L'obtenció de pega mitjançan els forns, no es pot dir que fos una indústria molt arrelada a Mura, però sí que existeix en el terme municipal de Mura un torrent que porta aquest nom. El torrent de la Pega aboca les aigües al torrent del Sot de l'Infern, i queda situat molt a prop de la balma de la Mel, de les Cases Velles del Puig i de l'avenc de les Erminies.
En el terme municipal de Talamanca i al costat de la masia anomenada La Vila, podem contemplar aquest magnífic forn de pega 482 mts. N 41º 43.820 E 1º 57.258.
La forma de l'interior d'un forn de pega és molt semblant a la dels de calç, però de mides reduïdes, i no te cap mena d'entrada a l'interior. Sí que té un forat de sortida de la pega i una altra obertura, que serveia per retirar les cendres acumulades en el seu interior.
El diàmetre interior quasi mai no sobrepassa el metre i mig, i l'alçaria és aproximadament d'uns dos metres. Aquests tipus de forns no eren obligats de ser excavats en un marge, com els de calç, ja que es podien construir en un terreny pla i rodejar-lo, més tard, amb terres que li donarien la protecció necessària.
La pega és un producte extret de la colofònia, coneguda també amb el nom de pega grega o pega negra i oli de trementina. La trementina és el producte sòlid de la destil·lació de plantes coníferes, entre les quals en destaquen el pi i el ginebre o ginebró. La colofònia és una matèria resinosa, de color groguenc, soluble en l'alcohol, en èter i en alguns olis, però no soluble en l'aigua.
De fet, els forns de pega eren emprats per a l'obtenció de la resina o reïna de pi o d'altres plantes de la mateixa família botànica.
Avui en dia, el sistema utilitzat per a treure la resina de pi és molt simple , i no hi ha cap necessitat de fer servir els antics forns de pega.
Aquests forns, ja obsolets, funcionaven de la següent manera: el forn era carregat amb trossos de pi sempre col·locats de forma vertical. L'encesa es feia per la part alta, i com que la fusta col·locada en el forn era molt resinosa, calar-hi foc era una cosa molt senzilla.
La fusta un cop encesa i mentre es consumia, produïa una elevada temperatura, que anava liqüant la resina existent en l'interior de la fusta i que s'escorria pels mateixos troncs fins a caure al capdavall del forn. Era a través del forat de sortida, ja esmentat, que es recollia en recipients. El producte destil·lat era de color molt fosc, ja que arrossegava totes les impureses que trobava en el trajecte en relliscar pels troncs de l'interior del forn.
El producte obtingut era molt impur, però escalfant-lo una mica, o deixant que el Sol l'escalfés, s'aconseguia que liqües més, i d'aquesta manera era molt més fàcil passar-lo per un filtre de palla per tal de retirar totes les impureses sòlides que portava barrejades.
Aquest producte era emprat en les bótes i els bots de pell de boc que, un cop cosits i empegats, servien per a contenir el vi. També tenia altres aplicacions, com per exemple per a guarir les potes trencades de les ovelles. Efectivament, mitjançant uns draps untats amb aquesta pega, un cop secs immobilitzaven l'os trencat i en feien possible el posterior soldament.
La font d'Apolònia 528 mts. N 41º 43.327 E 2º 00.439 es troba situada en el torrent del mateix nom, el de la font d'Apolònia.
El pantà de Santa Creu de Palou 399 mts. N 41º 40.957 E 1º 55.806 acaba de ser remodelat com a reserva d'aigua per sofocar possibles incèndis. Esperem no sigui necessaria la seva utilització.
El mas Donzell era prop de Rocafort de Bages, quasi al costat dels masos de l'Artessà i Cal Tinoi. Del mas, ben poca cosa en queda; pilots de pedres són els únics testimonis de la seva existència. El que si es conserva és el seu forn - teuleria 348 mts. N 41º 42.996 E 1º 56.439 i es troba situat en el terme de Talamanca quasi llindant amb el terme del Pont de Vilomara.
Les primeres noticies documentades són de l'any 1281, i tot ens fa pensar que antigament era una casa de pagès fortificada; les seves restes i la seva situació així ens ho fan creure.
El paisatge ve dominat per l'entorn boscós característic on predomina el pi i una vegetació de sotabosc també característica de l'entorn del torrent de l'Artesà.
Segurament es tractava d'un tipus de mas-torre, unes construccions exemptes de planta quadrada o lleugerament rectangular construïdes a base de parets gruixudes formades per carreus més o menys ben tallats, si més no a les cantonades, fixats amb morter de calç. Cosa que permetia la disposició d'una o més plantes. Aquestes construccions, tenien unes dimensions en planta suficients per incloure al seu interior més d'un espai per cada nivell
A l'any 1281 Berenguer de Talamanca i la seva muller, Blanca, van vendre en alou (propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial) a Pere Solà, el mas Donzell; i a Ramon Aymerich, el mas Duarria, del terme i castell de Talamanca.
A l'any 1528 el mas Donzell, ja estava adherit a la propietat del mas Pruners.
BRÈTOL: Persona sense escrúpols capaç de qualsevol mala acció
Aixó és tant sols un petit recull de noticies de bretolades, que en tingut lloc al nostre país en els últims anys:
1.- Es ficava en baralles i acostumava a ser protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades.
2.- Hem de constatar que, malauradament, hi ha hagut molts danys i bretolades: trencament de vidres de fanals i en establiments, vehicles, i en una escola pública.
3.- L'augment de vídeos de bretolades d'adolescents a Youtube ha fet que, aquesta popular xarxa social audiovisual també esdevingui un espai de treball habitual pels Mossos d'Esquadra.
4.- El bar del centre social d'Albons, va ser objecte de bretolades durant el mes de desembre.
5.- Els secretes eviten un augment de bretolades a la Rambla... la infiltració de policies camuflats, va ser clau per evitar majors bretolades.
6.- Els Mossos d'Esquadra van detenir el passat dijous set menors d'edat com a presumptes autors d'una falta per deslluir béns immobles, una altra falta de furt i un delicte de danys. Dos dies abans, la tarda del dimarts, els Mossos d'Esquadra de la comisaria de Ripoll van saber que un grup de joves havient fet danys i pintades arreu de la població de Camprodón, tant en espais públics com en propietats privades.
7.- L'Ajuntament de Sabadell va destinar en l'exercici de l'any 2000 un total de 11 milions de pessetes per reparar les bretolades que es van produir a la via pública.
8.- El passat abril de 2008 va cedir una part de la volta de l'ermita de Sant Elies, a Sant Pere de Vilamajor. Segons l'Ajuntament, la caiguda de part del sostre de l'edifici es deu a diversos actes incivics de brètols que s'enfilen a la teulada de l'ermita i trenquen les teules que la cobreixen en caminar-hi per sobre.
Diversos Ajuntaments estan estudiant la possibilitat d'endurir les sancions dels autors de les bretolades ja que cada cop costen més diners a les arques públiques.
Com a Mura no podiem ser menys, aquest últim cap de setmana, els brètols han decapitat a la Verge de la Font de l'Era. Es veu que els molestava la seva mirada.
Ens trobem en un país en que les formes i bones costums s'han acabat, i tant sols impera l'odi, la rencança i la manca d'ètica i cultura.
En el recent congrés organitzat per l'Associació Catalana de Sociologia, la professora Ana Urmeneta va presentar una comunicació molt interessant relativa a la percepció que nois i noies tenen de la transgressió de les normes socials. Del seu estudi se'n desprèn que a l'imaginari social juvenil hi ha tres prototipus principals que expliquen el perqué de la infracció de les regles, el perquè de la vulneració de les pautes que els adults han establert i la societat accepta com a convenients.
EXISTEIX EL TRANSGRESSOR ANORMAL (gairebé no es parla de transgressores), en el sentit que és diferent dels altres i que, per tant, no és comprès per les persones corrents; l'irracional, el que mostra un desconeixement tant de les normes com de les conseqüencies de no seguir-les; i l'incívic, aquell que voluntàriament opta per anar en contra, per no respectar els models de convivència,
EN QUALSEVOL CIUTAT I POBLE HI HA BRÈTOLS i es fan bretolades. Per tant, pot ser un bon exercici posar cada cas conegut en un dels compartiments esmentats.
Més endavant ens hi podem dedicar, però primer obsevem com creuen els joves estudiants per Urmeneta que cal actuar per tal que cada tipus d'infractor trobi i assumeixi el camí correcte. Per als adscrits a l'anormalitat social -àlies marginats dintre de la comunitat i sovint per motius de drogoadicció o malatia mental-, la solució rau en el tractament mèdic, ja sigui fisic o psicològic. No se'ls culpa pel seu incompliment de les normes comunitàries sinó que més aviat se'ls mira com a víctimes.
PER ALTRA PART, ELS QUI ACTUEN MALAMENT perquè els manca el degut raciocini, els que desconeixen allò que socialment és acceptat, requereixen diàleg i educació. Atès que ignoren com s'ha de comportar per no molestar els seus congèneres, cal dotar-los del necessari discerniment. Pel que fa als incívics, només el càstig serà efectiu, ja que ells saben bé el que fan, comprenen les normes i són conscients de les seves bretolades.
AIXÍ INTERPRETEN LA REALITAT ELS NOIS i noies entrevistats a l'estudi sociològic. Nosaltres, igual que ells i elles, podem inscriure en la nostra cosmovisió una sèrie d'actes transgressors que torben la convivència urbana o rural.
DEIXANT DE BANDA LES GRANS DESTROSSES en béns o propietats de caràcter públic, ¿com hauríem de qualificar, per exemple, els veïns que abandonen les deixalles al costat del contenidor en comptes d'introduir-les a dintre, o els que omplen de cartró el destinat al rebuig? ¿Són anormals i haurien d'anar al metge? ¿Són irracionals i caldria ensenyar-los a pensar i a conèixer les regles? ¿Són incívics per naturalesa i l'ínic remei eficaç consisteix en una multa severa?.
I QUÈ PODEM DIR DELS AMOS DE GOSSOS QUE NO recullen els excrements que l'animal deixa al carrer, o dels motoristes que fan un soroll estrepitós, o dels que es consideren grafiters quan no fan altra cosa que embrutar l'entorn amb gargots?. Si els col·loquéssim entre els anormals o els irracionals encara podrien despertar la nostra comprensió, així que, més val que els cataloguem com el que són en realitat, uns egoistes que tenen l'incivisme com a símptoma.
SI NO FOSSIN UNS INCÍVICS EGOCÈNTRICS, quan el seu gos deixés la merda a terra pensarien en el cec, el vell o la criatura que poden trepitjar-la; quan anessin a manipular la moto, es farien enrere tant ells com el mecànic; quan es disposessin a omplir de ratlles els murs o les portes dels altres, es ficarien les mans a la butxaca i correrien cap a casa per tal d'embrutar la pròpia paret, si no se'n podien estar.
Però ja ho diuen els joves entrevistats, els brètols només fan cabal de la punició.
Mura tenia, l'any 1782, una fàbrica o institució benèfica anomenada l'HOSPICI N 41º 42.016 E 1º 58.606. En aquesta fàbrica hi havia torns i cardes per a filar llana i donava feina a uns vint nois i noies. Tenia també set telers per a teixir la llana.
Més tard, segons ens explica el butlletí de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa de l'any 1920, el número 6, Mura, ja compta amb força elèctrica i tal volta dintre de poc temps pot convertir-se en una colònia industrial, puix ja té recenment establerta una fàbrica de teixits de cotó d'uns vuitanta telers, propietat d'en Climent Verdaguer.
Segons explica la gent gran del poble de Mura, aquesta fàbrica va arribar a tenir quasi dos-cents telers, i el nombre dels seus empleats o treballadors també era molt nombrós.
Aquesta indústria era coneguda amb el nom de "LA FÀBRICA" i va tancar les seves portes l'any 1963.
L'immoble va ésser comprat, una part per l'Ajuntament de Mura i la resta per uns particulars. La part comprada pel municipi, ha estat fins fa poc el Centre Cívic del poble, fins a la construcció del nou centre cívic, N 41º 42.045 E 1º 58.620 en l'edifici consistorial.
La fabricació de calç a petita escala, era una indústria molt arrelada a Mura i a tots els pobles d'aquesta contrada. Aquest producte servia per a fer el cèlebre morter de calç, i hom pot que havia estat emprada en la construcció de totes les antigues cases de pagès.
Sembla que en aquest municipi era una indústria casolana, que només servia per a cobrir les pròpies necessitats i rarament el producte era comercialitzat, com no fos a molt petita escala. S'en fabricava la quantitat justa per a fer l'obra programada, i el forn es parava quan ja n'hi havia prou.
Els forns que treballaven a petita escala, no era pas necessari que fossin al costat d'una pedrera; moltes vegades hi eren emprades pedres trobades escampades pel bosc, pels camins o per la vorera dels torrents i rieres. Les pedres recollides eren més que suficients per a l'obtenció de la calç necessària per a portar a feliç terme l'obra. Quasi sempre el forn era posat en funcionament durant la temporada d'hivern.
Quan la pedra calcària escasejava en el lloc on havia estat instal·lat el forn, sense pensar-s'hi gens ni mica, se'n construïa un de nou en un altre punt. Si es tractava d'un enderrocament, no es reparava quasi mai, ja que era una feina més complexa, i es preferia fer-ne un de nou, encara que fos al mateix costat.
El forn sempre s'instal·lava en un marge abrupte, i era aquell lloc on s'obria la porta d'entrada. L'interior del forn era una gran cavitat buidada de terra, d'uns tres o quatre metres de diàmetre i l'alçaria del marge escollit. El forn es feia més o menys, circular i un xic acampanat.
La pedra era col·locada a l'interior, com si talment es volgués recobrir el forn. Les pedres més grosses servien per a fer aquesta paret interior, circular, i s'omplia, entre aquesta i la paret de terra del forn, amb altres pedres més petites.
L'espai que es deixava al mig era necessari per a col·locar-hi, més tard, la llenya. Un cop carregat el forn, es posava en marxa calant foc a la llenya a que s'havia de mantenir encesa, dia i nit, durant uns tres o quatre dies.
El temps indicat per a la cocció és purament orientatiu, ja que cada forn, segons el diàmetre, l'alçada, la intensitat del foc i la qualitat de la pedra emprada, necessitava un determinat i diferent temps per a una bona cocció. Quan la pedra, de primitiu color gris, assolia el color blanc i la flamarada canviava de color fins a sortir d'un color blanquinós, era senyal que ja s'havia fet la cocció total de la pedra col·locada a l'interior.
La rendibilitat d'aquestes cuites era d'uns quaranta-cinc o cinquanta quilos de calç viva per cada cent quilos de pedra, que en retirar-la del forn s'havia convertit en terrosos de calç tous i porosos.
L'apagament de la calç, o hidratació, es feia mullant-la amb aigua. La calor d'aquesta unió n'evaporava l'aigua i disgregava els terrosos de calç, convertint-los en hidrat de calç o, com es diu normalment, en calç apagada.
Un bon exemple el tenim en aquest forn de calç de la Blanquera 506 mts. N 41º 41.794 E 1º 58.468 situat molt prop de la font de la Blanquera.
En el terme de Mura, només es coneix l'actual cisterna de la casa de la Mata, que antigament era un pou de glaç
El sistema emprat era molt senzill. L'aigua d'una bassa propera al pou, quan arribava l'hivern i la temperatura era adient, es gelava i s'hi formava una capa de gel, més o menys important segons la temperatura ambiental. Aquesta superfície d'aigua gelada, el gel, era asserrat en forma de blocs i traslladat tot seguit al pou de glaç.
Tot i que el diccionari ens diu que "pou és una excavació feta en el sòl fins a trobar aigua", els pous de glaç eren uns pous secs, morts.
La fondària del pou de glaç de la Mata, no sobrepassava pas els sis metres, i el diàmetre era d'uns cinc metres, aproximadament.
L'interior del pou estava folrat amb pedra emmortarada amb calç i tenia l'entrada per la boca del pou, la part alta. En la fotografia que adjunto de l'antic pou de glaç, actualment convertit amb cisterna, podem veure la portalada antiga de la seva entrada.
Els blocs de gel tallat de la bassa eren col·locats a l'interior del pou, sempre protegits per una bona separació de palla i de petites branques o ramatges. Les restes que quedaven de tallar o trossejar el gel, més o menys de forma simétrica, també eren introduïts en el pou i ocupaven els espais perduts que havien deixat els altres. Novament la palla feia acte de presència per a completar el pis i encetar-ne un de nou.
Era en les temporades de primavera i d'estiu quan aquest producte tenia la gran demanda i era venut, molt especialment, a les poblacions més properes.
L'amo del pou cuidava de la venda del gel i del seu corresponent trasllat.
El primer document que ens parla d'aquest vot fet pel poble de Mura, es guarda a l'arxiu parroquial de Mura i diu així:
"En lo any 1500 se feu la prometensa de anar los pelegrins de Mura a Montserrat se va fer per grans necessitats de malalties que fou gran la mortalidad que de nou moriren els vuit y se ha promés anar descalsos peus y cames vestides de blanch camisa y gorra.
Lo parroco els ha de acompañar fins a la vora de la riera ab professor y la veracreu al anary tornar y tambe anar os obres de donarlos una candela a cada ma ensesa per anar a adorar la Veracreu que anem a representar que de est modo anem a la fi del mont demanant perdo a Deu tambe los dits han de ser cada un hamo de casa han danar reconciliats a fer dir una misa pagan de la hobra.
Els dits son Madi un Vall un Sole un Sanlley un Llobet un Perich un Mas un Vila un Puig un Matarrodona un Puigtoura un Farell un Putxeten dita prometensa y ha de temps del dijous fins el disapte de St. March fou feta pel consell del comu representant lo parroco de Mura para Ermenter frara de la Cartuxa.
En St. Marty de Mura"
La vida és així. Tot té un començament i per desgràcia també una fi. Moltes de les tradicions populars del nostre país, especialment les considerades religioses, s'ha anat perdent en el transcurs dels anys. No totes han anat quedant abandonades al llarg del camí de la vida, però sí que un nombre important han quedat oblidades. La devoció religiosa ha minvat molt i el tarannà de la vida també ha canviat, i aquelles prometences dels nostres avantpassats sembla que en l'actualitat ja no ens obliguin a res.
El vot perennal d'un pelegrinatge a Montserrat fet pels amos de les cases de pagés del terme de Mura "a peu, descalços, amb les cames descobertes i vestits de blanc, camisa i gorra" i amb vist i plau del Comú de la Vila i el beneplàcit del senyor rector de la parròquia de Sant Martí "per demanar a Déu que l'epidèmia soferta pel poble, de nou en moriren vuit", perquè no es repetís, no ha deixat de tenir una llarga vida, ja que des del 1500 al 1931 es va celebrar.
ITINERARI DELS ROMEUS
En sortir del poble eren acompanyats amb la creu alçada i amb ciris fins a la riera, des d'on seguien el següent itinerari: des de la riera a la casa del Puig de la Balma, on en la capella dedicada a Santa Margarida, resaven una salve; en arribar al serrat de Castell del Puig divisaven per primera vegada la muntanya de Montserrat. En aquest punt, un cop agenollats, entonaven una salve. Seguien cap a Santa Creu de Palou, l'església sufragània de la parròquia de Mura, i tornaven a resar una salve. Davant de la casa del Farell, sota una molt important alzina, feien un petit descans. L'arbre ja era conegut per l'alzina dels pelegrins. La següent parada era a la casa del Gall, de Castellbell, lloc on dinaven.
Arribats al poble de Monistrol de Montserrat, alguns cops hi feien parada per visitar la parròquia, i en altres ocasions passaven de llarg per evitar les burles de la gent de la població. Tot seguit pujaven a la muntanya, per la drecera de la Coveta i, a mitja tarda, feien l'arribada a Montserrat, entraven a la basílica i també resaven una salve.
L'endema, un cop oïda la Santa Missa dedicada als pelegrins, resaven una salve a la Moreneta i retornaven a Mura pel mateix camí; ara ja anaven calçats, sense la camisa i la gorra blanca. Dinaven a cal Felip Neri, de Rellinars. En arribar a la masia del Puig de la Balma, novament es vestien de pelegrí i es descalçaven. Feien una parada en aquesta casa i hi berenaven. L'entrada a Mura la feien vestits de la mateixa manera com n'havien sortit.
Prop del poble i al costat de la riera ja els esperaven els nadius de la població amb la Creu alçada i els ciris encesos, i en entrar a la parròquia de Sant Martí repicaven les campanes.
Durant aquesta peregrinació, a més de resar les salves, també havien resat vint part del rosari, deu a l'anada i deu a la tornada. El transport del menjar es feia amb una cavalcadura que portava un obrer. Aquest traginer no anava vestit de pelegrí. (COMISSIÓ ABAD OLIVA Departament Folklore Montserratí).
DOCUMENTACIÓ - Text original
El subscrit rector de Sant Martí, de Mura, bisbat de Vich i província de Barcelona. Certifico: Que en un plec guardat en aquest arxiu parroquial consta la relació o acta següent: "Es la memoria de la necesitat en que's trobá la prov. de Barna durant els mesos d'istiu del 1854, degut a una enfermetet molt enorme anomenada cólera morbo o peste. Es habitants de Barcelona varen marxar la major part a pobles o vilas. Cessá dita peste a primers de setembre de mateix any. A Manresa, amb poc temps, moriren més de 2500 persones i en pobles de la marina fou molt gran el número. En aquesta de Mura moriren més que una dona i dos homes, per es ferent grans pregaries i processons, amb moltes atxes i molta gent descalça, i per aixó aquesta població fou lliurada del rigurós castic de Deu, i essent aixis, els principals homes honrats del poble determinaren que juntament amb els amos o propietaris, anirien anlyament entre tots els acodats, dos homes com a pregrinaçó a Montserrat. Aquests dos serien sortejats cada any a qui toques, donant els vots que consiga i que entre tots pagaran un duro per cada pelegrí, per pasar el camí i per la Missa que cada un encarregeria a Montserrat lo dia assenyalat, com es lo disapte passat Snt. Marc.
Els subjectes que convingueren son los següents: Salvador Sellares de cal Batista; Maties Farell, Sastre del Molí del Torrent; Jaume Arola del carrer de la Muntanya; Josep Mas, moliner del arrabal; Martí Sellares, fuster de la Plassa; Martí Sala, del carrer del Soley; Jaume Rudureda, mestre de cases del carrer Nou; Pare Alavedra, dit lo Mariano, del carrer Feixó; Francesc Piqué, del carrer de Sant Antoni; Jaume Soler, hostaler del carrer de Baix; Jaume Valls, del carrer de la Muntanya; Segimon Sala, esperdanyer del carrer Nou; Pau Riera del Masqué, del carrer de la Muntanya; Joan Alavedra, teixidor de llí, del carrer de Baix; Jaume Calvet, del carrer del Soley i Joan Comí, ferrer, del carrer de Baix.
L'any següent o sia 1855 començà la providencia d'anar a Montserrat.
I perquè consti en els efectes conseqüents lliuro la present en St. Martí de Mura a tretze d'abril del mil nou-cents quaranta-set"
Ramon Camprubí, rector.
El dia 11 de novembre, Mura celebra cada any la seva esperada Festa Major, fent-la coincidir amb la festivitat de Sant Martí de Tours, patró de la vila.
L'endemà, el dia 12, els muratans commemoren el vot que els seus avantpassats van fer l'abril del 1681. Fou aquest any quan els habitants de Mura celebraren una misa solemne i feren moltes pregàries als Sants Màrtirs, ja que la pluja no es va fer esperar, la vila de Mura els va proclamar co-patrons de la població i féu el vot de commemorar el feliç esdeveniment fent festa cada any, i que l'acte principal seria la celebració d'una misa i el cant dels seus goigs.
La Consueta de Mura ens fa coneixedors que l'any 1680 rebé les relíquies dels Sants Màrtirs, iniciant-se així el seu patronatge.
(Text original) "Les reliquies que son en la caxa de l'església parròquial de St. Martí de Mura del bisbat de Vich son les seguents: en la primera caxeta an de Sts. Just, Olimpio, Honorat, Leo, Paulina, Benrdicta. En la segona Desiderio, Columbo, Clemente, i Prospero. En la tercera Desiderio, Reparato, Donado, Benigna. Ditas reliquias... aportalo senyor A. Lleó Diner Canonge de la Seu de Manresa quan vingue de Roma las quals li concedi lo Beatissim Papa Innocencio onze. Las doscaxetas la primera y la tercera a ell i la segona a mi Joseph Reart Rectorindigne de la parroquial iglesia de Mura y a tot lo poble de Mura, menosla una de St. Desiderio que dit senyor Canonge Diner ne ha fet donacioa la capella de St. llahi de dita parroquia de Mura. Consta tot ab ActeRebut en la Curia Iclesiastica als... del mes... Any del Senyor de mil siscents vuitanta, las del senyor Canonge Diner y las mevas a... del mes... demil sis cents vuitanta hu, consta ab las certificatorias del Ilm. senyor Rn.Dr. Monsenyor Jaime Mas bisbe de Vich las quals estan dins la caxa ablas reliquias arribades en Mura. Ditas Reliquias despatxadas als... del mes... Any 1680.
Se feu entrada y Recibo de ditas Reliquias a 11 de Nbre. 1680."
"1680 - Anant ab professo a la capella que se a fet per dit efecte pelo Comú de Sant Antoni de Padua An gran solemnitat y gran concurs degent y eclesiastics y senyor veguer de Manresa y tres canonges...acte jo Joseph Reart ensenyat a tot el poble las Reliquias les quals son moltgrans. Lo endema se feu la festa de la trasllacio ab grandisima solemnitat dels oficis y sermo y tot lo demes. Dimecres dia de Sant Jordi als 23 de Abril 1681 se feu un ofici ab asistencia de tot el poble per necesitatde Aigua lo qual dige lo senyor Leo Dinar Canonge de manresa posantlas Reliquias en lo Altar y fou Nostre Senyor dservir donar nos Aigua y la tarda digueren Completas y cantant los goigs estant congragats lo poble jo indigne Rector los Representi quant los esta be de que se fes festa dels Sants y tots juns contastaren per 12 de Novembre de tots anys, lo endema de Sant Marti y que fos de precepte y los elegiren per patrons de dita parroquia lo que sia tot a major gloria de deu Nostre Senyor.
Tingamlos tots ab gran devocio i veneracio.
Avui als 20 de Maig de 1681."
Joseph Reart
A Catalunya el conreu i la preparació (maceració i bregat) del cànem va començar a finals del segle XII, segons documents existents que així ho acrediten.
Mura no va ésser pas un dels primers productors d'aquesta fibra vegetal, ja que hem de creure que la seva producció era més aviat minsa; però tampoc no podem creure que fos solament simbòlica, ja que l'església de Mura o el senyor rector, en representació d'aquesta, tenia uns drets sobre la producció d'aquesta planta en forma de donacions.
Del cànem també se n'aprofitava la seva llavor, que quedava un cop atesa la nova sembra de la plantació, ja que tenia i té una gran riquesa alimentària per a l'aviram. Es deia, en aquell temps, que quan les gallines menjaven aquest gra oliginós, augmentaven la posta d'ous.
El cànem, però, tenia una dificultat o perill molt gran, ja que els pagesos o bracers que treballaven a les basses per a fer la corresponent maceració, agafaven fàcilment la febre terçana.
La maceració es feia en una bassa propera al Puig de la Balma. Actualment és en desús, però en temps ja passats, però propers als nostres dies, treballava de valent.
La sembra es feia durant els mesos d'abril i maig i la recol·lecció era realitzada, més o menys, en el mes d'agost. S'hi empraven dos sistemes: segant les plantes o arrancant-les.
Com la planta és dioica, si volien aconseguir el màxim de rendiment, tenint en compte la qualitat i la resistència de la filosa i al mateix temps obtenir la llavor madura, era necessari fer-ne la recol·lecció separant el mul i la fembra.
Un cop macerades, les plantes de cànem eren posades a assecar-se al sol. Més tard, amb les bregadores, aparell que servia per a aixafar les cramuixes, d'on sortien les fibres o fils de cànem, que més tard es pentinaven passant-les per unes pues o pintes on quedaven retingudes totes les impureses, i també les restes de cramuixes. Feta aquesta operació, la fibra del cànem quedava llesta per ésser embalada.
Anteriorment hem esmentat que l'església rebia un delme anual del cànem recol·lectat. El delme era un manat de cada deu obtinguts, un cop arrancats, espolsats i nets. El lliurament es feia directament al senyor rector, i la Consueta de Mura ens ho recorda amb les seves anotacions.
Allà pels anys 1920-1930 encara es podien veure alguns petits camps amb cultius d'aquesta planta, però actualment aquesta especialitat és un senzill record de temps passats.
Era l'any 1925 quan Teodoro Artigas, natural del poble de Sentmenat, va traslladar el seu domicili i la seva petita indústria de llumins a Mura.
La família d'en Teodoro estava formada per la seva muller, Maria, i els seus fills Josep, Francesc, Joan, Jaume i Miquel. Tots formaven part de la seva original empresa.
Jo recordo perfectament aquest tipus de llumins. No puc dir si els que comprava la meva mare eren fabricats a Mura, però sí sé que la venda d'aquest producte es feia en visita domiciliària. Els paquets de llumins eren embolicats amb paper de diari, i la venda es feia per dotzenes.
La mercaderia era traginada pel venedor dintre d'un mocador de fer farcells, que portava penjat a l'esquena.
Eren llumins fets amb fusta de pi, formant un dau, que en encendre'ls feien una desagradable flaire de sofre, olor semblant al lluquet, que es posava dintre les botes de vi.
Hem de creure que, també, la tecnologia moderna va fer desaparèixer aquesta casolana indústria.
La festa de Sant Marc se celebra el dia 25 d'abril, però darrerament per a donar-li un caire més popular, se celebra en el diumenge més proper a la diada del sant.
Un dels versos dels goigs en lloança de Sant Marc, evangelista, ens fa ben palesa quina era la protecció esperada pels seus devots.
Puix sou tant apropiat
contra pedres, llamps i trons,
guardeu-nos els encontorns
de pedre i tempestats,
teniu sempre pietat
del devot que en Vós confia.
¡Sant Marc benaventurat
socorreu-nos nit i dia.
Mura en aquesta diada del sant, celebrava la tradicional festa dels Panets de Sant Marc.
Amb les variacions pròpies de cada any, la festa comença pel matí amb una solemne celebració eucarística, i un cop acabat aquest acte religiós, en el lloc habitual, la plaça de l'església, es fa la benedicció dels Panets de Sant Marc, que són lliurats a tots els assistents. La festa és complementada amb altres actes religiosos, culturals i d'esbarjo.
Antigament també es celebrava una processó que presidia una imatge de Sant Marc, evangelista.
Antigament era el senyor rector qui tenia cura de recollir, de les cases de pagès, els productes necessaris per a la fabricació dels Panets.
Actualment és una comissió de muretans, els que pidolen per ajudar a celebrar aquesta tradicional festa.
Com els Muretans i altres assistents rebien dos Panets, era costum de guardar-ne un durant tot l'any, ja que la tradició deia que protegia de les desgràcies en dies de tempestats.
Bonica tradició que encara es conserva i que serveix, creiem, per agermanar tots els habitants de Mura, i al mateix temps, conviure unes hores amb els forasters que volen participar en aquesta assenyalada diada.
A Catalunya la vinya ja es conreava en el segle V abans de Crist, però nosaltres no tenim les suficients dades documentades per assenyalar la data exacta en què començaren aquest tipus de cultiu en terres Muratanes. Si que podem assegurar que, a mesura que les terres eren habitades, aquestes foren treballades per obtenir l'aliment necessari dels seus estadants. La vinya, que podia ésser plantada en terrenys no molt aptes per a altres cultius, ràpidament va pendre una gran importància.
Guifré Amati Llobet, va fer donació d'un alou en el comtat de Manresa, amb les seves terres, cases i vinyes, segons consta en l'Spéculo de Sant Llorenç del Munt, datat l'any 1024 guardat a l'arxiu de Montserrat. Gràcies a aquest document podem assegurar que ja en el segle XI existien vinyes en aquesta contrada.
En el mateix Inventari de les cartes i escriptures de les vendes i drets que lo monestir de S. Llorens del Munt reb i rebre de la parròquia de Sant Martí de Néspola (Spéculo de Sant Llorenç - S.LL.) trobem altres donacions que ens parlen de terres i de vinyes. Alguns exemples que figuren en aquest inventari i que hem completat amb el text d'alguns pergamins de l'Arxiu de la Corona d'Aragó que també fan referència a la vinya són els següents:
Any 1024. Donació feta per Guifré i Llobet, al monestir de Sant Llorenç del Munt, de l'alou que Emma, dona (que ha fet marmessors dits donadors i els ha manat que facin aquesta donació), tenia terres, vinyes i cases en el comtat de Manresa, en el terme de Néspola. Ella ho tenia pel "desè" i li competia pel seu marit Riculf. Document clos per Bonfill, prevere. Sant Martí de Néspola. S.LL.
Any 1028. Donació feta per Radulf, prevere, al monestir de Sant Llorenç del Munt, d'unes terres en el terme de Néspola.
Termeneja a sol ixent amb les Salines i terra de l'Illa. A migdia amb la serra i amb terra de Sant Martí i altra terra que és "in adiaciencia" del Mont Calvo (Montcau). Termeneja a sol ixent amb el donador. A migjorn amb el bosc de la Fontfreda. Termena amb la vinya de dit donador i amb la terra d'en Dela. Document clos per Ramon, monjo. Sant Martí de Néspola. S.LL.
Any 1041. gener, 31 - Ponç, levita i Guisola, dona, venen a Escluva i la seva esposa Domnuça unes cases, casals, horts, hortals, corts, cortals, amb sitges, colomes, trull, terres i vinyes de conreu i ermes i arbres diversos, alous situats al comtat de Manresa, a la vall de Nespla, al lloc anomenat la Lladrera, per dos mancusos en equivalent. A.C.A. 133.
Any 1055. Concessió feta per Odagari, abat de Sant Llorenç del Munt, juntament amb els seus monjos, a Donucia, d'unes cases amb hort, colomer, molí i trull, terres i vinyes, en la vall de Néspola, en el lloc dit Lladrera (possiblement és la casa avui dia anomenada, el Molí del Mig). Termena a sol ixent amb el riu de Néspola (riera de Nespres o de Mura) i amb alou de Gotmar. A migjorn amb el camí que va a Santa Maria (Santa Maria de Rocafort).
A ponent amb el torrent. A tramuntana amb el mig del riu de Néspola. Donarà tasca al monestir de Sant Llorenç del Munt i de les mansions una lliura de cera. Clos per Pere, levita. Sant Martí de Néspola. S.LL.
Any 1056. Desembre, 21. Odger i els seus germans monjos donen a Oliba i a la seva esposa Riquell unes terres, vinyes, casals, sitges, arbres diversos, aigües, canals, conreu i erm, situat tot al comtat de Manresa, a la parròquia de Sant Martí de Nespla, al coll anomenat del Llor, amb la condició que ho tindran ells i la seva descendència, donaran cada any al monestir la tasca i un quart dels fruits de les vinyes i edificaran cases en el termini de dos anys. A.B.C. 2213.
Any 1066. Març, 1. Gerbert, sacerdot, ven a Guillem una mujada de vinya amb terra, arbres, casa i trull, situat tot al comtat de Manresa, al terme del castell de Mura, a la parròquia de Sant Martí, al lloc anomenat la Villa, per un quartà d'ordi. A.C.A. 197.
Any 1087. Maig, 20. Pere Vives, la seva esposa Sança i els seus fills Ponç, Ramon i Maria donen a Santa Maria, Sant Miquel i Sant llorenç, altars fundats al cim de la muntanya sobre Terrassa, un alou de terra i una trilla i arbres situats al comtat de Manresa, al castell de Mura, al lloc anomenat Vallformosa, a condició que el tindran ells i llur descendència i en donaran cada any al monestir la tasca i una gallina. A.C.A. 197.
Any 1250. Concessió feta per Berenguer, abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, de voluntat del prior i del covent, a Guillem Bosch, de Mura, de la borja que fou de Pere Savall, en la qual sigui estadant i afocat. Donaa per Nadal quinze diners, els quals pagarà per "perna" de l'honor de l'entorn de les cases, Donarà la tasca de pa i vi. Ha rebut d'ell els cinc sous. S.LL.
Any 1326. Definició feta per Jaume Paric, de la sagrera de Sant Martí de Muredine, a fra Bernat Belloc, sagristà del monestir de Sant Llorenç del Munt, de la compra d'una peça de terra anomenada les Comes, que ha comprta a Geralda Bruna i el seu gendre, en alou de la sagristia de dit monestir. Clos per Arnau Roquet, prevere, regint l'escrivania de Sant Martí de Muredine. S.LL.
Any 1361. Acte en el qual es notifica que, en presència de Bernat de Segalars, rector de la parròquia de Sant Martí de Muredine i notari públic de dit lloc, alguns dels homes de dit terme, atesa la qüestió que hi havia entre ells i Bernat d'Ulzinelles, castlà del castell, sobre si havia de pagar quèstia de blats dels temps de les morts que són estades quasi per tot el mon ençà, perquè abans de tal qüestió no hi era. Dit Ulzinelles ha exhibit un acte en el qual això hi és calendat, i la informació que amb testimonis s'ha rebut, volent que la veritat se sàpigua, reconegueren que era veritat, que ells havien de pagar cert blat de quèstia a dit Ulzinelles, com en el acte es conta.
Com que la qüestió era sols per aquest blat, i no del restant que com el castlà rep de dit Ulzinelles, en dit acte únicament es fa menció del blat. Clos per dit Segalars. S.LL.
Any 1385. Definició i ralació feta per fra Gaspar Ràfecs, monjo sagristà del monestir de Sant Llorenç del Munt, a Francesc Savall, home seu, habitant el mas de Vall Jussana, de la parròquia del terme del castell de Muredine, de tots els censos, rendes, agrers i part d'esplets de dit mas. Donarà cada any una quartera de forment a mesura de Sabadell, en la festa de Tots Sants, Sant Esteve i Sant Feliu de Castellar. S.LL.
Any 1420. Reducció feta per fra Gaspar Ràfecs, monjo i sagristà del monestir de Sant llorenç del Munt, a Jaume Savall, de la parròquia del terme de Sant Martí i del castell de Mura, de qualsevol cens, agrer o tasca que pagués pels masos de Vall Sobirana i Vall Jussana de dita parròquia, a cens d'una quartera de forment dada any, pagadora en la festa de Sant Pere i Sant Feliu del mes d'agost, a mesura de Sabadell.... Clos per Joan Bertran, notari de Barcelona. S.LL.
Hem vist, moltes vegades, que en els antics pergamins quedàven ressenyats els drets i les obligacions dels donadors, compradors i venedors. Entre aquestes obligacions també hi figuren algunes donacions anyals, obligatòries d'una part dels fruits i de les collites procedents de les terres venudes o arrendades. Els cereals, la mel, la cera i el vi eren productes especificats per a aquests pagaments, sense oblidar que també es pagava amb jornals personals de treball.
Dintre de les possibilitats que oferien aquestes terres, i també d'acord amb la climatologia de la contrad, els habitants del poble cultivaven tot allò que es podia cultivar per a les necessitats de cada dia, dedicant, com ja hem esmentat, unes terres al cultiu dels cereals i unes altres al conrreu de la vinya i dels oliverars; i guardant les més bones i properes a les rieres i a llurs cases al cultiu d'hortalisses i d'arbres fruiters.
La vinya, a l'edat mitjana, estava molt estesa per tot el terme municipal de Mura, i encara avui podem trobar per les muntanyes les restes de les feixes de les terres dedicades a aquest cultiu, com també els cupots o tines per a l'obtenció del vi i les clàssiques barraques de vinya.
Moltes vinyes foren abandonades a finals del segle XIX, i la resta després del pas de la fil·loxera. Molts Muratans van pagar molt car la invasió d'aquest insecte.
La Fil·loxera és un insecte molt petit, semblant al pugó. Aquest insecte és originari de l'Amèrica del Nord i va arribar a Europa amb les arrels d'alguns ceps importats per aclimatar-los al nostre país, amb l'intent de obtenir noves varietats i de poder eliminar la malaltia de l'oídium, que sofrien els nostres ceps.
És un insecte que s'alimenta del suc del cep. A Amèrica viu sobre les fulles d'aquestes plantes, però a Europa es troba sobre les arrels.
Aquesta forma tant diferent d'alimentació no fa que sigui d'especies diferents, ja que ha quedat demostrada la mateixa identitat de l'insecte en amdós continents.
L'insecte sofreix, en el transcurs de la seva vida, les següents modificacions o metamorfosis: ou, larva, femella ponedora, amb ales o sense: nimfa, femella alada i insecte sexsuat.
En l'estat de larva sofreix tres o quatre canvis de pell, la seva forma és semblant al pugó i el seu color és groguenc. A mesura que va creixent va agafant un color més fosc, i quan ha canviat la última pell passa a l'estat de femella ponedora. Comença aleshores la posta dels ous. D'aquests neixen les noves larves, que al cap de vuit o deu dies, segons la temperatura ambiental i després de passar per les transformacions ja esmentades, és converteixen en femelles ponedores que es van reproduint exactament igual donant origen, d'aquesta manera, a cinc o sis noves generacions, de forma que des de començaments d'abril a primers de novembre, que queden en estat letàrgic per passar l'hivern, en una sola femella sense ales pot produir més de 20 milions de noves fil·loxeres.
Les femelles alades, exactament igual que les nimfes, tenen una trompa que introdueixen en els teixits de les fulles, com passa a Amèrica, o en les petites i tendres arrels, com succeeix a l'Europa, i s'alimenten dels sucs d'aquesta part de les plantes. Aquest atac produeix a les fulles unes ballarugues característiques i a les arrels unes inflors o butllofes fusiformes. D'aquesta forma, les petites arrels capilars, les més delicades i les que contitueixen la caballera de la planta, són les primeres a ésser destrüides; més tard, totes les altres arrels segueixen la mateixa fi. Els ceps, en faltar-los tots els mitjans de nodriment, llangueixen i acaben morint-se.
La fil·loxera es propaga valent-se dels seus mitjans naturals de locomoció, i en aquest cas pot ésser aprofitant-se dels forats de la mateixa terra o per simple trasllat sobre ella. També pot ser aèria, i en alguns casos aprofitant qualsevol element per el seu trasllat.
La fil·loxera alada es trasllada pel seu propi vol, impulsada pel vent, fins a llocs força llunyans a la seva procedència. Tot això fa que els primers focus d'infecció vagin creixent com una gran taca d'oli.
Els pobles de Mura, Talamanca i Rocafort eren uns grans productors de vi, ja que més d'un vint per cent de les seves terres eren vinya.
Avui i gràcies a l'empeny d'en Joan Plá i Sorribes al cap de l'empresa Viticultors de Mura s.c.p., podem dir amb orgull, que tornem a obtenir nous i millors caldos, que antany
Des d'aquí desitjar-li, que ben aviat el consell regulador, li otorgui la denominació d'origen Pla de Bages, se la mereix.
L'obtenció de pega mitjançan els forns, no es pot dir que fos una indústria molt arrelada a Mura, però sí que existeix en el terme municipal de Mura un torrent que porta aquest nom. El torrent de la Pega aboca les aigües al torrent del Sot de l'Infern, i queda situat molt a prop de la balma de la Mel, de les Cases Velles del Puig i de l'avenc de les Erminies.
