobem una construcció de pedra seca N 41º 44.722 E 1º 58.692 que intuïm a pensar, que va ser construïda amb els carreus de l'ermita.

Seguim en direcció nord uns 123 metres, i trobem de nou un altre construcció del mateix tipus que l'anterior, però aquesta per cert molt majestuosa i amb una inscripció que diu "6 JVNY 1789" N 41º 44.779 E 1º 58.697 que també ens dona a pensar, que fou construïda amb carreus de l'ermita de Santa Cecília.

Amics lectors, us recomano la visita. Val la pena.

LES RESTES DE LES CASES VELLES DEL PUIG

Sortíem de bon matí la Pilar i jo, en direcció al camí del Puig de la Balma passant pel Collet Roig, la Plaça del Llop 706 m. N 41º 41.124 E 1º 57.287 fins arribar a l'encreuament que ens portaria a un camí que s'enfila per la carena de les Cases Velles del Puig.

El matí no era del tot lluminós per el que fa a la metereología, però el goig i les ganes de trobar aquestes restes valien la pena. Després de donar uns tombs per aquestes contrades i pentinar la zona on esperàvem trobar les restes de pedres de les edificacions de les Cases Velles del Puig, 636 m. N 41º 40.857 E 1º 57.076. De sobte la Pilar m'avisa, de que sota un terreny ple de matolls i molta brusca, ha divisat les restes que nosaltres buscàvem.

¡¡ Joan, vine, corre estan aquí ¡¡, exclamar. Temps hem faltà, per córrer cap al lloc on la Pilar havia trobat el tresor esperat.

Ha estat per nosaltres un altre triomf el poder mostrar-vos aquestes fotografies, on deixen constància del que van ser unes construccions allà pels anys 1.594, dels nostres avantpassats, i avui per avui, poder donar-li la llum que es mereixen.

LES COVES DE MURA

Un dels millors regals que podien fer-nos a la Pilar i a mi, ha estat poder visitar les Coves de Mura. Fins aquí, tot sembla normal, però fer tot el recorregut i la visita a les esmentades coves acompanyats del grup Xino-Xano de Gràcia (Barcelona) i reben les oportunes explicacions minut a minut, tant del que trobem pel camí, com a l'interior de les coves per part de l'experta guia Mercè Galí i Sanarau i per més "Inri" la saviesa del meu bon amic Josep Canals i Palau. Això no té paraules d'agraïment. A part de ser uns grans experts, son unes bellíssimes persones que valen, el que no pesen.

Les Coves de Mura 680 m. N 41º 41.205 E 1º 58.409, conegudes també amb els noms de les Mines, les Coves (en plural), les Balmes i fins i tot (erròniament) amb el nom dels Caus de Mura, aquesta cova és la cinquena de major recorregut de tot el Parc, i n'és també la més espaiosa de totes. La pràctica totalitat del recorregut (185 m) es pot fer a peu dret.

Segons diuen, fou descoberta per un pagès als voltants de l'any 1.850, quan observà com uns ocells entraven i sortien darrere d'unes bardisses. Un cop feta la neteja de brolla, es trobà un petit forat passat el qual s'obria una gran cavitat rica en formacions.

La cova fineix de forma sobtada, i hi ha qui diu que si es desobstruís l'últim tram, hi hauria una més que probable continuació.

L'any 1.919, i a causa del poc respecte d'alguns visitants desaprensius que trencaven formacions i s'enduien l'aragonita, es decidí tancar l'entrada amb clau i forrellat.

El dia 4 de març de 1.934 vint-i-tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar la cova per fer-ne una exploració detallada que aparegué l'any següent en forma d'article a la revista SOTA-TERRA, signat per Nadal, Llopis i Lladó.

Pàgina 31, paràgraf Exploració: <<(...) Acabada l'exploració, quan ens retiràvem, el nostre company i consoci Thomas va tenir la sort de descobrir, empastades en l'estalagmita de sota mateix de la columnata de la sala del Vestíbul, unes vèrtebres humanes que donaren lloc a que fixéssim l'atenció en aquesta sala i descobríssim ben aviat uns enterraments (...)>.

Pàgina 33, paràgraf Prehistòria: <

>Junt amb aquestes restes trobàrem també senyals de llar, consistents en fragments de fusta carbonitzada i molt abundoses closques d'Hèlix mig aixafades.

>Les escasses restes de ceràmica que recollírem, estudiades pel Doctor Pericot de l'institut de València, resultaren ésser, unes de l'edat dels metalls i les altres netament romanes.

>Aquestes restes i el trobar-se remogudes les fosses ens fa sospitar que les restes humanes no són romanes, sinó de l'home de l'edat dels metalls, que deuria fer servir la cova com a lloc d'enterrament, essent més tard remoguts pels romans, que potser cercaren refugi en ella.

>Entre els ossos recollits, que pertanyen a dos o tres individus, abunden les vèrtebres dorsals i lumbars i les costelles veritables i falses, escassejant com hem dit els ossos llargs, representats únicament per un radi, i els plans per un omòplat i fragments de pelvis; abunden els metarsians i les tres falanges.

>Barrejats amb aquests ossos humans n'hem trobat alguns altres fragments d'animals en els que el nostre company senyor Villalta, especialista en vertebrats, ha reconegut una pelvis de gos Canis Familiaris Lin, i una mandíbula de conill Orictolagus cuniculus Lin.

FONT: V Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac / Monografies, 35

EL MAS DE LA ROCA I CAN JAN BONIC

El mas de la Roca 520 m. N 41º 42.218 E 1º 58.433 és una masia situada als afores del poble de Mura, a un nivell més amunt de la balma del Perich. Una part de la casa està construïda en l'interior d'una balma, d'aquí el nom del mas i de la família. És una casa de planta baixa, pis i golfes, construïda en pedra amb teulada a doble vessant de teula. La porta principal és d'arc de mig punt i dóna accés a una estança en la que hi ha una tina i una premsa que té la data 1.712 al travesser de fusta, i 1.780 a les pedres que la suporten. L'interior està distribuït en tres crugies perpendiculars a la façana; la de la banda de ponent té un arc diafragma, essent aquesta la crugia més antiga de la casa, que es va ampliar cap a llevant en èpoques posteriors. Es conserva també la base de pedra de l'antic trull d'oli. Al pis, on es troba l'habitatge distribuït també en tres crugies, hi ha un antic forn de pa en bon estat a la banda de llevant, la sala al centre, i la cuina a la banda de ponent, essent visible la roca que cobreix la meitat de les estances. A la crugia de ponent hi ha un assecador amb eixida oberta al pis. Davant la porta principal hi ha una volta de mig punt sobre la que s'aixeca un terrat accessible des del pis. Les terres que pertanyen a la casa estan fetes en feixes ja que el terreny de l'entorn fa molt desnivell. A l'exterior de la casa hi ha una altra tina circular adossada a un corral petit, una bassa de regadiu amb una pedra amb la data 1.610 gravada.

Les úniques dades documentals que tenim del mas són les que dóna la Consueta de Mura el 1.592, que diu que a la casa de la "Roqua" habitaven set persones, essent el de més edat en Joan Sala Roqua. Per tant al segle XVI la casa ja existia, essent probable que es construís a l'edat mitjana el primer habitatge. La data de la bassa, 1.610, ens indica una època de reconstruccions al conjunt. Les dates de la premsa, 1.712 i 1.780, ens indiquen la cronologia d'una època d'aprofitament vitícola.

Des de l'any 2.001 s'estan portant a terme diferents reformes que intenten recuperar els elements antics que es van perdre fruit de l'estat de deteriorament en que es trobava el conjunt.

Can Jan Bonic 520 m. N 41º 42.204 E 1º 58.452 és una casa que tan sols resten dos murs formant angle recte, ja que la resta de construcció i la teulada es van esfondrar fa pocs anys. També resta part d'una tina circular amb parets exteriors de pedra que també està semi ensorrada,. A la paret que resta hi ha una finestra i es distingeix l'arrencada de la porta que era de llinda de pedra. També es veuen a l'interior els encaixos de les bigues del pis. Era una casa de planta baixa, pis i golfes.

Font: Mª del Agua Cortés Elía.